El 19 de juny del 2009 vas fer la maleta i vas marxar d'aquest món per anar a un altre, però segueixes viu! Segons les teves paraules, tots estem vius, els morts no existeixen, el que passa és que uns estem aquí i els altres estan allà.Ara tu estàs allà i ben segur que ja estàs treballant en algun projecte nou. El que passa és que els d'aquí som egoïstes i voldríem que no te n'haguessis anat mai. Però això no pot ser, cadascú ha de fer el seu camí i tu tenies molt clar quin era el teu.
Recordo el primer dia que et vaig veure. Era de nit, l'Ignasi i jo acabàvem d'arribar a la Fundació, a Anantapur, i no sabíem massa bé cap a on havíem d'anar. Des del teu despatx ens vas veure i amb un somriure ens vas fer un gest amb el braç, indicant-nos que entréssim. Al principi jo estava nerviosa, no sabia què dir-te, però no hi va haver cap problema, tu ens vas bombardejar a preguntes: qui érem, d'on veníem, si teníem nens apadrinats, què havíem sopat...
Els dies següents que vam estar a la Fundació vam tenir la sort de conversar altres vegades amb tu i, entre bromes i rialles, ens vas fer adonar de coses importants. No només va ser el que ens vas dir sinó també el que no ens vas dir. Desprenies una aura tan especial que pel sol fet d'estar al teu costat ja ens impregnàvem de la teva saviesa, energia i pau.
Gràcies per haver ajudat a tantes persones que viuen en l'extrema pobresa a l'Índia i a tantes altres que vivim en l'extrema supèrbia al primer món.
