Rodamons: la volta al món en 14 mesos!

Un elefant pels carrers de Delhi

2012-02-10T09:59:00.000-08:00

L'Índia no deixa mai de sorprendre't. Els últims dies de la nostra última estada al país de l'espiritualitat, vam topar-nos amb un elefant al bell mig de Delhi. L'havien engalanat amb dibuixos de colors damunt la pell aspre del cap i estava d'allò més tranquil, envoltat de trànsit, nens i tafaners. Semblava que tingués perfectament assumit que era el centre d'atenció i es deixava mirar. Es deixava admirar.

Transmetia pau i saviesa, com només uns pocs humans saben transmetre. Va ser la cirereta d'un intens viatge de 3 mesos a l'Índia. La seva imatge ha passat ha ser un record inesborrable i el guardem al cor, a l'apartat "moments màgics".

Favela Rocinha, Rio de Janeiro

2012-01-30T04:45:00.000-08:00

Fa un parell de dies les notícies tornaven a fer-se ressò de que la favela més gran de Rio de Janeiro, la Rocinha, havia estat arrabassada de les mans dels narcotraficants. Aquest cop comentaven el cas d’un home que durant dècades es va construir casa seva en una posició privilegiada de la favela, amb una terrassa assolellada i unes vistes esplèndides de la ciutat amb el mar al fons. Ara li ofereixen una milionada per l’immoble.

I és que, encara que sembli mentida, dins de les faveles també hi ha classes altes i classes baixes, barriades benestants i barriades deprimides, zones conflictives i zones tranquil·les. La Rocinha té més de 70.000 habitants, (aproximadament com la ciutat de Manresa), per tant, hi ha tot un submón dins la favela, tal com vam poder comprovar al desembre del 2008, quan vam estar uns dies a Rio mentre fèiem la volta al món i vam aprofitar per aproximar-nos una mica a la realitat de les faveles.

Ahir a les notícies deien que ara els habitants de la favela poden fer vida al carrer i obrir negocis. Quan nosaltres hi vam ser, els nens jugaven al carrer, vam esmorzar a una cafeteria de la favela, vam passar per davant de botigues i cibercafès i vam visitar una guarderia. Tot amb absoluta normalitat. D’acord que hi havia zones calentes per on, òbviament, no vam passar, i altres on ens van recomanar que amaguéssim les càmeres perquè era espai de narcotraficants, però ja hi havia zones on la vida es desenvolupava de forma normal, o tan normal com es pot desenvolupar a qualsevol barri humil d’una gran ciutat.

Suposo que el fet que Rio aculli el Mundial de Futbol al 2014 i els Jocs Olímpics al 2016 contribueix a la necessitat que té la ciutat de rentar la seva imatge i de donar bones notícies al món, encara que, potser, no siguin ben bé notícia o només mostrin una ínfima part de la complexa realitat.

Favela Rocinha, Rio de Janeiro, Brasil.

Els carrers de l'Índia

2012-01-19T04:18:00.000-08:00

La primera sensació que tens quan trepitges una ciutat índia és que hi regna el caos. Pels carrers circulen tota mena de vehicles sense cap mena d'organització visible: no hi ha semàfors, no hi ha carrils, no hi ha preferències i tothom toca constantment la botzina. Camions, cotxes, motos, bicicletes, rickshaws... i entremig, gent que va amunt i avall i alguna vaca despistada.

Però malgrat el desordre aparent, hi ha quelcom que fa que tot flueixi, la gent no s'empipa, el trànsit es soluciona i cadascú segueix el seu camí.

I perquè veieu de què estem parlant, us deixem un vídeo sobre el trànsit que vam gravar aquest estiu a la ciutat de Haridwar, Índia.

Un lloc per somiar

2012-01-08T11:38:00.000-08:00

Cada cop que veig un avió creuar el cel, penso: d’on deu venir? Quin serà el seu destí? Deu anar ple? I els passatgers que hi ha dins... estan de vacances? Són gent de negocis? Corresponsals de guerra? Aventurers intrèpids? Estan contents d’anar allà on van o s’han vist forçats a emprendre aquest viatge? Senten nostàlgia pels qui han deixat enrere? Els espera una vida nova? Potser hi viatja algú que està començant a fer la volta al món, o que està a la meitat, saltant d’un continent a l’altre. O potser algú torna a casa després de molts mesos viatjant...

Cada cop que veig un avió creuar el cel, em faig aquestes preguntes, i moltes més, i començo a somiar imaginant-me històries sobre els passatgers que hi viatgen dins.

Al Prat de Llobregat hi ha un bon lloc per deixar volar la imaginació, on els avions et passen just per sobre el cap, tan a prop, que, si afines bé l’orella, durant les centèsimes de segon que l’aparell et sobrevola, es senten fragments de les converses dels seus passatgers i pots somiar un munt d’històries.

Un altre any...

2011-12-29T08:23:00.000-08:00

Un altre any se’n va, deixem enrera el 2011 amb tots els seus propòsits, els acomplerts i els que no. Deixem enrera un any difícil, ple d’entrebancs i dificultats. Un any de canvis, canvis que d’entrada no ens agraden i no ens hauríem imaginat mai, però que no ens queda més remei que acceptar.

Un altre any arriba, carregat de projectes, reptes, esperança i il·lusions. Comencem un nou any on tot és possible, on podem reinventar-nos i realitzar allò que veritablement anhelem. El 2012 està en blanc, l’anirem escrivint sobre la marxa, poc a poc, amb esforç i perseverança, però amb la lletra i el contingut que nosaltres triem.

Què ens oferirà el 2012? No ho sé, però el que fem ara i com ho fem ens condicionarà el futur i farà que ens encaminem cap a un lloc o cap a un altre, per tant, no deixem les coses a l’atzar per a l’any que ve, comencem a actuar avui mateix i creem el futur que desitgem.

Molt bon any!

"El viatge com a manera d'a(em)prendre"

2011-12-21T06:34:00.000-08:00

Francesc Balagué i Iván Marcos, durant la xerrada, al wikilounge de la UOC.

Ahir a la tarda es va celebrar a Barcelona el wikispeech sobre “el viatge com a manera d’a(em)prendre”, amb Francesc Balagué i Iván Marcos, dos viatgers que veuen el fet de recórrer món com una oportunitat per innovar, crear, obrir l’esperit i emprendre.

L’Iván, va fer de la seva volta al món un projecte d’I+D. Es movia amb la motxilla i el portàtil i anava reportant a diferents empreses tot allò que veia. El seu objectiu era observar diferents productes, serveis i models de negoci arreu del món.

El Francesc, doctorat en pedagogia, va plantejar la seva volta al món com un màster. Per aquesta raó, anava recollint experiències relacionades amb l’educació a cada país per on passava.

Malgrat que cada cop hi ha més catalans que s’animen a fer la volta al món o a viatjar durant uns quants mesos, encara són molts els que ho veuen com una bogeria o una pèrdua de temps. En canvi, en altres països, com Canadà, Israel o països del nord d’Europa, s’entén el viatjar com una eina de desenvolupament tant a nivell personal com professional. Un exemple n’és el nou model educatiu Kaos Pilot.

No oblidem que, habilitats personals com la tolerància, la capacitat d’adaptació i de resposta o la creativitat, no s’aprenen ni a l’escola ni a la universitat.

I després de la xerrada vam continuar la tertúlia amb els nostres amics malalts de viatges. El Víctor i la Raquel comencen la seva volta al món el dia 6 de gener (el millor regal de reis que podien tenir!) i ens deixen el seu bloc perquè els poguem acompanyar en la seva gran aventura. El Joan i l’Èlia marxaran a mitjan de l’any que ve (atenció, no tenen data de tornada!) i ja ho estan preparant tot perquè la seva volta al món sigui una experiència excepcional.

Reunió viatgera amb el Víctor, la Raquel, el Joan i l'Èlia.

Donna Nook, el santuari de la foca gris

2011-12-12T04:29:00.000-08:00

Caminar entre la colònia com si fossis un més, aproximar-te a les cries encuriosides per la teva presència, contemplar baralles territorials per part dels mascles immensos... Tot això ho trobes a la reserva natural de Donna Nook, a la costa est d’Anglaterra, on cada any centenars de foques grises venen per donar a llum a les seves cries.

El terreny de Donna Nook pertany a l’exèrcit. Actualment s’hi fan pràctiques de tir i altres maniobres militars i només s’hi pot accedir els caps de setmana. Encara que sembli contradictori, precisament el fet que sigui una zona restringida, ha contribuït a que el territori es mantingui més protegit i allunyat de la presencia humana. És a dir, que aquí les foques encara estan prou tranquil·les.

Per accedir a la colònia has de caminar un quilòmetre i mig per un terreny fangós fins que arribes a la platja. Allà no hi trobes visitants de cap de setmana, pràcticament no hi ha ningú, només algun fotògraf audaç, com en Joan de la Malla, expert en fotografia de natura que organitza diverses sortides fotogràfiques com per exemple l’observació de voltors a Matarranya, la brama del cérvol a Aragó o, en aquest cas, les foques grises a Anglaterra.

El vent et talla la cara, els peus i les mans se t’encarcaren pel fred intens, el nas et raja com una aixeta... però no pots deixar de fer fotografies, de contemplar i de passejar en solitud entremig de les foques, com si fossis un més del ramat. I sobretot, no pots deixar de sentir-te summament afortunat pel fet d’estar en una zona reservada al regne animal, on les foques t’accepten i et permeten gaudir del seu espectacle.

Així va ser la presentació del llibre a Altaïr...

2011-11-24T05:33:00.001-08:00

Un breu resum del que va ser la presentació a la llibreria Altaïr, per a tots aquells que no vau poder venir.

Presentació del llibre "El viatge dels Rodamons" a la llibreria Altaïr

2011-11-21T08:53:00.001-08:00

Dimarts, 22 de novembre, a les 19.30h, presentem el llibre "El viatge dels Rodamons" i fem una xerrada sobre la volta al món a la llibreria Altaïr de Barcelona.

Si t'agrada viatjar, no t'ho perdis!

Fotografia de www.altair.es

Reflexions sobre l'Índia des de Barcelona

2011-11-15T09:34:00.001-08:00

Ja fa unes setmanes que vam tornar a casa. A casa? Quan tornes d’un viatge llarg, els primers dies “a casa” són estranys, perquè allò no ho acabes de sentir com casa teva. Tot i que d’entrada s’agraeix tornar a tenir aigua calenta, un lavabo net, no haver de patir els constants talls elèctrics... I sobretot, gaudir del silenci. Quan tornes d’una gran ciutat asiàtica, Barcelona sembla tranquil•la, neta i ordenada. Gairebé li trobes aires de poble. A l’Índia te n’adones que res és imprescindible i que, en el fons, res és teu. Tot ens ho han deixat prestat. En realitat, només estem de pas, fem un ús temporal de les coses i, després, passaran a uns altres. L’Índia t’ajuda a desprendre’t de tot, inclús de casa teva, que deixa de ser “teva” per passar a ser només “casa”.

Viatjar cap a l’orient et fa canviar. En major o menor mesura es produeixen transformacions en tu mateix, de manera subtil, però hi són, s’han esdevingut i ja es queden amb tu per sempre més. L’Índia és com un mirall davant la cara, et mostra tal com ets, no com t’agradaria ser o com et penses que ets. Et fa sortir el millor i el pitjor que portes dins. Suposo que és per això que tanta gent en surt espaordida. Però si saps entendre el que veus i posar-hi una mica de distància, en trauràs una informació summament valuosa.

Ja fa unes setmanes que vam tornar de l’Índia, i encara estem paint tot el que vam viure i extraient el suc de tot el que vam aprendre. És per això que aquest és un país sempre interessant, que t’ofereix molt, si saps percebre-ho, i et deixa amb ganes de tornar-hi, per seguir aprenent, experimentant, creixent...

Oracions al temple Mahabodhi, Bodgaya

2011-11-03T05:22:00.000-07:00

Bodhgaya

2011-10-24T09:42:00.000-07:00

Pelegrins budistes d’arreu del món vénen a Bodhgaya per meditar sota l’arbre Bodhi, on, segons la tradició, el príncep Siddharta Gautama rebé la il·luminació, convertint-se així en Buda (=l’il·luminat). L’arbre que hi ha actualment, de l’espècie Ficus religiosa, sembla ser que és el cinquè en la línia de descendència de l’arbre original. Al costat, s’alça el temple Mahabodhi, amb un capitell de 50 m d’alçada, que acull al seu interior una gran estàtua daurada de Buda. Pels voltants, els jardins ben cuidats amb nombroses estupes, fan que un simple passeig es converteixi en una meditació conscient. Malgrat que és un dels centres de peregrinació budista més importants del món, aquest segueix essent un lloc tranquil que emana pau, com tot el que és de tradició budista.

Gairebé tots els països de religió budista han construït el seu monestir al poble, cada un amb l’arquitectura característica del lloc d’origen. Així doncs trobem el monestir tailandès, el japonès, el birmà, el vietnamita, el nepalí... Nosaltres ens allotgem al monestir tibetà. L’habitació doble amb bany ens costa 250 rúpies (3,5 €). És àmplia i neta, però no té aigua calenta, tot i que amb la calor que fa, no és cap problema.

Cada dia anem al temple, a primera hora del matí o a última de la tarda, a meditar sota l’arbre o pels voltants. He de dir que no hem arribat a la il·luminació, però aquí es desprèn una energia molt especial, una mena de serenor profunda, que t’assossega el cor i la ment i que val molt la pena captar.

Temple Mahabodhi

Monjos resant al voltant del temple

Meditacions sota l'arbre Bodhi

Rituals al temple

Meditant

Comprant fruita al mercat de Bodhgaya

Més Varanasi, la ciutat de Shiva

2011-10-13T10:57:00.000-07:00

No sé què té aquest lloc però és especial. Malgrat la brutícia, la pobresa i la pudor, Varanasi m’agrada. Aquí m’hi sento a gust.

He de reconèixer que en aquesta ciutat és on més m'han desgastat els caça-turistes. Els venedors surten de les seves botigues per convèncer-te que els compris el que sigui; els conductors de rickshaws no paren de preguntar-te cap on vas i fins i tot s’aturen tallant-te el pas, per veure si així puges al seu vehicle d’una vegada; qualsevol se t’ofereix com a guia (fals guia) i t’assegura que et portarà als punts més interessants de la ciutat que només ell coneix i a les botigues més barates; els suposats sadhus (renunciants) se t’acosten amb el seu pot a demanar almoina persistentment; els que tenen vaixell t’insisteixen en anar a fer un vol pel Ganges, alguns d’ells sota els efectes de la droga d’una manera tan evident que estic segura que serien incapaços de remar...

Però quan aconsegueixes obviar tota la parafernàlia turística i camines pels carrerons embullats trepitjant pedres antiquíssimes, alguna cosa subtil t’envaeix. Aleshores descobreixes la devoció amb la que dues ancianes caminen descalces cap a un ghat; l’assossec amb el que una vaca, com les que pasturava Krishna, s’atura al mig del carrer; el respecte amb que un senyor toca el llom d’aquesta vaca i després es posa la mà al front fent una inclinació; el fervor amb el que un sacerdot recull una mica d’aigua del riu sagrat... I és això el que m’atrau de la ciutat.

Fa milers d’anys que gent de tota l’Índia peregrina fins aquí per mostrar el seu respecte a Déu, al Ganges i a un mateix. Milions de persones han recorregut aquesta ciutat amb la intenció de trobar-se a sí mateixos, de trobar el seu espai. Místics de totes les èpoques han meditat als ghats, als temples o al carrer. Per això aquesta ciutat vibra amb una energia intensa i especial. I si hi connectes, t’atrapa.

L’últim dia a Varanasi busquem un ghat tranquil per acomiadar-nos del Ganges. Durant aquest viatge no el tornarem a veure més. En silenci ens asseiem davant el riu sagrat, el sentim passar i ens deixem fluir amb la seva energia.

Rituals al Ganges

Els búfals d'aigua també es banyen al riu.

Varanasi

2011-10-03T01:35:00.000-07:00

Ciutat sagradíssima de l'Índia on, segons l'hinduisme, els pelegrins que morin aquí aconseguiran l'alliberament del cicle de reencarnacions. També és un important centre cultural que acull la primera universitat fundada al país, especialitzada en l'art, la música, la cultura i la filosofia índies i el sànscrit, tot i que actualment ofereix tota mena de matèries.

Varanasi s'extén a la riba del Ganges i compta amb més de 100 ghats (escalinates de pedra que descendeixen fins al riu) on la gent es banya per purificar els seus pecats i hi realitza diferents rituals, tant a la matinada com a la posta del sol.

Una de les coses que més impressiona és veure com es barreja la vida i la mort. Uns nens xipollegen a les aigües putrefactes del Ganges, unes dones renten roba, un Sadhu fa una ofrena, un búfal es banya i defeca dins l'aigua, un senyor es renta les dents i, una mica més avall, en un crematori, incineren un cadàver. Per un dels laberíntics carrerons m'arriba el fum, amb una barreja d'olor de fusta, d'encens i de carn cremada, mentre un indi insisteix que entrem al seu restaurant a peu de carrer a menjar. Això és Varanasi!

Pels carrerons de la ciutat

Vista del Ganges des de la terrassa del Mishra Guest House

(allotjament baratet i cèntric: 3,80€ l'habitació doble amb bany)

La vida als ghats

Ja estem a casa, però encara ens falta explicar-vos més coses de l'Índia, o sigui que seguirem actualitzant el bloc des de Barcelona. Fins la propera!

Khajuraho

2011-09-25T06:15:00.000-07:00

Khajuraho és conegut pels temples eròtics creats per la dinastia dels chandela, del 950 al 1050. Dels 85 temples originals, només se'n conserven 22. He de dir que no són tan eròtics com em pensava. És cert que hi ha escultures de pedra tallada representant les postures del kamasutra, però també n’hi ha moltes altres escultures que mostren escenes quotidianes de l’Índia de fa un mil·lenni: treballadors, músics, estudiants, mestres, guerrers, déus i deesses... El que passa és que només que hi hagi un grup d’escultures de kamasutra entremig d’unes quantes deïtats, és evident cap a on centrarem l’atenció.

A banda del grup de temples de l’oest, els que s’ha de pagar entrada i els que tots el turistes visiten, val la pena anar als de l’est i del sud, que són gratuïts, més tranquils i també artísticament interessants.

Nens banyant-se al riu amb un ramat de búfals d'aigua

Els temples són espectaculars, unes joies de l’arquitectura, però, com sempre, el que més m’agrada són les persones, i aquí hem fet bons amics que han contribuit a que haguem tingut una tan bona estada a Khajurajo. Una abraçada per a tots ells, especialment per al Pooran i per al Chhotu.

Orchha

2011-09-19T23:50:00.000-07:00

No teníem previst parar a aquest poblet, però la recomanació d'una parella d'alemanys que vam conèixer a Leh i amb qui vam tornar a coincidir a Dharamsala, ens va fer canviar d'idea. Una de les coses fantàstiques de viatjar és que coneixes un munt de viatgers, amb unes vides, idees i interessos diferents als teus, però amb aventures i històries que val la pena escoltar. No sóc partidària de fer cas dels consells, cadascú té una manera particular de veure la vida (i aquí està la gràcia!), però en aquesta ocasió va ser diferent. Alguna cosa ens va fer sintonitzar amb l'energia d'aquesta parella de mitjana edat i sense saber-ne pràcticament res, vam enfilar cap a Orchha.

Orchha (Lloc Amagat) és una petita població on destaca una fortificació amb 3 palaus del s. XVII, que convinen l'arquitectura islàmica i la hindú, i un complex de temples del s. XVI en força mal estat per l'inteior però amb unes cúpules precioses que destaquen des de qualsevol punt del poble.

El que no ens ha agradat és que els nens no paren de demanar-te coses pel carrer. Que si compra'm xampú, xocolata, unes sabates, un cartró de llet... En realitat no és res d'això el que volen, però saben que si demanen diners els turistes no els en donen, en canvi si supliquen qualsevol altra cosa sí que els hi ho compraran. A la que els hi hagis comprat quelcom, aniran immediatament a la botiga a revendre-ho a meitat de preu per tenir els diners. I el botiguer encantat perquè torna a tenir el producte per vendre. No se'ls hi fa cap bé donant-los coses. Els nens s'acostumen a vagar pel carrer i només estan pendents de què poden treure als turistes. Si de debò es vol ajudar, el millor que es pot fer és col·laborar amb alguna institució que t'inspiri confiança.

La majoria de turistes només paren aquí un dia per veure els palaus i temples, però val la pena quedar-t'hi uns dies per experimentar la tranquil·la vida rural. Al principi ens demanaven tota l'estona pel carrer, però a la que portes un parell de dies ja passes a formar part del poble i l'actitut que tenen cap a tu també canvia.

Passejant coneixem a en Hemant. Un noi molt eixerit que fa de guia i parla una mica d'espanyol. Com que el poble és petit ens trobem tot sovint. Ens demana si podem ajudar-lo a traduir l'explicació que fa sobre els palaus de l'anglès a l'espanyol. Oi tant que sí! Ens encanta interactuar amb la gent local, i que no sigui només per demanar-nos compra'm això, compra'm allò. Estem unes quantes hores fent la traducció, corregint-li la pronunciació... Al final ens explica que només ha estudiat l'espanyol durant 1 mes! Jo porto 2 mesos a l'Índia i tan sols se dir 4 paraules, i malament, ja que les he de repetir uns quants cops perquè m'entenguin. Ell, només amb 1 mes, déu ni dó tot el que xerra. És molt llest i espavilat. Segur que li anirà bé fent de guia per a espanyols.

Vistes d'Orchha, amb el palau a primer terme,

el temple antic al fons i el temple modern a la dreta (color groc)

Cenotafis (monument sepulcral que no conté despulles)

El Palau

Els voltants d'Orchha són especialment bonics,

amb vegetació exuberant i el riu Betwa

Les dones s'encarreguen d'anar a buscar aigua

Pel carrer campen les vaques...

...I els "toracos"!

Si aquesta és la botiga turística,

imagineu-vos com deuen ser les estàndar...!

Taj Mahal

2011-09-17T00:19:00.000-07:00

Costa explicar alguna cosa del Taj Mahal que no s'hagi dit ja.

És un mausoleu de marbre blanc amb incrustacions de perdres semi-precioses (lapislàzuli, corall, jasp, àgata...) que l'emperador mongol Shahjahan va construir en memòria de la seva dona que va morir donant a llum el seu 14è fill. Un treball exquisit, que va comptar amb més 20.000 treballadors i 22 anys d'execució.

Al travessar la porta principal i veure el Taj Mahal al fons no puc evitar exclamar un "Waw...!" L'altra vegada que vam estar a l'Índia no el vam poder veure i la veritat és que ja en tenia ganes. L'edifici és perfectament simètric pels 4 costats, envoltat de jardins d'estil persa, construït damunt d'una plataforma de marbre, de manera que de fons només es pot veure el cel.

Reconec que és una obra arquitectònica incomparable, amb complicadíssimes filigranes, però un cop exclamat el "waw" inicial, l'edifici ja no em transmet res més. És un monument fred, com el marbre del que està fet, que pretèn ser el més bonic, el més espectacular, el més extravagant... però que no transmet cap sentiment, cap emoció.

Val la pena veure'l? Sí, encara que només sigui per poder opinar al respecte. Però us puc assegurar que no serà una de les imatges que recordaré de l'Índia.

Les dones amb els seus saris posen la nota de color en un dia tan gris

Vista de la façana posterior, amb el riu Yamuna

Més Dharamsala...

2011-09-10T00:35:00.000-07:00

A Dharamsala hi ha mil activitats per fer: meditació, ioga, massatges, reiki, consultes astrològiques, passes de pel·lícules, xerrades sobre el Tibet... És el lloc ideal per estar-hi una temporada duent a terme alguna de les teves aficions. Nosaltres hem aprofitat per anar cada dia a classe de ioga, al Yoga Universal. El lloc és d'allò més senzill, una mica cutre i tot, però les classes estan molt bé. A nosaltres ens agrada especialment la de 4.30 a 6.30 de la tarda, de hatha ioga, que imparteix un deixeble directe del mestre Vijay. La classe de 2 hores val 100 rupies (1,5€).

Anant cap a classe de ioga

Aquest també és el poble ideal per fer cursos de qualsevol cosa: de professor de ioga, de mestre de reiki, de massatgista, joieria... Molta gent fa competició de cursos, a veure qui es treu més títols en poc temps. Considero que per haver fet un curs express d'un mes de ioga, on ni tan sols es fa meditació cada dia ni es dóna un dossier amb teoria, no ets un professor de ioga. Per haver fet un curs teòric de 5 dies sobre la ciència ayurvèdica, no ets un metge ayurvèdic i no pots pretendre passar consulta quan arribis al teu país. Per haver fet un curs de 4 dies sobre massatge tibetà, no ets massatgista i no pots conèixer la totalitat dels meridians energètics i pretendre sanar.

Em sembla molt bé que hi hagi cursos de curta durada perquè la gent els provi, pugui saber si allò li agrada o no i adquireixi una base, a partir de la qual seguir estudiant. El problema no són els cursos, el problema és la gent que per tenir un titulet ja es pensa que és especialista d'alguna cosa. El fet que qualsevol es pugui posar a fer teràpies, fa molt mal als professionals de debò, que porten anys estudiant i practicant una matèria i en tenen un coneixement profund. Nosaltres hem fet un curs de cuina tibetana, i no per això diem que ja som cuiners, i quan tornem a Barcelona no pensem obrir un restaurant!

El professor ens ensenya a fer momos

(bola de massa farcida de diferents ingredients i cuita al vapor)

L'Ignasi els fa...

...I la Mireia se'ls menja!

Dharamsala

2011-09-06T06:47:00.000-07:00

D’ençà que al 1950 la Xina va envair Tibet aplicant un règim brutal de destrucció i repressió, més de 250.000 tibetans han fugit del seu país per refugiar-se a Dharamsala, un poblet situat en el tram Dhauladhar de l’Himàlaia, envoltat de muntanyes abruptes i valls pregones.

Darrera de cadascun d’aquests refugiats hi ha un drama. La “Sung” (no sabem com s’escriu el seu nom) va anar a una manifestació pro-tibet al seu país. Cridar “Tibet lliure” li va comportar l’empresonament dels 20 al 33 anys. Ara viu refugiada a Dharamsala. Amb tot, els tibetans són un poble optimista, entusiasta, lluitador, religiós, pacifista, culte, tradicional… i ja va sent hora que la seva sort canviï.

Els carrers de Dharamsala

Al voltant de la residència del Dalai Lama

la gent hi deixa pedres esculpides amb mantres i oracions

També hi abunden les rodes d'oracions

Els boscos de Dharamsala

El clima és humit i plujós

Vistes des del nostre Guest House,

amb un mico que també contempla la vall.

Convidat inesperat que va saltar a l'ampit de la nostra finestra

i quasi se'ns cola a l'habitació.

Cada dia els monjos surten al pati del gompa a discutir animadament

qüestions filosòfiques sobre el budisme.

El que donaria per entendre'ls!

Ensenyaments del Dalai Lama, Dharamsala

2011-09-02T02:24:00.000-07:00

Aquests tres últims dies hem tingut la sort d'assistir als ensenyaments que el XIV Dalai Lama, Tenzin Gyatso, ha fet a Dharamsala, casa seva des que al 1959 es va haver d'exiliar del Tíbet degut a la brutal invasió xinesa. D'aleshores ençà més de 250.000 tibetans han seguit les seves passes i s'han assentat en aquest poble enfilat a les muntanyes de Dhauladhar.

Sempre és interessant veure/escoltar el Dalai Lama, però aquí, a casa seva, al seu gompa, al seu temple, encara més. Primer de tot, per la proximitat. Quan entra i surt del temple passa pel costat de la gent i pots percebre com n'és d'especial. Durant els ensenyaments, tot i que nosaltres estàvem fora del temple principal, el vèiem per una finestra i a més a més teníem pantalles que retransmetien el que passava a l'interior. En segon lloc, perquè està amb la seva gent, els tibetans. Pel camí s'aturava a saludar als més grans amb especial tendresa i a tot el seu poble que l'estima profundament, a pesar que rendir culte al Dalai Lama a la Xina està prohibit i castigat.

Han estat tres dies intensos i especials. Ja érem admiradors del Dalai Lama, però ara encara ho som més. M'ha agradat molt conèixer les bases del budisme, una religió que no venera cap déu ni professa una fe cega, tot al contrari! Una religió summament racional, lògica i analítica, on l'objectiu final, arribar a la il·luminació, no significa res més que arribar a la felicitat, la teva i la de tots els éssers vius. Qualsevol persona pot esdevenir un Buda, és a dir, un il·luminat.

Diuen que Tenzin Gyatso és l'emanació del buda de la compassió. No ho sé, però el que sí puc afirmar és que és un ésser especial, un ésser diferent, que desprèn una bondat infinita. I no només amb les seves paraules, sinó amb els seus actes. Ajuda tant com pot a la seva gent, rep personalment a tots els refugiats que arriben del Tíbet i es dedica a escampar la seva causa arreu del món, d'una manera totalment pacífica.

Per acabar, només mencionar que els seus ensenyaments són gratuïts, ell no cobra mai per les seves xerrades (en tot cas són els organitzadors d'occident que cobren entrada). Durant aquests tres dies ens han donat te, pa per esmorzar i arròs amb llenties per dinar per aquell que ho vulgui, tot gratuït. Fins i tot ens va fer una iniciació (una iniciació feta directament pel Dalai Lama!), sense demanar-nos res a canvi, només que siguem compassius i fem créixer la bondat als nostres cors. Un ésser extraordinàriament especial.

Després dels ensenyaments,

amb el Dalai Lama i el grup d'hispans

Fotografia de www.dalailama.com

Poblets de Ladakh

2011-08-28T21:35:00.000-07:00

Una de les millors coses de Ladakh és perdre't pels seus poblets per veure com és la vida en aquesta zona remota dels Himàlaies. L'autobús públic és un bon mitjà per començar a experimentar l'ambient dels pobles, si tens prou paciència, ja que per fer 75 km vam trigar 3 hores! Però aquí el concepte del temps és un altre...

Al poble de Tak Tok vam tenir la sort de coincidir amb un festival. Va venir gent de tota la contrada per assistir al gompa (monestir), per escoltar atentament el discurs dels monjos i presenciar els seus rituals.

A l'hora de dinar els assistents (les dones, sobretot)

es reuneixen en grups,

socialitzen i comparteixen el que tenen.

El poble d'Alchi és conegut pel seu gompa, l'únic que no està construït al capdamunt d'una muntanya, i que conserva al seu interior uns frescos exquisits. No se'n poden fer fotografies, per tal de no malmetre'ls. Està format per petits temples que acullen escultures imponents de Buda, desmesuradament grans per la mida dels temples. Pels voltants hi ha vàries estupes (construccions que contenen reliquies. A l'estar plenes d'energia positiva es considera que pacifiquen i transformen les forces negatives dels voltants) i fileres de rodes d'oracions.

Durant el dia, grups de turistes vénen a visitar el poble, però cap allà mitja tarda tots marxen amb els seus jeeps cap a Leh. Val la pena passar-hi la nit, per veure com és la vida rural en un petit poblet quan el turisme s'ha esfumat i gaudir de la tanquil·litat que es respira pels seus carrers buits i silenciosos. Silenci que només es trenca pel murmuri d'algun vilatà que passa fent girar les rodes d'oracions i repetint en veu baixa un mantra.

Dona carregant un sac d'albercocs.

Una de les activitats principals, a banda del turisme,

és el cultiu d'albercocs.

Els hi treuen el pinyol i els posen a secar al sol,

per fer-ne confitura i tenir reserves de fruita seca quan arribi l'hivern.

La casa més maca del poble, i amb diferència!

Rodes d'oracions al voltant del gompa.

Dins de cada roda hi ha el mantra Om Mane Padme Hum,

escrit centenars de vegades en un tira de paper enrotllat.

Diuen que fer girar les rodes equival a pronunciar el mantra

tantes vegades com està escrit al seu interior.

L'Ignasi, tot content, sota les banderetes d'oracions.

Nubra Valley

2011-08-24T08:05:00.000-07:00

La Vall de Nubra està situada a una alçada promig de 3.000m i el paisatge consisteix en muntanyes desèrtiques pelades que contrasten amb les valls frondoses irrigades pels rius, on s'ha establert la població i abunden els conreus. Els habitants d'aquesta zona s'anomenen Ladakhis, tenen faccions tibetanes i parlen el ladakhi. L'única paraula que hem après és "julley", però serveix per tot, ja que significa hola, adéu, gràcies i de res. Quan ens creuem un vilatà pel carrer li diem "Julley!" i ell ens exclama "Julley, julley!" amb un somriure d'orella a orella.

Nubra Valley en 360º

Ens allotgem al poble de Diskit, al Guest House Karakoram. Recomanem aquest lloc especialment; està a les afores del poble, envoltat d'arbres, tenen hort propi i la mestressa que el gestiona és d'allò més atenta i amable. L'habitació doble val 200 rupies (3€). El lavabo està a fora i s'ha de compartir, però no és problema perquè hi ha poques habitacions. No hi ha aigua calenta però quan et vols dutxar t'escalfen un cubell (o els que necessitis) d'aigua sense cap cost addicional. També tens l'opció d'esmorzar i dinar al Guest House. Un sopar deliciós a base d'arrós, dhal (llenties), ou dur, verdures acabades de collir de l'hort, chapati (pa) que prepara cada dia l'àvia pacientment i curd (iogurt) només val 80 rupies (1,2€), i pots menjar-ne tant com vulguis. Estant aquí tens la sensació que vius en una altra època.

Poble de Diskit

Gompa (monestir budista) de Diskit

Burros pels carrers de Diskit.

Es mengen l'escorça i deixen el tronc ben pelat.

Els altres burros... Ai, no, que aquests són els llestos, jajaja!

Els Rodamons, amb la Vall de Nubra al fons.

Khardung La (5.500m)

2011-08-20T09:07:00.000-07:00

La significa pas, en tibetà, i Khardung La és la carretera de muntanya accessible per vehicles motoritzats més alta del món: 5.500 m. A aquestes alçades el paisatge és diferent, hi ha alguna cosa especial en l'ambient, que et fa sentir a tu també especial per tenir el privilegi de poder estar aquí a dalt. Un se sent el rei del món.

Aquesta carretera és un punt important de connexió entre l'Índia i l'Àsia central i l'únic pas per arribar a la Vall de Nubra, el nostre proper destí. Així doncs ens enfilem en un autobús atrotinat de l'any de la picó que triga 7 hores a fer 118 quilòmetres i aconseguim creuar Khardung La amb èxit.

L'autobús-tartrana, que, segons l'adhesiu del vidre, era "semi deluxe"...!

Pel camí ens creuem amb yaks pasturant

A les valls fèrtils és on abunda l'aigua i la vegetació.

Premis Blocs Catalunya 2011

2011-08-17T06:12:00.000-07:00

"El viatge dels Rodamons" s'ha presentat als Premis Blocs Catalunya, en la categoria de turisme i viatges.

Si us agrada aquest bloc, voteu-lo! Per fer-ho heu de registrar-vos a stic.cat, on s'explica el procediment a seguir.

A banda que ens voteu o no, aquests premis són una bona iniciativa per dinamitzar els blocs en català, donar-los a conèixer i descobrir-ne de nous, que sempre n'hi ha d'interessants.

Ladakh

2011-08-13T03:01:00.000-07:00

Ladakh literalment significa "la terra dels alts ports" i és això, una regió remota i isolada envoltada de muntanyes desèrtiques on la vida es concentra a les valls fluvials. Separa la Himalàia occidental de la meseta tibetana i manté més vincles amb Tíbet que amb l'Índia.

Aquí hi viuen molts refugiats tibetans que mantenen la seva cultura i tradicions a través dels gompes (monestirs budistes), on hi viuen monjos que es dediquen a l'estudi i meditació. Alguns també tenen escola pels més joves i altres ofereixen menjar a qui ho necessiti.

Us deixem un vídeo d'oracions al Soma Gompa, a Leh.

Leh, Ladakh

2011-08-06T07:39:00.000-07:00

Leh, la ciutat principal de la regió de Ladakh, és un petit paradís dins l’Índia, més neta, menys contaminada, amb menys trànsit (tot i que cada vegada hi ha més jeeps), envoltada de muntanyes àrides i amb càntics budistes de fons.

Aquí la majoria de la població és de religió budista i de faccions tibetanes; cares amples, ulls ametllats i pell curtida pel sol. No en va, d’aquesta regió n’anomenen el petit Tíbet.

Ens ha costat adornar-nos de la bellesa de l’entorn, el mal d’alçada ens ha deixat fora de joc uns quants dies, ja que a 3500 m d’alçada com estem, hem patit tots els síntomes d’aquest mal: nàusees, cansament, mal de cap, falta d’oxígen al respirar, taquicàrdies, alteració del son, etc. Però un cop recuperats, més o menys, sí podem dir que aquest és un petit paradís que amaga joies en forma de gompes (monestirs) blancs penjats d’altíssimes muntanyes pelades amb banderetes d’oracions que el vent s’encarrega d’escampar per tots els racons, creant aquest ambient tan especial.

Leh, amb el palau al fons i el gompa Namgyal tsemo

encara més al fons

Vista del gompa des del palau de Leh

Sala de meditació del palau de Leh

Senyores comprant al mercat de verdures de Leh

L'Ignasi beneït per les oracions,

a mitja pujada de l'estupa Shanti

Ashram Sadhana Kendra

2011-07-29T05:48:00.000-07:00

Aquests últims 9 dies els hem passat fent un retir a l’ashram Sadhana Kendra, un lloc dedicat al creixement espiritual, basat en la meditació en silenci. Hem fet 4 meditacions diàries d’una hora cada una. La primera, a les 4.30 del matí, segons ells; de la nit, segons jo.

Els horaris eren:

4.30-5.30: Meditació

6.00: Esmorzar
9.00-10.00: Meditació
11.30-13.00: Satsang (torn de preguntes al mestre)
13.00: Dinar
15.30-16.30: Meditació
16.45: Darshan (estar en presència d’un mestre espiritual) i te
18.30-19.30: Bhajans (cants devocionals) i meditació
20.00: Sopar

A banda d’assistir a totes les activitats, s’han de realitzar unes hores de seva (treball voluntari) al dia. Jo m’he encarregat de rentar plats i olles més grosses que jo (que no és gaire difícil, ho se, però a mi em semblaven immenses!) i l’Ignasi s’ha dedicat a pelar i tallar verdures, sobretot patates, per als àpats, senzills però saludables.

A dins de l’ashram hi viuen permanentment una dotzena de devots i el mestre Swami Chandra Udasin, que carinyosament l’anomenen Swamiji. Tothom és benvingut, independentment de la casta o la religió, a fer una visita, o a allotjar-s’hi uns dies, o uns mesos.

Swamiji fa vot de silenci ininterrompudament des del 1984. Quan vol comunicar-se amb algú fa un soroll amb la boca, alguna cosa així com “chsssst” i escriu el que vol dir en una llibreta, que un dels seus devots s’encarrega de llegir en veu alta, si s’escau. Quan se li fa una pregunta, ell també contesta per escrit, amb lletra de metge que costa desxifrar.

No sabria dir-vos si el Swami m’ha acabat d’agradar o no, la veritat és que em produeix sentiments contradictoris, però no puc negar que fer 4 hores de meditació diàries t’aporta una tranquil•litat interior i una serenor del tot beneficiosa.

Per altra banda, l’ashram també fa obres socials; té una escola per a 400 nens (això és una escola petita a l’Índia), un centre per ensenyar a cosir a noies adolescents a l’atur, un dispensari mèdic i un hospital, tot gratuït. L’ashram també té unes quantes vaques, que viuen com a reines a la seva cort impol•luta i amb un ventilador al sostre, de les quals se n’utilitza la llet per preparar els productes làctics que es consumeixen a l’ashram: lassie (iogurt per beure), ghee (mantega per cuinar) i chai (té amb llet i espècies). Cada tarda, a les portes de l’ashram, s’ofereix un petricó de llet fresca a qui ho necessiti.

Malgrat que no he acabat de sintonitzar amb l’energia del mestre, m’ha encantat estar uns dies fent meditacions profundes i compartint-ho tot amb la comunitat de l’ashram. A més, no es pot negar que el que fan resulta d’allò més útil pels vilatans desfavorits de la contrada i només per això, ja val la pena.

L'entrada de l'ashram.

Està prohibit fer fotos de l'interior de l'ashram i del Swami,

per això només posem la foto de la porta

Els voltants de l'ashram, amb el riu Yamuna

Els Rodamons, en un dels moments lliures

entre meditació i meditació

Rishikesh, 2a part

2011-07-19T09:40:00.000-07:00

Anem a banyar-nos al Ganges amb els súper aventurers i fanàtics de fer voltes al món que no paren mai, el Xavi i la Carme de http://www.lavueltaalmundo.net/ . Bé, aquesta era la idea inicial però tenint en compte que no fa gens de sol i que l’aigua està glaçada, deixem el ritual iniciàtic per una altra ocasió i només ens mullem els peus. L’endemà estic a 39 de febre. Però que no diuen que el Ganges ho cura tot?

Aquí ens separem del Xavi i la Carme, ells segueixen la seva tercera volta al món cap a un altre destí i nosaltres ens quedem uns dies més a Rishikesh. Aprofitem per anar a classes de ioga amb el Gurú Surinder, amb qui aprenem una manera creativa i respectuosa de fer ioga alhora que molt intensa. Tinc agulletes a parts del meu cos on ni sabia que es podien tenir agulletes! També aprofitem per anar a tants aratis com podem. A diferència de Haridwar, on es fa un únic arati multitudinari, a Rishikesh se’n fan molts de familiars durant tota la tarda. Cada ashram, cada grup de devots, cada família..., celebren el seu propi arati. Un arati íntim i molt especial que comparteixen amb qui se’ls hi apropa d’una manera sincera.

Surinder Singh

Arati a Rishikesh

En els viatges coincideixes amb gent especial amb qui t’ajuntes uns dies i després cadascú segueix el seu camí. Per pocs que siguin els dies compartits, sempre deixen records profunds. Aquesta és una de les meravelles de viatjar.

Rishikesh, 1a part

2011-07-19T08:56:00.000-07:00

S'autodenomina la capital mundial del ioga i és una altra de les moltes ciutats sagrades de l'Índia que descansa a les ribes del Ganges. La particularitat d'aquesta és que està envoltada de muntanyes boscoses, repletes de vegetació i micos, que de tant en tant baixen a la civilització a fer de les seves. "Fer de les seves" vol dir robar menjar o agafar la roba dels terrats. A l'Ignasi li va anar d'un pèl que un mico entremaliat no se li emporta els pantalons que havia estès al balcó de l'allotjament. La zona més interessant de la ciutat està a la banda oriental del riu, on s'hi arriba mitjançant un dels dos llarguíssims ponts que creuen el Ganges i comuniquen les dues parts de la ciutat.

Pont de Laxman Jhula.

Pels carrers de Laxman Jhula

Ens allotgem a la zona de Laxman Jhula, en un bonic hostal anomenat Sonu Guest House, d'habitacions grans, amb molta llum i increíblement netes per ser l'Índia. Ah, i també molt bé de preu! Per aquí abunden els restaurants per a turistes tipus "chill out", on menges assegut a terra damunt d'uns coixins i a part de la gastronomia índia fan des d'una pizza fins a un hummus o uns ous ferrats amb patates fregides.

El millor de tot, però, és que sempre pots acostar-te al riu, trobar un lloc tranquil on seure i veure passar el Ganges. Sense fer res més, només veure'l passar.

El Ganges, el riu sagrat

Haridwar

2011-07-15T01:08:00.000-07:00

Ciutat sagrada de l'Índia, és un important centre de peregrinació hindú, ja que segons la mitologia és un dels quatre llocs on van caure de manera accidental unes gotes de l'elixir de la immortalitat. Haridwar significa "porta de Déu" i aquí es congreguen milers d'hindús per banyar-se a les marronoses aigües del Ganges i presenciar el arati (ritual de foc) que es celebra cada dia a les 19.30h. Els sacerdots encenen les torxes i les ofereixen al riu i a tots els presents, per tal de portar llum a les nostres vides.

Per 10 rupies (15 cèntims d'euro) pots comprar un cistellet de fulles naturals carregat de flors de color taronja i fucsia amb una espelmeta al mig i oferir-lo al Ganges, que se l'emporta aigües avall. Nosaltres ja hem fet la nostra ofrena, per tal que el viatge (i la vida) ens vagi molt bé, però, curiosament, al deixar el cistellet a l'aigua, aquest va desafiar tota lògica i va anar aigües amunt, a contra corrent, fins que va topar amb un indi que estava dins del riu que el va empènyer amb la mà i, aleshores sí, va començar a anar aigües avall, com la resta d'ofrenes.

No podíem haver triat un lloc més especial per trobar-nos amb uns bons amics i uns grans viatgers, el Xavi i la Carme, de http://www.lavueltaalmundo.net/, que estan fent la seva tercera volta al món. Ens ha fet moltíssima il·lusió coincidir amb ells tan lluny de casa i compartir rituals, passejades, àpats i experiències en aquest xocant país que mai et deixa indiferent.

El Ganges a hora punta

El Xavi, la Carme i l'Ignasi, preparats per fer l'ofrena.

Mentre esperàvem que comencés el ritual de foc, jugàvem amb aquests nens. Ells ens feien fotos amb el seu mòbil d'última generació i es feien un tip de riure (no sé perquè!)

Pols per la tikka (punt vermell a l'entrecella)

Vídeo del Ganga Arati:

Delhi

2011-07-07T00:36:00.000-07:00

Ja no recordava aquesta olor tan característica de l'Índia, una barreja d'espècies i gasolina.

Només sortir de l'aeroport el primer que comentem és: "Fa calor, però tampoc n'hi ha per tant!". És clar que només són les 6:50 del matí. A mida que avancen les hores, la calor es fa insuportable.

Havíem estat a Delhi al febrer del 2008, però ara veig la ciutat molt diferent; no m'impacta tant, ni el trànsit ni la gent. Quan sortim a passejar no portem el mapa i la guia, ja coneixem els llocs on volem anar i no ens deixem intimidar pels rickshaws que insisteixen a portar-nos aqualssevol lloc ni pels venedors que volen fer-nos comprar qualsevol cosa.

L'aventura ha començat!

Les vaques a l'Índia

El cablejat a l'Índia

Els Rodamons passejant per l'Índia

Entrevista al programa El Dia, de COMRàdio, amb Albert Vico

2011-06-30T05:52:00.000-07:00

T'agradaria fer la volta al món?

Vols saber com pots fer-ho?

Què t'aporta un viatge com aquest?

En quins aspectes canvies?

Què passa quan tornes?

Tot i això i un munt d'anècdotes a la divertida i amena entrevista que m'ha fet l'Albert Vico al programa El Dia, a COMRàdio.

Marxem a l'Índia!

2011-06-26T14:14:00.000-07:00

Els Rodamons tornem a fer de les nostres!!!

Ja fa massa temps que les motxilles no sortien de l'armari i hem hagut de posar-hi remei.

Aquest divendres, 1 de juliol, comencem un viatge de 3 mesos per l'Índia, el país que més ens va impactar dels que vam conèixer durant la nostra volta al món. Sempre vam tenir la certesa que més tard o més d'hora hi tornaríem i, finalment, ha arribat el moment de continuar aquest viatge profund i transformador allà on el vam deixar.

Primera parada: Delhi. Segona parada: el destí dirà. Segueix-nos pel bloc i viu amb nosaltres aquesta aventura.

Hem fet un vídeo amb imatges de la nostra estada a l'Índia al 2007-2008, per començar-nos a ambientar ;)

Clica damunt la imatge

Ressenya a El bloc dels viatges

2011-06-19T11:48:00.000-07:00

Ens han fet una ressenya del llibre "El viatge dels Rodamons" a El bloc dels viatges, d'Eduard Balsebre.

A l'Eduard li encanten "els contes i les llegendes, viatjar, gaudir d'un te verd a l'ombra dels arbres i somriure en veure l'horitzó", segons les seves pròpies paraules, i ha fet una gran tasca ordenant més de 1000 diaris, quaderns, blocs i webs de viatges en català a El bloc dels viatges, un lloc a tenir en compte per preparar el teu proper viatge.

Vídeo Vietnam

2011-06-13T11:06:00.000-07:00

Us deixem el vídeo que vam passar a la Marató de Viatges sobre Vietnam.
Alguns dels millors moments de la nostra estada en aquest país, al març del 2008, durant la nostra volta al món.
Gaudiu-lo!

Marató de Viatges, 4 de juny 2011.

2011-06-05T12:20:00.000-07:00

Ahir es va celebrar a Barcelona la Marató de Viatges, organitzada pel Marc i la Mireia, de Club de viatges, i hem de dir que va ser tot un èxit. Tant per l'assistència com per l'organització i la qualitat de les xerrades.

Al bloc del matí es va parlar de temes generals sobre fer la volta al món (petits grans consells, pors a l'hora de prendre la decisió, etc) i al bloc de la tarda, d'experiències concretes dels viatgers que realitzaven les ponències.

Com a novetat hi va haver dues connexions viatgeres en directe via skype: amb en Francesc Balagué, de Ruta Baobab, des de Mongòlia, a poques setmanes de tornar a casa, que ens va explicar que ahir mateix s'havia llevat a les 5 de la matinada per córrer en una marató i que li havia agradat molt; i amb el Xavi i la Carme, de La vuelta al mundo, que acaben de començar la seva tercera volta al món i van connectar des de Rishikesh (Índia) amb vistes al Ganges, despertant l'admiració i l'enveja de molts dels presents.

Una de les coses més interessants d'aquests actes és que et permeten retrobar amics amb els que comparteixes la passió per viatjar, animar als que es plantegen fer una volta al món, contrastar punts de vista amb altres malalts de viatges i coincidir amb reconeguts blocaires com l'Eduard Balsebre, de El bloc dels viatges, i l'Eduard Muntaner, de Com gotes a l'oceà.

Us deixem un fragment de la nostra ponència sobre l'experiència de conviure a casa d'una família de l'ètnia Dzay al Vietnam.

Maneres de viure, COMRàdio

2011-05-27T07:54:00.000-07:00

Hi ha mil maneres de viure

i totes estan bé.

Allò realment important

és triar la manera de viure

que et faci feliç.

I tu, com t'agradaria viure?

On voldries ser?

Endavant, fes-ho!

Escolta l'entrevista a COMRàdio.

Marató de Viatges Barcelona 2011

2011-05-19T03:04:00.000-07:00

El proper 4 de juny es celebra a Barcelona la Marató de Viatges, en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil.

27 bloggers viatgers

27 punts de vista

27 experiències

27 somnis complerts

Vols sominar tu també?

Els Rodamons hi participem com a ponents. No ho dubtis i reserva ja la teva entrada a la Marató de Viatges! (Entrades gratuïtes limitades)

Dia: 4 de juny del 2011
Hora: de 10:00 a 19:00h.
Lloc: Biblioteca Jaume Fuster (metro Lesseps)

Més informació a Club de Viatges

Entrevista a Ràdio 4

2011-05-19T03:03:00.000-07:00

Com és l'experiència de fer la volta al món?
Quins canvis es produeixen en un mateix?
Com es viu a altres parts del planeta?
Quina és la situació mediambiental d'arreu del món?

Escolta les respostes a aquestes i altres preguntes a l'entrevista que em va fer la Pilar Sampietro al programa "Vida verda", de Ràdio 4 (l'entrevista comença al minut 5).

Ponència "Volta al món"

2011-05-05T02:24:00.000-07:00

Dimarts a la tarda va tenir lloc a Altaïr una ponència sobre la volta al món. Ni el partit de Champions Barça-Madrid ni el xàfeg que va caure a Barcelona, va ser un inconvenient pels fanàtics dels viatges i, contra tot pronòstic, vam acudir-hi un bon nombre de persones.

Marc Serena, Marc Elena i Mireia Salvador, ponència a Altaïr

Ho organitzaven el Marc Elena i la Mireia Salvador, de club de viatges. Ells van fer la volta al món al 2009, tal com narren al seu blog viatge365, i ens van parlar de dades pràctiques com els bitllets d'avió, el pressupost, l'equipatge, etc. Informació interessant pels qui estan preparant un viatge d'aquestes característiques.

A la taula els acompanyava Marc Serena, de la volta dels 25, que, amb una presentació d'allò més amena, ens va fer riure explicant-nos curiositats de la seva volta al món i ens va fer cinc cèntims del llibre que ha publicat fruit d'aquest viatge, titulat "La volta dels 25", on entrevista a 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Jo ja el tinc, ahir vaig començar a llegir-lo i us he de dir que té molt, però que molt, bona pinta!

També vam comptar amb la presència virtual de Francesc Balagué, de rutabaobab, que actualment està fent la volta al món i ens va captivar amb un vídeo sobre les oportunitats professionals que aquest llarg viatge li està aportant.

Si us ho vau perdre, no patiu, el Marc i la Mireia estan organitzant la Marató de Viatges, que es celebrarà el proper 4 de juny i comptarà amb la presència de gairebé una trentena de bloggers viatgers que compartiran experiències, anècdotes, consells... Per cert, els Rodamons també hi participem en una ponència de tarda. Ja podeu treure la vostra entrada gratuïta al web club de viatges!

Sant Jordi 2011 a Barcelona

2011-04-28T08:59:00.000-07:00

Així es viu la diada de Sant Jordi a Barcelona i així ha estat la nostra primera experiència venent llibres al Passeig de Gràcia en un dia tan emblemàtic.

Sant Jordi 2011

2011-04-24T10:38:00.000-07:00

Doncs ja ha passat la diada de Sant Jordi! Fent la valoració del dia després, hem de dir que estem molt contents de com va anar la jornada. Ens va fer molta il·lusió que tantes cares conegudes s'apropessin a veure'ns a la paradeta i que també s'aturessin tants desconeguts amb ganes de viatjar, de viure aventures i de conèixer la nostra història de la volta al món.

Gràcies a tots els que vau venir a veure'ns, els que vau passar, els que us vau aturar, els que vau comprar, els que vau mirar, els que vau preguntar, els que us vau encuriosir, els que us vau il·lusionar... No deixeu mai de somniar!

Per Sant Jordi... El viatge dels Rodamons

2011-04-18T09:09:00.000-07:00

Aquest St. Jordi no regalis un llibre qualsevol, regala el llibre. El llibre que alimentarà els teus somnis i t'ajudarà a convertir-los en realitat... El viatge dels Rodamons.

El 23 d'abril posarem una parada de llibres al Passeig de Gràcia, 30 (entre Diputació i Gran Via). Vine a conèixer als Rodamons en persona i a xerrar una estona amb nosaltres!

Presentació del llibre "El viatge dels Rodamons"

2011-04-15T12:50:00.000-07:00

Ahir vam presentar el llibre a la Llibreria Horitzons, d'ambient acollidor. L'esdeveniment va ser tot un èxit, una trentena de persones van venir a escoltar-nos, no va quedar ni una cadira buida. A la cara dels assistents vèiem la il·lusió per viatjar i les ganes de conèixer les nostres anècdotes, cosa que va fer que ens sentíssim cómodes i ens ho passéssim bé.

Gràcies a tots per venir, estem molt contents de com va anar la vetllada.

Ho haurem de repetir!

Presentació del llibre "El viatge dels Rodamons"

2011-04-07T09:25:00.000-07:00

T'agradaria fer la volt al món i no saps per on començar?
Creus que fer la volta al món és un somni reservat a uns pocs escollits?

Vine a la presentació del llibre "El viatge dels Rodamons", desmentirem alguns mites sobre els viatges de gran envergadura, explicarem com va ser la nostra volta món i us animarem a tots a fer-la.

Dia: 14 d'abril
Hora: 19.30 h
Lloc: Llibreria Horitzons. C/València, 149.

Entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona

2011-04-07T00:58:00.000-07:00

Si el dilluns 4 d'abril no vas poder escoltar l'entrevista emesa al programa de comunicació literària 80 Grams, amb Laura Garcia, en motiu de la publicació del llibre "El viatge dels Rodamons", ara tens l'oportunitat de fer-ho en el podcast del programa (l'entrevista comença al minut 18).

Entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona (94,4 FM)

2011-04-01T10:35:00.000-07:00

El proper dilluns 4 d'abril, de 13.00 a 14.00h tenim una cita a Ràdio ciutat de Badalona, al 94,4 FM.

La Laura Garcia entrevistarà a la Mireia Puntí (jo mateixa) en el seu programa radiofònic 80 Grams en motiu de la publicació del llibre "El viatge dels Rodamons", que narra les aventures viscudes en la pròpia pell durant l'aventura de fer la volta al món en 14 mesos, amb motxilla i sense presses.

80 Grams és un programa d'actualitat literària que posa de manifest com la literatura s'amaga en moltes de les coses que ens envolten: darrera de les pel·lícules, de les obres de teatre, de la gastronomia, dels viatges... I d'això parlarem a l'entrevista, del llibre i de la volta al món. Escolteu-la el dilluns!

Logo del programa 80 Grams, del web Ràdio Ciutat de Badalona

Els Rodamons a Porviajeros.com

2011-03-07T03:49:00.000-08:00

Ens acaben de publicar una entrevista a Porviajeros, el blog corporatiu de Viamedius, dedicat a temes relacionats amb el món dels viatges, com indrets per visitar, allotjament, consells per viatjar... també inclou relats dels usuaris que narren les seves experiències personals i un fòrum per fer consultes. Dos webs a tenir en compte si t'agrada córrer món i estàs preparant el teu proper viatge.

A l'apartat "Grandes viajeros" entrevisten a diferents viatgers; alguns han fet la volta al món, altres viatgen per llargs períodes de temps i altres, quan poden. Sempre fan les mateixes preguntes. És curiós veure com, malgrat les preguntes són les mateixes, les respostes són totalment diferents segons cada viatger, tot i que més tard o més d'hora acaben apareixent punts en comú. Hi ha tantes maneres diferents de viatjar com viatgers hi ha al món... Afortunadament!

Clica damunt la imatge per visualitzar l'entrevista

El viatge dels Rodamons, el llibre.

2011-02-21T08:30:00.000-08:00

Ja és a la venda "El viatge dels Rodamons", el llibre que narra en primera persona les anècdotes viscudes durant els 14 mesos que va durar la nostra volta al món. Escrit amb un estil amè, directe i sincer, transporta el lector a cadascun dels 10 països que es succeeixen en els capítols.

El llibre és el reflex d'una particular filosofia de viatge, sense objectius i sense presses, que ens ha permès conèixer la gent de cada país per on hem passat, el seu dia a dia, els seus punts de vista, els seus costums, la seva manera d'entendre la vida. També hem tingut temps de perdre'ns pels racons que no surten a les guies i així descobrir indrets especials que compartim amb vosaltres en aquest llibre.

Podeu consultar el llistat de llibreries on es troba disponible així com comprar-lo on-line a http://www.lavoltaalmon.cat/

Amma 2010

2010-11-23T00:13:00.000-08:00

"L'espiritualitat ens ensenya a
afrontar qualsevol situació
amb un somriure" Amma.

Fa un parell de setmanes l'Amma va estar a Granollers, al Palau d'Esports. Com cada any fa una gira europea de mes i mig i sempre passa tres dies per Barcelona o rodalies. El programa inclou meditacions, xerrades, càntics espirituals i l'esperada trobada personal amb Amma en forma d'abraçada, totalment gratuïta i oberta a tothom.

No vèiem l'Amma d'ençà que vam estar al seu ashram de l'Índia, al 2008, i teníem moltes ganes de tornar-la a abraçar. Així doncs no ens ho vam pensar, el dilluns dia 8 de novembre a quarts de sis de la tarda ens vam plantar a Granollers disposats a passar una tarda-nit a prop de l'Amma. No va ser fins les 2 de la matinada que vam rebre l'abraçada. Durant aquestes hores vam meditar, vam mirar les paradetes d'incens, sabons naturals, olis essencials, saaris, bisuteria, llibres i CD de l'Amma... i també vam sopar un deliciós menú hindú en una zona del poliesportiu habilitada com a restaurant.

L'espera no es va fer pesada, ben al contrari. Ens va passar l'estona depressa, escoltant les veus especials dels de que cantaven, mirant com l'Amma abraçava als devots i deixant-nos portar per l'ambient de pau que es respirava. Tot i la gentada que hi havia, tothom estava "de bon rollo", cosa que generava un ambient màgic.

Finalment vam rebre l'abraçada. Primer va abraçar a l'Ignasi, després a mi, i després als dos junts. L'abraçada va ser intensa, dolça i càlida. Com sempre, Amma abraça a tothom que se li posa al davant. Per molt tard que sigui ella mai deixa ningú sense abraçar. I abraça a tothom amb la mateixa fermesa i devoció. No importa que porti hores asseguda en la mateixa posició, ella segueix abraçant amb un somriure a la cara.

Cap al final de la nit, un col·laborador seu li va portar una mica de menjar. Semblava un tros de pa de pessic. Ella el va agafar, entre abraçada i abraçada, i en va fer tres bocins. Un se'l va menjar ella, l'altre li va donar a la persona que estava abraçant i l'altre al seu col·laborador. I va seguir abraçant amb entusiasme la filera de gent.

Pere lliure

2010-11-07T03:44:00.001-08:00

Artista, independent, irònic, seductor.
Has sabut gaudir al màxim dels "petits" plaers de la vida,
com un bon àpat, una caminada o una becaina.
Sempre has estat lliure per dur la vida que volies
i ara ets més lliure que mai per volar cap on desitgis anar.

La tardor

2010-10-18T11:38:00.000-07:00

Els dies es van escurçant, cada cop es fa fosc abans. La llum es torna suau i projecta llargues ombres. És agradable parar-te, alçar el cap, aclucar els ulls i deixar que el sol t'escalfi la cara. A alguns carrers de la ciutat es comença a sentir l'olor de fum de les castanyeres. La natura ofereix els seus fruits i baies d'intensos colors granates i violats.

Ve de gust tancar-se a casa, recloure's i interioritzar. Hora de fer balanç dels mesos anteriors de llum, calor i color. Hora de determinar la direcció que volem prendre durant els propers mesos de foscor.

M'encanta la tardor!

A la recerca del cèrvol

2010-10-04T08:00:00.000-07:00

A finals de setembre és produeix l'època de zel del cèrvol, moment ideal per poder observar aquests animals. Les femelles surten dels boscos amb les seves cries i els mascles es deixen veure exhibint la seva espectacular cornamenta i bramant de forma potent per atreure a les femelles. A més dels brams, les demostracions de poder inclouen lluites a cops de banyes.

Ens dirigim cap a Candasnos, Osca, i des d'allà recorrem el territori fins al pantà de Mequinensa, Saragossa, a la recerca de cèrvols. Al final n'acabem veient una vintena; grups petits de femelles amb les seves cries, alguna femella sola i un mascle que llueix ben orgullós les seves banyes davant dels nostres ulls.

Malgrat que les fotos no fan justícia, ni de bon tros, a l'espectacle de veure fauna en llibertat, us en mostro algunes:

Pantà de Mequinensa

Cèrvol femella amb la seva cria.

Molí als afores de Candasnos.

El Delta de l'Ebre

2010-08-29T09:12:00.000-07:00

Arrossars del Delta.

Transbordador de cotxes i persones del riu Ebre.

Pels voltants de l'Ebre.

Platja del Trabucador.

Posta de sol des del Delta.

Nit de lluna plena a St. Carles de la Ràpita.

Feliç 2010!

2010-01-01T07:51:00.000-08:00

Després de passar els dos últims nadals voltant pel món, aquest ens hem quedat a casa. L'any passat estàvem a EEUU, a una granja de Carolina del Nord, a uns quants graus sota zero, treballant amb la Barbara a canvi d'allotjament. Per celebrar el cap d'any vam anar a una festa que se celebrava en una granja veïna. Cadascun dels convidats va portar alguna cosa per menjar i vam fer un sopar comunitari. Hi havia muntanyes de menjar i tothom anava ben vestit, excepte nosaltres, que portàvem els texans esparrecats de cada dia, el polar i les botes de muntanya.

Fa dos anys estàvem al sud de l'Índia, a Mamallapuram, amb el grup de ioga de l'Ignasi, patint una calor de mil dimonis i anant amb màniga curta tot el dia. Per celebrar-ho vam anar a sopar tots junts a un restaurant i vam demanar si ens podien posar les taules a fora, en una mena de jardinet. O sigui que vam celebar el cap d'any a l'aire lliure, sense gairebé veure el que menjàvem perquè hi havia poca llum però atipant-nos de valent a base d'arròs, curry, dhal, palak paneer... tot ben picant però deliciós i brindant amb cervesa índia Kingfisher.

Aquest any hem celebrat el nadal en família, amb caldo, llagostins i canelons i brindant amb cava. Hem fet l'amic invisible, hem donat i rebut regals i ens ho hem passat molt bé. Per cap d'any hem menjat el raïm, que jo mai aconsegueixo acabar-me amb les campanades, hem fet el burro amb el cotillón i hem sortit amb els amics. És reconfortant saber que per molt lluny que marxis o molt temps que estiguis fora, segueixes tenint un lloc anomenat casa teva, amb les costums de sempre i la teva gent.

Feliç 2010 per a tothom!

La Fageda d'en Jordà

2009-12-08T08:42:00.001-08:00

Pels voltants d'Olot, a la comarca de la Garrotxa hi ha un bosc de faigs excepcional, la Fageda d'en Jordà, envoltada de volcans. Anem d'excursió a caminar entre aquests arbres de troncs rectes i fulles lleugeres que es mouen fàcilment malgrat tu no sents ni notes el vent. Seguim el camí cobert de fullaraca i ens deixem portar per la pau del lloc.

El grup d'excursionistes. Començant per l'esquerra: Òscar, Anna, jo mateixa, Ignasi, Montse i Àngel.

Foto de Montse Cruselles.

Després de l'excursió anem a Santa Pau, vila medieval, els origens de la qual es remunten al segle XIII. Els seus carrers estrets, els pòrtics de la plaça i les cases de pedra et transporten a una altra època.
Però nosaltres hem vingut aquí a dinar, ja sabeu que no concebem una excursió sense un bon àpat! I així és, fem un bon dinar al restaurant de la plaça.

Amb aquestes vistes gratificants tornem cadascú cap a casa seva, després d'haver passat un agradable dia a l'aire lliure.

Adéu, Pep

2009-10-08T05:29:00.000-07:00

Pep, has marxat.

Ja no ets al despatx, assegut al teu sofà, envoltat d'un núvol de fum i amb el Bruc als peus.

Et trobo a faltar, però no estic trista. Estic contenta, contenta d'haver-te conegut i haver compartit amb tu converses úniques, bromes i somriures.

Gràcies per tot el que he après de tu. Bon viatge.

València

2009-08-20T04:40:00.000-07:00

Els vam conèixer a Nova York, vam coincidir a Miami i ara... Benifaraig!

L'Àlex i la Laura viuen a Benifaraig, una bonica pedania de València, situada en plena horta, i els hem anat a visitar aquest estiu.

El primer que hem fet és anar a prendre una orxata, a veure si és tan bona com diuen. I hem de dir que... està boníssima! A més, aquí hi suquen fartons que segons l'Ignasi són com un melindro però més llargs, més prims, més arrodonits, menys dolços i amb la massa diferent, o sigui que no s'hi assemblen gens. Atenció, el got d'orxata que s'estan prenent els dos xiquets és de litre!

Després, per la tarda, quan el sol va baix, fem un passeig per l'Albufera a bord de la barca de "lo tío pastilla". L'Albufera és un gran llac litoral alimentat per aigües subterrànes separat del mar per un cordó de sorra però que està comunicat amb el mar per un o més punts. Les aigües són tranquil·les i entre els canyissars s'amaguen els ocells. És un lloc molt relaxant.

A la nit toca marxeta i anem al poble del costat (no recordo el nom) a una Batucada. Ens deixem portar pel ritme frenètic dels timbals, tot i que a la foto sembla que de ritme en tinguem més aviat poc. Però... i lo bé que ens ho vam passar!!!

L'endemà, de bon matí, agafem les bicis i creuem l'horta valenciana per arribar a la platja. Portem l'esmorzar per fer un pic-nic a la platja. A que no endevineu què vam esmorzar??? Orxata i fartons! Diu la llegenda que Jaume I va arribar a València assedegat després de les seves conquestes i una noia li va donar una got d'orxata. Ell no sabia què era però s'ho va beure, i va exclamar: "Això és or, xata!" D'aquí ve el nom de la beguda.

I per acabar, l'Ignasi ens fa una classe de ioga, a l'antic riu de València, ara reconvertit en parc.

Han estat un parell de dies rodons, ens hem fet un tip de riure i ens ho hem passat d'allò més bé. Ja ho sabeu valencians, la propera trobada a Barcelona! Ah, i visca l'orxata, jeje!!!

"Bones Vibracions"

2009-08-14T11:15:00.000-07:00

Cada dissabte i diumenge, de 9 a 12, a COMRàdio, el programa "Bones Vibracions" amb Gisela Puntí et transporta a unes vacances en format de programa radiofònic amb entrevistes, receptes de cuina, festes majors... i sobre les 10 una breu secció de viatges on repassem cada un dels països visitats durant la volta al món. Bones vibracions a tothom!

L'aventura de fer la volta al món

2009-07-23T06:59:00.000-07:00

En el link següent podeu escoltar el repotatge que Idoia Estadella va emetre al programa Extraradi de COMRàdio el dia 8 de juliol sobre l'aventura de fer la volta al món.

http://blocs.lamalla.cat/bloc/extraradi/post/laventura_de_donar_la_volta_al_mon

Bon viatge, Vicenç!

2009-06-27T07:02:00.000-07:00

El 19 de juny del 2009 vas fer la maleta i vas marxar d'aquest món per anar a un altre, però segueixes viu! Segons les teves paraules, tots estem vius, els morts no existeixen, el que passa és que uns estem aquí i els altres estan allà.

Ara tu estàs allà i ben segur que ja estàs treballant en algun projecte nou. El que passa és que els d'aquí som egoïstes i voldríem que no te n'haguessis anat mai. Però això no pot ser, cadascú ha de fer el seu camí i tu tenies molt clar quin era el teu.

Recordo el primer dia que et vaig veure. Era de nit, l'Ignasi i jo acabàvem d'arribar a la Fundació, a Anantapur, i no sabíem massa bé cap a on havíem d'anar. Des del teu despatx ens vas veure i amb un somriure ens vas fer un gest amb el braç, indicant-nos que entréssim. Al principi jo estava nerviosa, no sabia què dir-te, però no hi va haver cap problema, tu ens vas bombardejar a preguntes: qui érem, d'on veníem, si teníem nens apadrinats, què havíem sopat...

Els dies següents que vam estar a la Fundació vam tenir la sort de conversar altres vegades amb tu i, entre bromes i rialles, ens vas fer adonar de coses importants. No només va ser el que ens vas dir sinó també el que no ens vas dir. Desprenies una aura tan especial que pel sol fet d'estar al teu costat ja ens impregnàvem de la teva saviesa, energia i pau.

Gràcies per haver ajudat a tantes persones que viuen en l'extrema pobresa a l'Índia i a tantes altres que vivim en l'extrema supèrbia al primer món.

La Fageda de la Grevolosa

2009-06-15T09:24:00.001-07:00

Un dels llocs màgics de la comarca d'Osona, poblat per centenars de faigs de totes les mides. Sembla un bosc encantat on, d'un moment a l'altre, veuràs una fada voleiant entre les fulles dels arbres o un follet et sorprendrà darrere d'un dels esvelts troncs.

Aquí encara es pot gaudir del silenci.

Montserrat

2009-05-25T11:16:00.001-07:00

Després de voltar per mig món hem constatat que Catalunya també té indrets preciosos que val la pena conèixer. Així doncs ens dedicarem a redescobrir casa nostra, i començarem per l'inigualable Montserrat, la muntanya més espiritual de Catalunya on s'hi troba l'abadia benedictina consagrada a la marededéu "la Moreneta". Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte, quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d'una bella melodia. El Bisbe que es trobava a Manresa, hi organitzà una anada. I van veure una cova, on van trobar la Santa Imatge. El Bisbe els va proposar traslladar-la en processó a Manresa, però només de treure-la, la imatge es va fer tan pesant que no la van poder moure. El Bisbe va interpretar aquest fet com la voluntat de la Mare de Déu de restar en aquell indret i manà construir-hi una capella.

Montserrat és un massís d'origen sedimentari únic al món per les seves dimensions i formes tan singulars que els moviments tectònics, els canvis climàtics i l'erosió s'han encarregat d'anar modelant. Són realment misterioses les impossibles formes que adopta la muntanya, amb blocs arrodonits i relleus bruscs que s'alcen sobtadament apuntant cap el cel.

Comencem l'excursió des del monestir de Montserrat i ens proposem coronar el Sant Jeroni, a 1236 metres d'alçada. Pel camí parem una estona a beure aigua i recuperar l'alè.

Finalment aconseguim fer el cim, després de una hora i mitja de pujar i pujar i pujar... Les vistes són meravelloses i compensen de sobres l'esforç realitzat.

Tornem a baixar al monestir, entrem a la basílica per veure la Moreneta de lluny i ens fem la foto de rigor. Aquí teniu els excursionistes!

Quin serà el proper destí???

Viatge a l'Índia i Nepal

2009-03-26T12:02:00.000-07:00

Us agradaria conèixer l'Índia i el Nepal però no us atreviu a anar-hi pel vostre compte o no sabeu amb qui fer-ho?

El Xavi i la Carme, dos viatgers experimentats que ja porten dues voltes al món (són més Rodamons que nosaltres!!!), organitzen viatges a aquests països. La idea és fer grups reduïts, anar a allotjaments econòmics, desplaçar-se amb tren..., és a dir, fer un viatge alternatiu però amb la seguretat de tenir un responsable al capdavant del grup. Si teniu un esperit aventurer i ganes de conèixer gent maca que també l'apassioni viatjar, feu una ullada a:

www.lavueltalmundo.net

Vicenç Ferrer

2009-03-15T05:58:00.000-07:00

Avui he acabat de llegir el llibre de Vicente Ferrer "La trobada amb la realitat". Era un llibre dels que feia temps que tenia ganes de llegir, però per una cosa o per una altra l'havia anat deixant de banda. Finalment he trobat l'espai necessari per llegir-lo, potser empesa per la nostàlgia, les emocions i els sentiments que em provoca l'Índia.

És un llibre clar, directe, fàcil de llegir i aparentment senzill, que parla dels 4 pilars de l'univers: l'home, la humanitat, el món tal com és i Déu. Viçenc Ferrer mira en el fons del seu cor i expresa les seves idees i experiències d'una manera clara, precisa i transparent. Aquest llibre ajuda a entendre que ha portat a un home a viure més de 50 anys a l'Índia, entregat totalment a ajudar als altres, d'una manera veritablement altruista, solidària, efectiva i beneficiosa tant a nivell material com espiritual.

En el viatge que vam fer a l'Índia, vam estar uns dies a la Fundación Vicente Ferrer (http://www.fundacionvicenteferrer.org), a Anatapur i vam tenir la sort de conèixer a Vicenç Ferrer. Vam constatar a la pròpia pell que és una persona summament intel·ligent, pràctica, especial, humil, ... sobretot humil. Tot sovint recordo amb gran claredat, tot i que ja fa més d'un any, les converses aparentment trivials que vam tenir i que tant em fan pensar. Tota la seva vida ha actuat de la mateixa manera, amb la actitud com si no estés fent res important, però produint grans canvis.

Shiva Ratri

2009-02-24T12:18:00.000-08:00

Ahir va ser la festa de Shiva Ratri, la nit en que tot el que significa la deitat Shiva es menifesta amb més força damunt la terra, és a dir, la força de voluntat, el control mental, la visió més enllà dels ulls físics... Per tant calia estar ben despert i conscient per captar tota aquesta energia.

Aquesta festivitat se celebra amb gran devoció a l'Índia i al Nepal. De tots els països on hem estat, el que més ens ha captivat ha estat l'Índia, pels seus contrastos, el seu misticisme, els seus colors, la seva puresa... Per tal de recordar i reviure una part de la cultura hindú ahir vam assistir a la celebració del Shivaratri en el centre on l'Ignasi fa la formació de ioga i, encara que només fos per unes escasses hores, ens vam transportar mentalment a l'Índia, a través dels rituals, olors d'incens i el profund so dels mantrams vibrant al nostre cos.

Shiva Raja Maheshwara

Jaya Shankara Shiva Shambo

Shambo Shambo Jaya Shankara Shiva Shambo

Arribada a Barcelona

2009-02-10T07:25:00.000-08:00

Diumenge dia 1, a l'hora prevista, vam arribar puntualment a l'aeroport del Prat de Barcelona. I com també era previsible vam arribar sense haver dormit, amb jet-lag i una mica desorientats.

Ja som aquí!!!

Vam tenir una gran rebuda! Familiars i amics donant-nos la benvinguda, no hi ha una manera més maca de tornar a casa.

La Glòria i el Rafa, els catalans que vam conèixer a Perú. Falta el Paco!

La Montse i l'Àngel, els de Vic.

La Chus, la Lluïsa i la Yolanda, de la ex-feina.

La mother dels rodamons.

També hi eren el 90% dels germans/nes de l'Ignasi, cunyats/des, alguns nebots i el meu pare, però desgraciadament no en tenim cap foto que es pugui aprofitar.

La primera setmana a Barcelona ens ha passat volant; retrobant-nos amb la família, amb alguns amics, habituant-nos al nostre pis, recordant Barcelona... intentant tornar a la vida d'abans, aaaaaix...!

Els últims dies...

2009-01-27T18:46:00.000-08:00

Estem a la recta final d'aquest llarg viatge i els últims dies abans de tornar a Barcelona els estem passant a Washington, recorrent els llocs per on va estar l'Obama el dia de la Inaguration. Per un costat tenim ganes de tornar per retrobar-vos, però per l'altre se'ns fa una mica estrany tornar a casa després de tant temps de no tenir un habitatge fixe.

Pels que voleu més dades sobre la tornada:

Companyia: AERLINGUS
Vol: EI 562
Procedència: Dublín (sortim de NY però canviem de vol a Dublín)
Arribada: Aeroport del Prat, dia 1 de febrer, a les 10:30 del matí.

Ens fa molta il.lusió que, els que podeu, voleu, teniu ganes o no teniu res més a fer, vingueu a rebre'ns a l'aeroport, però no us preocupeu els que no podeu venir, ens veurem de totes maneres, més tard o més d'hora. No us salvareu de quedar amb nosaltres i d'escoltar les batalletes!

Gerard, si vens a l'aeroport, res de ser un observador anònim, et volem conèixer en persona!

Joanjo, ens pensàvem que lo teu era una excusa barata, que ja ens coneixem, jeje!, però la Sil ens ha confirmat que estareu fora. Que us vagi bé per Copenhaguen i no feu l'animal... o sí!

Folgueroles, trobem a faltar la teva crítica fotogràfica de Miami. L'última crònica del viatge, falta el teu comentari!

Ens ha encantat fer el blog, i no sabeu pas la il.lusió que ens fa cada cop que ens conectem i veiem un comentari més. Ens heu fet sentir que no estàvem tan lluny, ens heu ajudat en moments difícils i ens heu fet companyia quan ens sentíem sols. En definitiva, tots heu format part d'aquesta aventura i ha estat un plaer compartir el viatge amb vosaltres.

Ah, el blog continuarà des de Barcelona, o sigui que els comentaristes, que us aveniu molt i heu fet pinya, seguireu en contacte. De totes maneres ja farem alguna cosa perquè us conegueu personalment. Ens veiem!

Tornem a casa!!!

2009-01-19T18:43:00.000-08:00

La feina a la granja de Carolina del Nord se'ns ha acabat i ens hem dirigit cap el sud, en busca d'un clima més calorós i més granjes en les que poder treballar. Hem arribat fins a Miami i la calor sí que l'hem trobat, però granjes que ens vulguin, no.

Miami Beach és un lloc força lleig, on els seus habitants tenen per mascotes gossos diminuts que vesteixen amb ridícula roba de marca, la principal ocupació de la gent és el shopping (les compres), i creuen que l'Art Decó és el súmmum de la sofisticació.

Per sort aquí hem trobat a l'Àlex i a l'Òscar, lo millor de Miami! Curiosament a l'Àlex el vam conèixer a New York, és la meitat de la fantàstica parella de valencians que ens van explicar lo de treballar en granjes (la Laura, l'altre meitat de la parella, ja està a València, i l'Àlex es reunirà amb ella en qüestió de dies) i curiosament també, vam coincidir amb l'Oscar unes hores a New York. És ben cert allò de que el món és tan petit... O sigui que han estat uns dies de retrobament, ens hem ajuntat els quatre i ens hem patejat la ciutat!

Lo pitjor de l'Art Decó és quan a la nit encenen els llums de neó... per favor, quin mal gust! Tot i que ens consta que a alguns els hi agrada.

Després de reflexionar sobre les experiències viscudes durant aquest últim any i sopesar la situació actual, els Rodamons hem arribat a la conclusió que ja és hora de tornar a casa. Tenim bitllet de tornada confirmat i arribarem a l'aeroport de Barcelona el diumenge 1 de febrer a les 10:30 del matí. Ja ho diu la dita: "volta el món i torna al born". Ens fa molta il.lusió tornar a casa i veure-us a tots, sobretot perquè sabem que sempre tindrem el món allà fora, esperant a que l'anem a explorar.

North Carolina

2009-01-05T12:37:00.000-08:00

La vida a Nova York resulta molt cara, i no se'ns va acudir res millor que anar al casino del mil.lionari Donald Trump per fer calés. Vam intentar jugar a les taules de black jack, de la ruleta, de poker, les màquines escurabutxaques... però no aconseguíem entendre res de res i jo em marejava només de veure com la penya perdia cent dólars en poc més de cinc minuts. Ara entenc perquè el Sr. Trump és súper mil.lionari; en el món dels casinos la paraula crisi no existeix!

Quan ja estàvem una mica desesperats, vam tenir la sort de conèixer l'Àlex i la Laura, una maquíssima parella de valencians que ens van comentar la possibilitat de fer WWOOFing, molt més segura i interessant que anar pels casinos, on vas a parar! WWOOF és un directori de granges orgàniques d'arreu del món que busquen gent per treballar. Treballes unes hores al dia i a canvi el/la granger/grangera et donen allotjament i menjar. O sigui que vam posar fil a l'agulla i vam trobar aquesta bonica granja a Carolina del Nord. La nostra mestressa es diu Barbara i viu amb 1 gos i 3 gats. El pacte és que treballem 4 hores al dia a canvi d'allotjament i menjar.

El nostre allotjament no és ben bé una àmplia habitació a la casa principal, però està prou bé. Al matí, quan ens llevem, sempre tenim algun esquirol tafaner voltant per fora la caravana. L'únic problema és quan t'agafen ganes d'anar al lavabo, ja que fins a la casa principal hi ha un bon trosset, i a la caravana no hi ha ni aigua ni cuina. Bé, aigua sí que n'hi ha, quan plou, la que entra per la finestra del sostre.

L'Ignasi treballa al jardí. Rega, treu males herbes, fumiga (amb solucions orgàniques, evidentment), recull les verdures per menjar, cobreix les plantes amb teles o plàstics perquè per la nit no es congelin... La Barbara li explica com ho ha de fer i ell escolta atentament.

Jo treballo amb les gallines. Els hi dono menjar dos cops al dia, procuro que sempre tinguin aigua i no se'ls hi congeli, netejo el corral (mira que són cagones, les ties!), recullo els ous i faig quiches perquè no es facin malbé, ja que no donem l'abast a menjar-nos tots els ous que ponen.

El cap d'any el vam passar amb la Barbara i vam anar a la festa que feien uns amics seus en una granja veína, on hi havia tots els granjers de la zona. Vam trobar a faltar el raïm, les campanades i el "cachondeo" però va estar bé. No us hem pogut felicitar el nou any abans, perquè, com veieu, estem molt ocupats! Però aprofitem ara per desitjar-vos a tots un bon any 2009, ple de sorpreses i noves experiències. Qui ens havia de dir a nosaltres que començaríem l´any fent de pagesos!!!

Bon Nadal

2008-12-23T08:02:00.000-08:00

Un Nadal sense fred sembla que no és ben bé Nadal i ja que a Brasil és poc probable que nevi, hem anat a buscar el fred. I mare meva si l'hem trobat! Amb unes quantes hores de vol hem passat de 30ºC a 0ºC.

Amb les nostres pobres cares gelades de fred, que gairebé no poden ni esbossar un somriure degut als psíntomes de congelació, volem desitjar un bon nadal a la família de sang, a la família d'internet i als que no són família però és com si ho fossin. No em negareu que el paissatge és d'allò més nadalenc! Heu endevinat on som?

A la següent foto es resol el misteri. Estem a New York, New York...!!! (vinga va, canteu la cançó del Frank Sinatra, però aquest cop que la canti tothom i no només Folgueroles, eh!)

Harlem, el barri on estem allotjats, just a la sortida del nostre hostal. És el barri on habita la comunitat afroamericana i el cor de la cultura negra. Les misses gospel dels diumenges són tot un espectacle (llàstima que està prohibit fer fotos)

Llums de colors, anuncis, consumisme, soroll, bogeria, presses, multituds, limousins, capitalisme, desperdici innecessari d'energia. Benvinguts a Times Square, el centre de New York.

El pont de Brooklyn, el primer pont penjant d'acer del món, font d'inspiració per a pintors, poetes i escriptors.

I per acabar, ens despedim amb la decoració nadalenca d'un centre comercial, que creiem que descriu molt bé l'esperit nadalenc d'aquesta ciutat i de tantes altres: llums i compres.

Dedicat a la Yolanda: són les 11:55 del matí, fa un dia clar i estem a 5ºC SOTA ZERO a la ciutat de Nova York.

Sud est de Brasil

2008-12-09T10:47:00.000-08:00

Paraty:

A només 6 hores en bus des de Sao Paulo, Paraty té tots els ingredients per ser un paradís tropical. El poble és ben tranquil, amb un acollidor centre històric colonial de carrers empedrats. Les platges són de sorra fina, aigua tèbia i les muntanyes cobertes de selva toquen el mar.

Sabem que aquestes fotos causaran enveja; platja i sol al mes de desembre, mentre a Catalunya us peleu de fred! No pretenem pas que ens odieu, només que si disposeu d'uns dies de vacances aquest nadal tingueu en compte l'opció de venir cap a "Brasil, la la la la la la ra la" (vinga, va, canteu la cançó!)

No entenc com l'Ignasi no s'ha negat a que poséssim aquesta foto! Això blau que li surt és una mena de flotador que té forma de xurro.

Mentre l'Igna es suca a l'aigua, jo estic com una reina prenent una caipirinha. Això és vida!

Centre històric de Paraty.

Rio de Janeiro:

Deixem el paradís terrenal per endinsar-nos a la gran ciutat, Rio, amb més de 6 mil.lions d'habitants. Contràriament al que havíem llegit i ens havien dit, no creiem que sigui una ciutat gens perillosa, i li trobem un gran encant. Aquí les abruptes muntanyes també arriben fins al mar i la ciutat ha anat creiexent entremig d'elles, donant una combinació explosiva d'asfalt i selva, amb el gran atractiu de platges llarguíssimes com la de Copacabana o Ipanema on els cariocas (gentilici de Rio) llueixen els seus cossos prenent el sol, fent esport o bebent qualsevol cosa en algun dels xiringuitos de platja, a ritme de samba. Estem totalment d'acord que Rio és la "cidade maravilhosa", com diuen aquí.

Pão d'Açúcar. Turó monolític de 396 metres d'alçada que ofereix unes fantàstiques vistes de la ciutat. S'hi puja amb telefèric, el primer que es va instal.lar a Brasil.

La platja del fons és Copacabana.

Els rodamons despentinats pel vent. Certament tenim problemes amb els nostres cabells...

Un altre tema important de Rio són les faveles. N'hi ha varies entremig de la ciutat, algunes limiten amb barris rics. Els seus pobladors no tenen suficient poder adquisitiu per pagar-se un pis, per tant ocupen il.legalment el sòl i edifiquen els seus habitatges al marge de la llei i sense cap mena de planificació. Hem anat amb un guia a la favela més gran de Rio, la Rocinha, amb més de 60.000 habitants, i ens ha sorprès lo ben organitzada que està, tot i la pobresa. Les cases són d'obra, la majoria dels carrers estan esfaltats, tenen electricitat i algunes cases fins i tot aigua corrent. Les que no en tenen poden anar a buscar-la a uns punts determinats i la companyia d'aigues cedeix l'aigua gratuitament en un horari concret. Dins la favela hi pugen autobusos i hi ha comerços, bars, cibers, guarderies i alguna escola, tot i que l'educació aquí dins és molt precària. Curiosament dins de la favela també hi ha estatus socials i es diferencia la zona "alta" (carrerons més amples, cases més grans i amb més llum, instal.lades en un terreny més ferm) de la "baixa".

Els contrastos a Rio són brutals. Rics i pobres viuen al costat els uns dels altres però en móns totalment diferents. Són diferents les cases, l'espai, els colors, les oportunitats... fins i tot l'aire que es respira. Platja de Copacabana, zona rica de Rio.

Final del dia a la platja d'Ipanema.

Avui fa un any

2008-12-03T15:33:00.000-08:00

Sembla que va ser ahir quan ens acomiadàvem de vosaltres, però ja fa un any que vam fer les motxil.les i vam marxar de casa, sense saber exactament a on aniriem ni què fariem. El destí, la vida o la providència ha volgut que ara estem en una fantàstica platja de Brasil de sorra blanca, envoltada d'abruptes muntanyes que arriben fins a l'aigua. I sota l'ombra d'un arbre exòtic, sentint una dolça música brasilera de fons i xarrupant una caipirinha us escrivim aquestes ratlles.

Ha estat un any intens, amb moltes coses viscudes, experimentades i apreses, i tantes altres encara per viure, experimentar i aprendre. Sigui com sigui aquest any ha estat summament profitós i duem posada una motxil.la d'experiències, amics, records, anècdotes, aventures i peripècies que no ens la pot robar ningú!

Som afortunats per haver pogut fer realitat el nostre somni: viure viatjant sense cap mena de rutina ni de planificació, sense cap lloc on arribar ni cap fita a assolir, limitant-nos a assaborir cada minut. Però encara som més afortunats per tenir tants familiars, amics i companys que ens seguiu en aquest viatge comentant les nostres cròniques i ens acompanyeu virtualment en el nostre peculiar dia a dia.

Només dir-vos que per moltes coses que ens estiguin passant, sempre hi ha algun moment en el que pensem en vosaltres, us recordem, us enyorem i us estimem.

Som conscients que en aquesta foto l'Ignasi no aixecarà tantes passions com en la de la catarata, però un no pot sortir sempre perfecte! I què dir dels cabells que portem ambdós, salvatges, desmelenats, descontrolats, bruts... No se com s'ho fan els que sempre estan divins, fins i tot a la platja.

Per cert, que sapigueu que més tard o més d'hora tornarem. No sabem exactament quan, però tornarem. No és una amenaça. Tan aviat com tinguem bitllet de tornada ho publicarem al blog. I quan haguem tornat amb tantes fotos, historietes, etc, voldreu que tornem a marxar ben lluny!!!

Catarates de Iguazú

2008-11-24T10:41:00.000-08:00

Iguazú prové de la suma dels mots "y"= aigua i "guasu"= gran, en guaraní, l'idioma dels indígenes de la zona. Doncs tal com el seu nom indica, són més de 275 salts d'aigua de fins a 80 metres d'alçada. Què dir de les catarates de Iguazú que no s'hagi dit ja... Són espectaculars, impressionants, magnífiques, increíbles, fascinants, refrescants, eixordadores, potents... i per demostrar-ho, unes quantes fotos:

Això petitet que es veu al fons de la foto és l'Igna, que sembla que estigui fent un anunci de desodorant Fa "Siente el frescor, cada mañana..."

Aquests dos individus amb cara de passarell i pinta de turista despistat som nosaltres. Mare meva, quina fila fem! Com ens hem de veure...

El Bolsón

2008-11-14T05:56:00.001-08:00

El Bolsón és un poblet (tot i que un pagés ens deia que ha crescut massa i ara és una gran ciutat!) ubicat al districte dels llacs, envoltat de muntanyes, boscos, rius i, evidentment, llacs. Bona part del seu atractiu rau en l'ambient que es respira. Als anys 60 es van establir aquí els hippies del moment perquè consideraven que aquest era un lloc estratègic en quant a energia i hem de dir que és així, la gent és relaxada i tranquil.la, els paissatges conviden a la meditació i la pau t'embolcalla. A la plaça del poble es fa la fira d'artesans on els hippies reciclats venen les seves obres decoratives i productes alimentaris casolans, ecològics i biològics, dels quals podem destacar la cervesa artesanal, que tothom s'anima a fer.

Excursió al Lago Puelo. La gossa de la foto ens va seguir tot el matí i sort en vam tenir, ens anava indicant el camí quan teníem algun dubte per on tirar i ens va portar fins al mirador del llac.

Refugi del Piltriquitrón. Vam començar amb moltes ganes a caminar des del nostre hostal del Bolsón, però el camí feia pujada i la calor era insoportable, per la qual cosa quan vam veure un cotxe que passsava, vam aixecar el dit i vam tenir la sort que una amable parella d'argentins, el Pablo i la Mercedes, ens van carregar i ens vam estalviar un bon tros de pujada, tot i que per arribar al refugi també vam haver de caminar una horeta. Però a dalt vam tenir la nostra recompensa: cocacola i cervesa artesanal, como no!!!

A prop del refugi hi ha el Bosque Tallado, amb escultures tallades per artistes locals en els arbres que es van cremar en un incendi.

Excursió al Cajón del Azul. Paisatge de somni amb arbres antiquíssims i el riu de color turquesa, que es travessa varies vegades mitjançant ponts penjants. Aquesta excursió la vam fer amb el Jordi, un català que viatjant per sud amèrica va quedar encisat del Bolsón i es va decidir a quedar-se a treballar una temporada en l'hostal en el que estàvem allotjats i en un restaurant del poble.

El Jordi, l'Ignasi i una servidora recuperant-se d'una dura caminata de 4 hores (aquest cop sí que vam caminar!) al refugi del Cajón del Azul amb una fantàstica cerveseta artesal. Sí nois, un altre cop amb cervesa artesanal..., vam baixar eixerits com gínjol!!!

A l'hostal del Bolsón vam coincidir amb un altre català, el Miquel, un muntanyero que també està viatjant per llarg temps. I aquí ens teniu, Jordi, Miquel, jo i Ignasi, fent el sopar d'acomiadament de catalans. Sí, també hi havia cervesa!

Península Valdés i Punta Tombo

2008-11-06T14:35:00.000-08:00

La Península Valdés, amb una superfícis de 4000 km2 sobre el mar Atlàntic, és un d'aquells llocs que t'ofereixen la possibilitat d'observar una gran quantitat d'animals en el seu hàbitat natural: balenes nedant a prop de la costa, elefants marins descansant a les platges, pingüins anant amunt i avall, guanacos fugissers i armadillos curiosos, entre altres. És una àrea de reproducció de varies espècies de mamífers marins i també hi ha una gran diversitat d'aus.

Elefant marí mascle.

Punta Tombo és la colònia de pingüins magallànics més gran del món (175.000 parelles) i es pot caminar entre ells, observar com viuen, seguir de prop les seves passes i veure'ls nedar. Una de les coses que més ens ha agradat d'aquests pingüins és el seu estil de vida: tant el mascle com la femella s'encarreguen de la construcció i protecció del niu, tots dos coven els dos ous que les femelles (això sí és exclusiu d'elles) ponen cada any i tots dos s'encarreguen de l'educació de les cries. Això sí és igualtat de sexes! A més, són d'allò més pacífics i tranquils. Una vegada vaig dir que ser cuidador de koales era la millor feina del món; la segona millor feina del món és definitivament cuidar pingüins.

Perito Moreno

2008-10-27T12:41:00.000-07:00

L'arxiconegut Perito Moreno, ubicat al Parc Nacional Los Glaciares, a la patagònia argentina, és el segon glaciar més gran del món. Us preguntareu: "I el primer, quin és?" El glaciar Viedma, que es troba al mateix parc nacional, però el seu accés és molt més complicat, per això no és tan comercial.

El Perito, pels amics, o gegant blanc com també se l'anomena, és una inmensa massa de gel de color blanc brillant amb reflexos d'un blau turquesa intens degut a la incidència de la llum, encaixada en una àmplia vall. La part frontal fa gairebé 5 km d'extensió i 60 metres d'alçada sobre el nivell del llac, és a dir, és impossible fer-li una foto que faci justícia a la seva espectacularitat. Tot i així ho hem intentat i us deixem una petita mostra de la grandiositat del glaciar.

Un altre tema a destacar és el temps: completament boig! Quan vam arribar al glaciar estava emboirat, gairebé no vèiem ni el Perito (i mira que és gran!), després va començar a bufar un vent gelat, va marxar la boira, van aparèixer núvols, va sortir el sol, apretava tant que no escalfava, cremava!, ens vam posar protector solar factor 50 i tot just després va començar a nevar. Ja us ho he dit, completament boig!

Tot i així ens vam passar tot el dia hipnotitzats davant del glaciar, entomant el vent, el sol i la neu, observant-lo i escoltant-lo. Està cruixint constantment, de cop i volta fa un espetec més intens i es despren un tros de gel que cau a l'aigua fent un gran patatxap, fort i ressonant. A mesura que el so s'esvaeix, tot torna a la calma, una calma aparent, ja que més tard o més d'hora hi haurà un nou despreniment. El millor espectacle al que he assistit!

Torres del Paine

2008-10-18T07:07:00.000-07:00

Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???

Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.

Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.

Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.

L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!

Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...

Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.

Ushuaia, al sud del sud.

2008-10-11T09:39:00.000-07:00

Coneguda com la fi del món, Ushuaia, la capital de Terra del Foc, es troba situada a la vorera del canal Beagle i envoltada per cadenes muntanyoses. Realment és un lloc aïllat i allunyat de tot: cap al sud la inhòspita Antàrtida, cap al nord, darrere les muntanyes, inmenses esplanades que no s'acaben mai cobertes per una herba petita i tupida de color marronós degut al fred i algún matoll ple d'espines. El seu aïllament i el fet que és la ciutat més austral del món, contribueix a que Ushuaia sigui un lloc especial i bonic, tant per l'espectacularitat de les muntanyes com pels frondosos boscos del Parc Nacional Terra del Foc.

Resulta difícil d'entendre que els primers pobladors nòmades poguèssin viure en aquest entorn tan auster. I resulta encara més difícil d'imaginar què deuria sentir el joveníssim Charles Darwin quan va arribar a bord del seu vaixell Beagle a aquestes inexplorades terres llunyanes sense saber què ni qui s'hi trobaria.

Tot i que diuen que Ushuaia és la fi del món, per a molts és l'inici de viatges, històries i aventures.

Des del glaciar Martial, vista panoràmica d'Ushuaia, el canal de Beagle i al fons la Patagònia xilena (una de les fronteres entre Xile i Argentina passa pel mig del canal).

Far Les Eclaireurs, al canal Beagle.

Colònia de lleons marins i cormorans.

Parc Nacional Terra del Foc.

Buenos Aires

2008-10-01T14:58:00.000-07:00

"Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni olvido." Carlos Gardel

Buenos Aires, la capital d'Argentina, está ubicada a la costa del riu de la Plata. És la segona ciutat més gran de sudamèrica, amb 13 mil.lions d'habitants. Ciutat vibrant, amb tocs d'arquitectura europea, barriades acollidores i una activa vida nocturna. Definitivament no ens costaria gaire integrar-nos al ritme d'aquesta ciutat. Què destacaríem de Buenos Aires? Mate, futbol i tango. Però sobretot, el més destacable, és l'amabilitat dels porteños (gentilici de la capital, degut a la condició portuària de la ciutat). Aquests dies hem quedat amb la Greys, una entusiaste dels viatges que vam conèixer a l'Índia i que viu a Buenos Aires. Ella ens ha portat per racons interessantíssims de la ciutat i ens ha donat molt bones recomanacions sobre qué visitar. Ah, i a més cuina fantàsticament bé; tot sovint recordem el pastís d'espinacs i el de "zapallito redondo"!

Aquí ens teniu als dos rodamons amb la Greys, visitant la zona nàutica al barri de San Isidro.

La Casa Rosada amb el famós balcó on la Evita es donava els banys de masses.

Curiós cementiri de la Recoleta, reservat per l'elit argentina, on cada família construeix el mausoleu més car i espectacular que pot amb marbre, or, granit... i el decora amb escultures de pedra, sofàs de vellut, quadres... Cada sarcòfag té un estil arquitectònic diferent, segons el gust de la família o la moda del moment. A la foto un mausoleu d'estil modernista, amb una estàtua de la difunta, que la van enterrar viva per error. L'altra versió diu que va ser el seu germà qui ho va fer expressament per temes d'herència. Ja us dic jo que és millor no tenir gaires calés, es viu molt més tranquil!

Acolorit barri de la Boca, on els artistes locals exposen les seves pintures i els tangueros exhibeixen el seu apassionat ball.

Barri bohemi de San Telmo. Fotografies d'escriptors d'Amèrica llatina.

I per acabar... una de tango, tal com hem començat. Ens ha fascinat aquest ball sensual que es porta a l'ànima, que és pur sentiment, descarat, irrefrenable, visceral. Com molt bé el va definir Jorge Luis Borges "...esa ráfaga, el tango, esa diablura..."

La selva

2008-09-19T09:40:00.000-07:00

Hem estat uns dies a la Reserva Nacional de Tambopata, a l'amazonia peruana, coneguda per la gran diversitat d'espècies de mamífers, arbres, insectes i aus que l'habiten i per tenir el rècord mundial en quantitat d'espècies de papallones. Ens hem allotjat en aquestes boniques cabanes, al costat del Madre de Dios, riu que pertany a la conca de l'Amazones.

La selva és un lloc sorprenent, hi ha vida per tot arreu! No trobes ni un cm2 d'espai on no hi creixi una planta o no hi hagi un ésser viu, ni un instant en el que no sentis un soroll o altre d'alguna bestiola. La vegetació és exuberant, arbres gegants que per molt que alcis el coll cap el cel no aconsegueixes veure on acaben, flors de coloracions exquisides... La fauna que hem arribat a veure és increïble: monos de varies espècies, caimans, "lobos de río", tortugues, guacamayos, lloros, i moltes altres aus que sóc incapaç de recordar els seus noms, papallones, grills, cuques de llum que surten al capvespre i decoren la selva com si fossin llumetes de Nadal... Les fotos que us mostrem no fan justícia a la majestuositat de la selva i als seus habitants, però ni som fotògrafs professionals, ni tenim bons objectius, ni donàvem l'abast a percebre tot el que la selva ens oferia.

Hem tingut la sort de conèixer a la Mati i a l'Ana, un parell de catalanes (bé, la Mati és de Terol però viu a Sabadell) amb les que ens ho hem passat d'allò més bé i hem anat junts a tot arreu durant aquests dies.

D'excursió al Llac Sandoval. Començant pel davant: Ana, una servidora, Mati i Diego, el nostre guia. Una altra caracterísitca de la selva és la calor que hi fa. A part de les altes temperatures, el que et mata és l'elevada humitat. Et passes el dia suant de dalt a baix, et suen parts del teu cos que ni et pensaves que puguessin suar!

Aquí una petita mostra dels animals observats:

Tortugues,

petit caiman perfectament camuflat en l'entorn,

papallones,

el senyor de les papallones,

monos... Els monos al zoo fan molta gràcia, però en el seu hàbitat natural són territorials, possessius i agressius. Que ens ho diguin a l'Ana i a mi, que vam sortir disparades sense esperar a ningú quan un mono al qual els guies anomenaven Chico es va posar violent, i darrere nostre ens van seguir 4 holandesos que també estaven per allà i suposo que estaven tan cagats com nosaltres dues! L'Ignasi va trigar una estona més a venir, però també va acabar fugint. La més valenta, la Mati, que fins a últim moment va quedar-se davant del mono fent fotos.

Després d'un dia intens, la relaxant posta de sol al riu Madre de Dios.

I amb la foscor surten les criatures nocturnes. Unes de les més temibles, al menys per a mi, les taràntules!

Tot i que encara hi ha una espècie molt més temible, perillosa, desagradable, pertorbada i extranya... NOSALTRES!!!

Començant per la dreta: Mati, Diego (el nostre guia), Saul (treballador del lodge que s'atreveix a agafar taràntules amb la mà), una servidora, Ana (aixafada per la força de l'Ignasi) i Ignasi.

Llac Titicaca i Machu Picchu

2008-09-13T13:36:00.000-07:00

Llac Titicaca:

És el llac nagavegable més alt del món (3.800 msnm), ubicat entre l'altiplà peruà-bolivià. A aquesta alcada ja us podeu imaginar que fa un fred que pela, sobretot per la nit. Nosaltres hem agafat un vaixell col.lectiu carregat de gent i mercaderies, que és el transport públic dels habitants del llac, i hem visitat dues de les illes: Uros i Taquile.

Uros és un arxipèlag format per més de 40 illes flotants on tot està relacionat amb la totora, la planta que creix al llac i pot fer una alcada de fins a 5 metres. Els pobladors han creat artificialment aquestes illes apilant capes i més capes de totora, així poden viure enmig del llac. També utilitzen la totora per construir les seves vivendes i canoes. L'illa que nosaltres hem visitat està habitada per 8 families.

Des de l'origen del llac els nadius es desplacaven amb canoes de totora, que segueixen éssent l'actual mode de navegació dels indígenes de les illes d'Uros.

Taquile és una comunitat autòctona de 350 families que viuen dins de les tradicions del s. XIV segons els principis de la vida incaica. Aquí no hi ha avions, ni camions, ni cotxes, ni motos..., tot es fa a peu. Homes i dones pugen les escales de pedra des del port fins al poble carregats amb pesadísims farcells damunt l'esquena i a sobre amb una criatura als bracos. Ah, i sense esbufegar!

Machupicchu: "Muntanya vella"

Es creu que la ciutat de Macchupicchu era el luxós mausoleu del senyor inca Pachakuteq. Ningú dubta que era un santuari de rang superior construit en un lloc privilegiat, entre muntanyes de pendent abrupte, on encara queden restes d'edificis que en el seu moment van estar coberts d'or, temples i palaus, fonts d'aigua construides a les pedres, altars, observatoris còsmics, espais pel culte als morts, vivendes, places i plataformes connectats entre sí per un sistema de carrerons estrets i escalinates.

Realment és un lloc especial, però cal esperar fins a darrera hora de la tarda, quan els autocars de turistes se'n van, per poder apreciar l'energia que desprenen les pedres, observar la precisió de la construcció i escoltar el silenci que t'explica més coses que qualsevol guia cridaner.

Des del Waynapicchu (runes ubicades a 2700 msnm on també hi han alguns temples i terraces) s'observa l'espectacular vista del Machupicchu, com si es tractés d'una maqueta i al fons els meandres del riu Urubamba.

Els dos exploradors, agotats, després d'haver fet la dura ascensió al Waynapicchu.

Ens han robat!

2008-09-01T17:51:00.000-07:00

Dúiem massa mesos de bona sort, i al final ha passat: ens han robat tot l'equipatge. Sí, sí, tal com ho llegiu. Estàvem en un bus local i crèiem que les nostres motxilles estaven carregades damunt del bus, però resulta que no, ens les havien fotut abans de sortir del terminal.

En el primer moment el disgust va ser majúscul, ens vam trobar en un poblet, Urubamba, sense res més que el que dúiem posat. No enteníem res, estàvem desconcertats, ens fèiem creus que això ens hagués passat a nosaltres, ens vam empipar, i després l'ira va donar pas a la impotència i a la tristor. Sentíem que havíem perdut les poques coses que ens havien acompanyat durant aquests últims mesos.

Una estona després de reflexionar-hi, vam adonar-nos que havíem tingut sort. Només ens havien tret les motxilles, però nosaltres no havíem patit cap dany, no ens havien amenaçat amb navalla, ni havíem passat por, de fet ni ens en vam adonar quan ens les robàven! Per sort la documentació i els diners els dúiem a sobre i gairebé tot el que hi havia dins la motxilla era fàcilment reemplaçable.

Avui, un dia després del robatori, mirant-ho amb més prespectiva, creiem que això és una prova més d'aquest llarg viatge. Sempre diem que les coses materials no són importants, que no té sentit aferrar-te a elles, que no donen la felicitat... doncs ara es tracta de demostrar-ho! Un lladregot ens ha tret les nostres possessions materials i, tot que al principi ens hem sentit molt malament, no ens ha tret la il.lusió de seguir viatjant i vivint experiències noves. A més, hem descobert que el fet de no dur equipatge té les seves avantatges: no vas carregat com un burro, no et fa mal l'esquena, és molt més fàcil desplaçar-se i ja no has de patir que et robin, ja no et queda res! Al final el lladre ens haurà fet un favor i tot...

Només hi ha alguna cosa que ens sap greu:

hem perdut les fotos que duiem gravades al disc dur extraíble
l'Ignasi ha perdut el seu estimat gorret de Sapa
Pere, t'has quedat sense mòbil ni els pràctics coberts que ens vas deixar
Mundet, dins les motxilles hi havien els dos braçalets que ens vau regalar de despedida i els hi teníem molta estimació

Però no patiu, els rodamons seguim en plena forma, i després d'haver passat dos dies amb la policia posant denúncia, anant al lloc dels fets, reconstruint els fets i fent un retrat robot (que jo no sé com l'hem fet, però al final resulta que s'assemblava molt al poli!!!), demà seguirem la nostra aventura cap el Machu Pichu.

Arequipa

2008-08-26T18:42:00.000-07:00

Arequipa, la segona ciutat més gran de Perú, està a 2360 msnm, al peu del volcà Misti i envoltada de majestuosos volcans, en un dels quals es va trobar la Mòmia Juanita. També es coneix com la "Ciudad blanca" degut a la blancor del sillar, pedra volcànica que abunda en aquesta zona i s'utilitza per la construcció, i com la "Ciudad del eterno cielo azul" pel seu clima sec amb més de 300 dies de sol a l'any.

Plaza de Armas amb la inmensa catedral.

Mercat d'Arequipa.

Monestir de Santa Catalina. Ocupa una àrea de 20 mil metres quadrats i es va construir per allotjar les filles de families riques amb vocació religiosa, com a centre de clausura. Avui en dia encara hi viuen 30 monges, de 18 a 90 anys.

Façana d'una habitació del monestir.

Una de les múltiples cuines del monestir.

Arequipa és el lloc ideal per anar a visitar el Cañón del Colca, el segon més profund del món. L'única manera de veure el Cañón "per dins" és a peu, així doncs, vam contractar un guía i amb tres aventurers més ens vam endinsar en un trekking de tres dies per aquesta vall i muntanyes. El punt de partida era Cabanaconde, a 3287 msnm i des d'allà vam començar el descens cap el Colca.

Enmig de les muntanyes trobes poblets totalment aïllats, on l'única via de comunicació són caminets de terra per on les mules i burrets transporten aliments i el que faci falta. Aquí no hi ha cotxes, ni contaminació, ni soroll, ni strés...

A mig camí vam parar en un d'aquests poblets on ens van oferir un got de chicha, beguda típica feta a base de blat fermentat. Quan més temps es deixa fermentar, més graduació té. Tot i que ens van dir que aquesta no era gaire forta, jo diria que aquell bon home ja ni recordava quan temps l'havia tingut fermentant!

D'esquerra a dreta, els sofocats aventurers intrépits: Karen, Igna, Sabrina, Daniel i una servidora.

Degut a l'aïllament d'aquests poblets i a la dificultat per desplaçar-se d'un a l'altre, les famílies són totalment autònomes: conreen els seus propis cereals, tenen arbres fruiters, algún animal, molen el gra per elaborar farina, aprofiten la pell dels animals per fer recipients i teixexen la seva propia roba, com ens ensenya la senyora Victòria.

Parada a mig camí del Cañón.

I per fi, arribada a l'ansiat destí, Oasis (2180 msnm), en unes fantàstiques cabanes de canya on descansar i passar la nit. Des de l'interior de la cabana veies tot l'exterior entre els foradots de les canyes, i entrava qualsevol bestiola i també un airet fresc que per la nit va fer que ens poséssim al damunt tota la roba que duiem a la motxilla.

El dia següent va consistir en pujar tot el desnivell que havíem baixat, és a dir, tornar a pujar a Cabanaconde, a 3287 msnm. Com us podeu imaginar treiem el fetge per la boca, prou feines vam tenir a arribar vius a dalt, és per això que no hi ha ni una punyetera foto de tota la pujada. Tot i així hem de dir que l'excursió va valdre molt la pena, vam veure còndors andins pel camí, vam conèixer una gent entranyable i vam gaudir d'uns paissatges impressionants.

Vipassana

2008-08-18T08:33:00.000-07:00

No hem arribat a la il.luminació però hem constatat a la nostra propia pell que el camí cap a la il.luminació és llarg, difícil, dur i dolorós, molt dolorós! Cada dia ens hem llevat a les 4:00 de la nit i a les 4:30 començàvem a meditar. Meditàvem 11 hores al dia, asseguts a terra. En determinades meditacions havies de mantenir una posició estàtica i no moure't per a res, passés el que passés, com estàtues de marbre. Durant el dia fèiem pauses per esmorzar, dinar i berenar. No sopàvem. L'últim àpat era una poma, una mandarina i una infusió a les 5 de la tarda. I seguiem meditant. Els dos últims dies ni tan sols hi havia descansos, s'havia de meditar constantment, fins i tot quan menjaves, quan et dutxaves, quan anaves a dormir... També fèiem vot de silenci: no podíem parlar ni comunicar-nos amb ningú, ni tant sols llegir ni escriure, i estàvem separats per sexes en tot moment: per dormir, per menjar, fins i tot per caminar hi havia àrees específiques per homes i altres per dones.

Vist així sembla una tortura horrible, de fet en algún moment ho ha estat, però del que es tracta és de conèixer la propia veritat a través de l'experiència directa, així aconsegueixes canvis profunds en els teus patrons mentals per erradicar el patiment que genera un mateix. Vipassana significa veure les coses tal i com són, no com voldríem que fóssin. La tècnica es basa en observar la propia respiració natural per concentrar la ment i a mida que es va aguditzant la consciència procedeixes a observar la naturalesa mutable del cos i de la ment: experimentes patiment, dolor, benestar, calor, alegria, angoixa, felicitat, tristesa, picor, formigueig... tot ho observes des de l'equanimitat i l'equilibri mental i experimentes la impermanència de totes aquestes sensacions. Més tard o més d'hora tot passa. Per tant, si tot és impermanent, no cal aferrar-se a determinades sensacions ni tampoc rebutjar-ne d'altres.

Vipassana es una de les tècniques més antigues de meditació de l'Índia. Durant segles no es va utilitzar i va ser redescoberta per Gotama el Buda fa més de 2500 anys. Actualment un dels principals mestres de meditació vipassana és el Sr. Goenka que ha estés la tècnica arreu del món ensenyant-la a centenars de mil.lers de persones per a que se'n puguin beneficiar. L'ensenyança és totalment gratuïta, al acabar el curs, si consideres que ha estat profitós, dónes la voluntat.

Aquests dies de recolliment han estat profundament enriquidors, hem descobert coses importants de nosaltres mateixos i hem après la manera de ser una mica més feliços en aquest món de bojos. Sabem que no n'hi ha prou amb un curs de 10 dies, per molt dur que sigui, per transformar la manera de viure, però sí és un inici per començar a canviar un mateix i així canviar una mica el món.

Dins del recinte no podíem fer fotografies, però us posem aquesta que hem trobat al google del Sr. Goenka, tot i que a nosaltres ens ha ensenyat la tècnica un dels seus professors assistents, el Sr. Arthur Nichols.

Máncora

2008-08-05T08:09:00.000-07:00

Teníem ganes d'una mica de caloreta i de sentir l'estiu, encara que estem a l'hemisferi on ara és hivern, i l'hem ben encertat anant a Máncora, un poblet de platja del nord de Perú, tocant amb l'ecuador, que té la sort de tenir un clima tropical i sec durant tot l'any, o sigui que el sol està garantit. L'ambient que es respira és d'eternes vacances i vida fàcil: restaurants de tot tipus, bars, discoteques, mercats d'artesania, venedors ambulants, turistes nacionals i extrangers, surfers... Aquí hem estat uns dies de relax, practicant ioga a la platja, fent meditació, gaudint de les postes de sol al Pacífic, pensant...

Hem arribat a la conclusió que hem de fer un pas més en el nostre viatge interior, seguir treballant la nostra ànima, així doncs del 6 al 17 d'agost assistirem a un curs de Vipassana a Lima que consisteix en un "retiro" en una casa on et lleves quan encara és de nit, passes el dia meditant, menjes poc i fas vot de silenci. Durant aquests dies no ens podem comunicar amb l'exterior, per tant no hi haurà cap actualització del blog. No sé si trobarem la il.luminació o no, però segur que serà interessant. Quan sortim us ho expliquem!

Huaraz, Cordillera Blanca i Huanchaco

2008-07-24T15:50:00.000-07:00

La ciutat de Huaraz esta ubicada entre la Cordillera Negra i la Cordillera Blanca, a 3100 metres per damunt del nivell del mar. Com us podeu imaginar vam patir el corresponent mal d'alcada, que vam pal.liar a base d'infusions de coca. Per fi hem vist dones amb vestimentes tipiques andines, hem sentit parlar quechua i hem divisat el Huascaran (6768 m), el pic mes alt de Peru.

Entre mig de peruanos i "cholitas" ens hem trobat amb tres catalans: la Gloria, el Rafa i el Paco. A ells tambe els apassiona viatjar i son uns experts muntanyencs, aixi doncs quedem amb ells per anar d'excursio. I gairebe ens maten!!!

Primer anem amb una "combi" fins a Yungay. Yungay es un poble tranquil que va patir una greu tragedia el 1970, quan va quedar completament sepultat per un allau de neu que es va desprendre del Huascaran degut a un violent sisme. Amb el temps van tornar a reconstruir la ciutat sencera un centenar de metres mes enlla.

Des de Yungay agafem un taxi fins a la llacuna Llanganuco (a 3800 metres) i a partir d'alla comenca la nostra ascencio. Es impressionant tenir muntanyes que passen dels 5000 tan a prop. Ens falta oxigen al respirar, ens pesen les cames, tenim mal de cap... pero els paissatges s'ho valen.

Despres de 4 hores de costosa ascencio arribem mes morts que vius a la Laguna 69, a 4700 metres d'alcada. Per fi, ho hem aconseguit!!! Mai a la vida haviem vist unes aigues tan turqueses. Estem orgullosos de nosaltres mateixos, per ser que lo maxim que haviem pujat era al Tibidabo, aixo no esta gens malament! Amb rao d'aquesta cordillera en diuen la Suissa peruana, i si no arriba a ser pels tres catalans excursionistes ens hauriem perdut aquestes muntanyes monumentals.

Deixem Hauraz i els catalans i amb una tartrana d'autobus carregat de gent, cabres i gallines ens dirigim cap a la costa, passant per l'espectacular Canon del Pato, on la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra estan tan juntes que gairebe no hi ha espai ni per la carretera empolsinada per on passa l'autobus.

Visitem Trujillo, amb la catedral i les colorides cases colonials.

Les ruines de Chan Chan, una ciutat prehispanica Moche de 20 kilometres quadrats amb places, carrers, vivendes, muralles i temples.

Per acabar ens relaxem a la platja de Huanchaco. Els pescadors surten de bon mati amb les seves barques artesanals anomenades "caballito de totora" i s'endinsen entre les ones de l'ocea per pescar mentre els turistes fan surf.

I aqui ens hem tornat a trobar amb els catalans! Aquest cop sense mal d'alcada, a nivell del mar, i hem anat a dinar un bon peixet per acomiadar-nos ja que ara seguierem rutes diferents, pero qui sap, potser tornem a coincidir...

Casa Alternativa Joven

2008-07-15T10:04:00.000-07:00

La Casa Alternativa Joven es troba a Villa el Salvador, un districte humil de Lima. La història de Villa el Salvador és fascinant: no fa massa anys tota la zona era un inmens desert de dunes, no hi havia absolutament res, només sorra. Els primers pobladors que van establir-se aquí van decidir fer d'aquest desert casa seva, i com que no hi havia res, van haver de fer-ho tot. Amb molta organització, treballs comunals i plans urbanístics ben pensats, van aixecar la ciutat que és avui en dia.

La Casa Alternativa Joven (CAJ) es un espai cultural obert als joves de Villa el Salvador que permet que puguin realitzar les seves inquietuds: música, pallassos, animació de festes, malabars, capoeira, tallers de ceràmica, de xocolata ... i qualsevol iniciativa que puguin tenir els joves. Si més no, és un espai de reunió i intercanvi d'idees i d'opinions on tothom és benvingut.

El que més ens crida l'atenció és la capacitat que tenen aquests nois/noies de ser feliços amb el que fan, el treball en equip, la il.lusió amb la que realitzen les activitats, la capacitat d'aprendre, l'alegria que desprenen i, en definitiva, l'habilitat per fer que els seus somnis esdevinguin realitat. Cada un d'ells/elles té un gran talent en el seu àmbit, per tant aconseguiran el que es proposin. Són uns lluitadors nats i tal com van fer els seus antecessors, seguirant fent de Villa el Salvador un bon lloc per viure.

Com sempre, per tot arreu on passem, el que més ens marca són les persones. Aquí ens quedem amb aquests joves enèrgics, d'esperit lluitador, aventurers, valents i sense por, que tantes coses ens estan ensenyant.

Michel i Juan Carlos tocant en una festa per nens.

Angel fent un número clown en la mateixa festa.

Andrea i Daniel fent un número clown en un mercat per concienciar a la gent sobre la vaga nacional que hi va haver al Perú el dia 9 de juliol.

Sessió de ioga pels nois/noies de la CAJ.

Dia de platja amb Yerson, Pepe, Estefani, Daniel i uns servidors.

Fent el turista per Lima amb el Daniel, Juan Carlos, Lucky i Jason. Lo del fons és la Catedral de Lima.

Barri Miraflores.

Soparet a la CAJ.

San Pedro de Atacama

2008-06-28T12:33:00.000-07:00

Tots els deserts del món tenen quelcom d'especial, i el d'Atacama no és cap excepció. Amb els Andes de fons i a 2436 metres sobre el nivell del mar es caracteritza per ser la capital arqueològica de Xile, ja que aquí es troben ruines d'assentaments Inques.

San Pedro és la població més important i la principal activitat econòmica és el turisme (això vol dir que els restaurants i hotels són cars) i l'agricultura. Aquí les cases són petites cabanes de adobe (barreja de fang i palla) i tot està empolsinat per la sorra del desert.

Carrer de San Pedro

Música tradicional.

Teníem ganes d'explorar el desert pel nostre compte, sentir la calor damunt la pell, el sol al nostre cap... i no se'ns va acudir res millor que llogar un parell de bicis i llançar-nos a les 11:00 del matí al mig del desert, amb un mapa fet a mà per qui ens va llogar les bicis i sota un sol de justícia. Vaja si vam sentir el desert! Ens vam passar el dia pedalant i suant com chanchos (porcs) però la recompensa va ser uns paissatges i unes ruines impresionants. Sembla increïble que aquí visqués gent durant l'imperi inca...

Després de l'excursió amb bici vam necessitar un dia de relax. S'ha de tenir en compte que feia més d'un any que no anàvem amb bici, que, de fet, quan hi anàvem, era per Barcelona, amb el terra perfectament asfaltat i llis i no per damunt de la sorra del desert, i que a 2436 metres d'alçada els esforços físics costen més de realitzar. Total, que el dia següent no ens podíem moure!

Posta de sol amb flamencs a la llacuna Chaxa.

Hem de dir que durant aquests dies hem conegut xilens que estan perfectament assabentats de l'existència de Catalunya, de les relacions amb Espanya i fins i tot ens han dit en un accent correctíssim "quatre paraules en català.

Xile

2008-06-19T15:08:00.000-07:00

De moment no hem vist res que ens hagi impactat gaire de Xile. Val la pena, però, comentar què pensen els Xilens de nosaltres:

1. En España hay mucha maldad
2. Barcelona, la ciudad de los okupas!
3. En Barcelona todos los hombres visten como gays

Deu ni do com ens veuen, no? Aquestes afirmacions les hem extret textualment de converses que hem tingut amb gent d'aquí. Per ser justos també hem de dir que molts han comentat "Que bonito país" i un noi universitari fins i tot ens va parlar de Gaudí.

Dels que vam estar a Santiago recordem poca cosa i no tenim fotos, el jet lag ens va deixar en un estat de semi-coma i no ens vam recuperar fins arribar a Valparaíso, una bonica ciutat tocant el mar amb cases de colors que s'enfilen pels cerros (turons).

Vistes des de la casa de Pablo Neruda a Isla Negra. Aquest és el mar amb el que el poeta s'inspirava.

No és extrany trobar-nos això enmig del carrer?

Seguim amb la mala sort. Hem passat pel desert d'Atacama, un dels més àrids del món i ens ha plogut. Per demostrar-ho aquí teniu la foto feta desde l'autocar. La gent ens deia "aquí no llueve casi nunca, es muy raro que llueva!"

Per fi!!! L'Ignasi s'ha pelat! Ara diu que te fred al cap...

Australia II

2008-06-08T17:56:00.000-07:00

Australia es un pais sorprenent, sobretot per la natura. Des de Cairns hem agafat un vaixell per fer snorkel a la barrera de coral. Impresionant! Bancs de peixos nedant al teu voltant, quasi be tocan-te, formacions extranyes de coral just sota els teus peus, explosio de colors, de diversitat, de vida.

Recordo quan vam anar a Menorca, estavem a una cala paradisiaca i la Pi es va posar a cridar com una boja perque va veure un peix de tamany inferior al seu dit del peu nedant prop d'ella! Pi, no vagis a la barrera de coral, mira que et trobaras:

Al riu Daintree hem pogut observar cocodrils salvatges en el seu medi. Sembla de plastic, pero es de debo!

A partir d'aqui, la resta d'animals ja no estan en llibertat, sino que hem hagut de pagar per veure'ls. Tambe he de dir que jo he aprofitat aquests dies per menjar-me'ls: he tastat cocodril, camell i cangur estofat, al curry, saltejat, marinat, carpaccio... L'Ignasi se'n fa creus i es posa les mans al cap!!!

Mireu, nenes, aquest es el regalet que us hem comprat! Llastima que no ens el deixen treure del pais! Es tan mono...

Mare meva, si sembla una foto de familia!!!

Es trist pagar per veure un cangur a Australia, que n'esta ple! Pero hem tingut la desgracia que tots els que ens hem trobat pel cami estaven esclafats a l'asfalt de la carretera.

Perque no digueu que a les meves fotos mai surten persones, ahi va un surfista! Sento no mostrar-vos cap aborigen, pero la inmensa majoria estan marginats socialment, no tenen recursos economics, viuen en la pobresa, no formen part de la societat australiana, molts tenen problemes d'alcoholisme i es per tot aixo que no he considerat oportu treure la camera davant d'un d'ells i fer-los-hi la foto com si fossin una atraccio mes.

I per acabar una fantastica piscina a Bondi Beach, on constantment entren les onades de l'ocea i per fer-te soci has de venir a nadar totes les setmanes de l'any! A aquest lloc ens hi van portar una parella de bascos afincats a Sydney que vam coneixer a Nova Zelanda i esperem tornar a veure'ls en alguna altra ocasio.

Tot aixo es molt maco, pero ja tenim el neguit de coneixer altres coses. Aixi doncs dema agafem un avio i, si sobrevivim a les 16 hores de vol, arribarem dema passat a Xile. Fins la propera connexio des de Sud America!

Ara fa sis mesos...

2008-06-03T17:34:00.000-07:00

... que vam fer les motxilles, ens vam despedir de la nostra gent i amb el cor ple d'il.lusio i un pessic de por ens vam llencar al mon. No sabiem exactament que buscavem, nomes teniem la sensacio que necessitavem un canvi, viure d'una altra manera, coneixer altres experiencies, enfrontar-nos a nous reptes... A mida que hem anat fent cami els objectius del viatge han canviat, ens hem deixat guiar per les intuicions, les emocions, la gent que hem conegut... en definitiva, hem deixat enrere les planificacions racionals i ens hem dedicat a viure el moment, perque tal com va dir Gandhi "per que pensem tant si vivim tan poc?"

Ens sentim plenament lliures. Fem el que la nostra anima ens demana i portem tot el que necessitem en una motxilla de 10 kg. De fet podriem llencar la meitat de les nostres pertinences i tampoc les trobariem a faltar. No necessitar massa coses et dona una sensacio de llibertat brutal. I tambe es molt practic: al mati no m'he de preocupar per quins pantalons em poso: com que nomes en tinc 2, una setmana toquen uns i a la seguent els altres! Ni tampoc per quines sabates queden millor: si fa fred, les bambes, si fa calor, les sandalies!

Realitzar els somnis es possible. Nomes cal desitjar veritablement una cosa, i la vida et posa els mitjans per aconseguir-ho. Durant aquests sis mesos hem estat a molts paisos, hem conegut diferents cultures, ens hem trobat a gent fascinant, hem vist coses fantastiques, increibles, tambe ens hem trobat amb males persones, hem viscut experiencies negatives, hem vist coses lletges, ens han enganyat... pero al cap i a la fi tot aixo es la vida i val la pena viure-la disfrutant de tot. No se que passara durant els propers mesos ni on anirem, pero per molts paisos que visitem, aquest sempre sera un viatge mes intern que no pas extern.

I tot aixo tambe ha estat gracies a vosaltres, que ens enteneu perfectament, o no, pero ens accepteu, que compartiu idees i opinions, que ens aporteu coneixement, emocions, ironia, bon humor... i en definitiva, que ens feu sentir molt estimats i a prop vostre encara que estem a l'altre punta del mon.

Australia

2008-05-24T02:47:00.000-07:00

Arribada a Sydney, ciutat moderna, no massa gran, agradable pero no res de l'altre mon. Aixi doncs un dia despres d'arribar agafem un vol cap al centre del pais, al mig del desert, a l'Uluru.

Visita obligada a l'Opera de Sydney.

L'Uluru i les terres del voltant pertanyen als Anangu (aixi es com s'autoanomenen els aborigens). Per a ells son unes terres sagrades i per aixo demanen als turistes que no pugin a l'Uluru, que intentin entendre la seva cultura i que no hi han de pujar. Ningu els hi fa cas. Ni tan sols els australians, ja que una empresa turistica austrialana organitza pujades a l'Uluru. Nosaltres som sensibles a les peticions dels mes pobres, marginats i minoritaris i en senyal de respecte no hi hem pujat. El que si hem fet ha estat la volta a la base de la muntanya, tal com recomanen els Anangu. Un cop deixats enrerre els grups de turistes l'experiencia ha estat increible: els dos sols caminant enmig del desert i al costat l'Uluru, observant-nos, vigilant-nos, protegint-nos. Els Anangu no van triar aquest lloc perque si, realment te alguna cosa molt especial...

Sortida de sol a l'Uluru

Detall de l'Uluru

Endevineu per que d'aquesta zona en diuen "the red centre"?

Turistada de turno

Adeu, Nova Zelanda!

2008-05-15T15:01:00.000-07:00

Fins l'ultim moment no hem deixat d'al.lucinar amb Nova Zelanda. Es increible que hi hagi uns paissatges tan diversos a tan poca distancia: boscos alpins, glaciars a tocar de la costa, platges inacabables, zones termals, muntanyes nevades... Avui es l'ultim dia que estem aqui, ens sap una mica de greu marxar perque aqui hem estat molt a gust, sobretot amb la gent, que es encantadora, amable, cordial i et fan sentir com a casa. Pero el nostre viatge ha de continuar, i des de Nova Zelanda lo unic que esta a prop es Australia, aixi doncs... ens veiem a Sydney!!!

Vista aerea del glaciar Franz Joseph. Impressionant, eh!

Els rodamons damunt del glaciar. Hi vam pujar amb helicopter, per aixo fem aquestes cares tan relaxades. Je, je!

Hem fet el cim de Rocky Mountain! Aqui hi vam pujar a peu, suant la cansalada de valent, esbufegant de mala manera i traient el fetge per la boca, pero ho vam conseguir!

I aquestes fantastiques vistes van ser la recompensa.

El pic que just esta sota el nuvolet es Mt. Cook, el pic mes alt de NZ. Aquest ja no ens vam atrevir a pujar-lo. No se per que, amb lo agils que som i lo en forma que estem ...

Mariona, aqui tens l'Ignasi agafant un kiwi especialment per a tu. El kiwi es el del darrera, el del bec llarg.

P.D.: Som conscients que no contestem moltes de les preguntes que ens feu en els vostres comentaris. Senzillament es per falta de temps! Pero no patiu pas, les anem recopil.lant totes i quan tornem farem una taula rodona de "preguntas y respuestas" que durara varies setmanes!!!

Petons per tothom que ens segueix!

Fiorland

2008-05-04T14:24:00.000-07:00

Els kiwis (nom carinyos amb el que es designa als locals, no per la fruita sino per l'ocell endemic de Nova Zelanda en perill d'extincio) ja ens havien advertit que al sud feia fred, pero tant, no ens ho esperavem pas! A la carretera cami de Fiorland ens va agafar una bona nevada i tot i el primer ensurt perque no portem cadenes ni anem massa preparats per la neu, el paissatge ha estat impressionant.

A Catlins hem disfrutat com mai de la natura salvatge. En una platja deserta ens vam trobar amb l'spectacle d'aquests lleons marins jugant entre ells. Son unes bestiasses enormes, i contrariament al que sembla es mouen amb una rapidesa i agilitat increibles! Emeten una mena de rugit greu i ensordidor, i aixo que nomes jugaven! Veure'ls en una baralla realment ha de fer por...

I tot badant amb els lleons, van apareixer aquest parell de pinguins. Aixo es un no parar! Ai, ara recordo per que vaig estudiar biologia...