San Pedro de Atacama

Tots els deserts del món tenen quelcom d'especial, i el d'Atacama no és cap excepció. Amb els Andes de fons i a 2436 metres sobre el nivell del mar es caracteritza per ser la capital arqueològica de Xile, ja que aquí es troben ruines d'assentaments Inques.

San Pedro és la població més important i la principal activitat econòmica és el turisme (això vol dir que els restaurants i hotels són cars) i l'agricultura. Aquí les cases són petites cabanes de adobe (barreja de fang i palla) i tot està empolsinat per la sorra del desert.

Carrer de San Pedro

Música tradicional.

Teníem ganes d'explorar el desert pel nostre compte, sentir la calor damunt la pell, el sol al nostre cap... i no se'ns va acudir res millor que llogar un parell de bicis i llançar-nos a les 11:00 del matí al mig del desert, amb un mapa fet a mà per qui ens va llogar les bicis i sota un sol de justícia. Vaja si vam sentir el desert! Ens vam passar el dia pedalant i suant com chanchos (porcs) però la recompensa va ser uns paissatges i unes ruines impresionants. Sembla increïble que aquí visqués gent durant l'imperi inca...

Després de l'excursió amb bici vam necessitar un dia de relax. S'ha de tenir en compte que feia més d'un any que no anàvem amb bici, que, de fet, quan hi anàvem, era per Barcelona, amb el terra perfectament asfaltat i llis i no per damunt de la sorra del desert, i que a 2436 metres d'alçada els esforços físics costen més de realitzar. Total, que el dia següent no ens podíem moure!



Posta de sol amb flamencs a la llacuna Chaxa.

Hem de dir que durant aquests dies hem conegut xilens que estan perfectament assabentats de l'existència de Catalunya, de les relacions amb Espanya i fins i tot ens han dit en un accent correctíssim "quatre paraules en català.

Xile

De moment no hem vist res que ens hagi impactat gaire de Xile. Val la pena, però, comentar què pensen els Xilens de nosaltres:

1. En España hay mucha maldad
2. Barcelona, la ciudad de los okupas!
3. En Barcelona todos los hombres visten como gays

Deu ni do com ens veuen, no? Aquestes afirmacions les hem extret textualment de converses que hem tingut amb gent d'aquí. Per ser justos també hem de dir que molts han comentat "Que bonito país" i un noi universitari fins i tot ens va parlar de Gaudí.

Dels que vam estar a Santiago recordem poca cosa i no tenim fotos, el jet lag ens va deixar en un estat de semi-coma i no ens vam recuperar fins arribar a Valparaíso, una bonica ciutat tocant el mar amb cases de colors que s'enfilen pels cerros (turons).

Vistes des de la casa de Pablo Neruda a Isla Negra. Aquest és el mar amb el que el poeta s'inspirava.

No és extrany trobar-nos això enmig del carrer?

Seguim amb la mala sort. Hem passat pel desert d'Atacama, un dels més àrids del món i ens ha plogut. Per demostrar-ho aquí teniu la foto feta desde l'autocar. La gent ens deia "aquí no llueve casi nunca, es muy raro que llueva!"

Per fi!!! L'Ignasi s'ha pelat! Ara diu que te fred al cap...

Australia II

Australia es un pais sorprenent, sobretot per la natura. Des de Cairns hem agafat un vaixell per fer snorkel a la barrera de coral. Impresionant! Bancs de peixos nedant al teu voltant, quasi be tocan-te, formacions extranyes de coral just sota els teus peus, explosio de colors, de diversitat, de vida.

Recordo quan vam anar a Menorca, estavem a una cala paradisiaca i la Pi es va posar a cridar com una boja perque va veure un peix de tamany inferior al seu dit del peu nedant prop d'ella! Pi, no vagis a la barrera de coral, mira que et trobaras:

Al riu Daintree hem pogut observar cocodrils salvatges en el seu medi. Sembla de plastic, pero es de debo!

A partir d'aqui, la resta d'animals ja no estan en llibertat, sino que hem hagut de pagar per veure'ls. Tambe he de dir que jo he aprofitat aquests dies per menjar-me'ls: he tastat cocodril, camell i cangur estofat, al curry, saltejat, marinat, carpaccio... L'Ignasi se'n fa creus i es posa les mans al cap!!!

Mireu, nenes, aquest es el regalet que us hem comprat! Llastima que no ens el deixen treure del pais! Es tan mono...

Mare meva, si sembla una foto de familia!!!

Es trist pagar per veure un cangur a Australia, que n'esta ple! Pero hem tingut la desgracia que tots els que ens hem trobat pel cami estaven esclafats a l'asfalt de la carretera.

Perque no digueu que a les meves fotos mai surten persones, ahi va un surfista! Sento no mostrar-vos cap aborigen, pero la inmensa majoria estan marginats socialment, no tenen recursos economics, viuen en la pobresa, no formen part de la societat australiana, molts tenen problemes d'alcoholisme i es per tot aixo que no he considerat oportu treure la camera davant d'un d'ells i fer-los-hi la foto com si fossin una atraccio mes.



I per acabar una fantastica piscina a Bondi Beach, on constantment entren les onades de l'ocea i per fer-te soci has de venir a nadar totes les setmanes de l'any! A aquest lloc ens hi van portar una parella de bascos afincats a Sydney que vam coneixer a Nova Zelanda i esperem tornar a veure'ls en alguna altra ocasio.

Tot aixo es molt maco, pero ja tenim el neguit de coneixer altres coses. Aixi doncs dema agafem un avio i, si sobrevivim a les 16 hores de vol, arribarem dema passat a Xile. Fins la propera connexio des de Sud America!

Ara fa sis mesos...

... que vam fer les motxilles, ens vam despedir de la nostra gent i amb el cor ple d'il.lusio i un pessic de por ens vam llencar al mon. No sabiem exactament que buscavem, nomes teniem la sensacio que necessitavem un canvi, viure d'una altra manera, coneixer altres experiencies, enfrontar-nos a nous reptes... A mida que hem anat fent cami els objectius del viatge han canviat, ens hem deixat guiar per les intuicions, les emocions, la gent que hem conegut... en definitiva, hem deixat enrere les planificacions racionals i ens hem dedicat a viure el moment, perque tal com va dir Gandhi "per que pensem tant si vivim tan poc?"

Ens sentim plenament lliures. Fem el que la nostra anima ens demana i portem tot el que necessitem en una motxilla de 10 kg. De fet podriem llencar la meitat de les nostres pertinences i tampoc les trobariem a faltar. No necessitar massa coses et dona una sensacio de llibertat brutal. I tambe es molt practic: al mati no m'he de preocupar per quins pantalons em poso: com que nomes en tinc 2, una setmana toquen uns i a la seguent els altres! Ni tampoc per quines sabates queden millor: si fa fred, les bambes, si fa calor, les sandalies!

Realitzar els somnis es possible. Nomes cal desitjar veritablement una cosa, i la vida et posa els mitjans per aconseguir-ho. Durant aquests sis mesos hem estat a molts paisos, hem conegut diferents cultures, ens hem trobat a gent fascinant, hem vist coses fantastiques, increibles, tambe ens hem trobat amb males persones, hem viscut experiencies negatives, hem vist coses lletges, ens han enganyat... pero al cap i a la fi tot aixo es la vida i val la pena viure-la disfrutant de tot. No se que passara durant els propers mesos ni on anirem, pero per molts paisos que visitem, aquest sempre sera un viatge mes intern que no pas extern.

I tot aixo tambe ha estat gracies a vosaltres, que ens enteneu perfectament, o no, pero ens accepteu, que compartiu idees i opinions, que ens aporteu coneixement, emocions, ironia, bon humor... i en definitiva, que ens feu sentir molt estimats i a prop vostre encara que estem a l'altre punta del mon.