La selva

Hem estat uns dies a la Reserva Nacional de Tambopata, a l'amazonia peruana, coneguda per la gran diversitat d'espècies de mamífers, arbres, insectes i aus que l'habiten i per tenir el rècord mundial en quantitat d'espècies de papallones. Ens hem allotjat en aquestes boniques cabanes, al costat del Madre de Dios, riu que pertany a la conca de l'Amazones.

La selva és un lloc sorprenent, hi ha vida per tot arreu! No trobes ni un cm2 d'espai on no hi creixi una planta o no hi hagi un ésser viu, ni un instant en el que no sentis un soroll o altre d'alguna bestiola. La vegetació és exuberant, arbres gegants que per molt que alcis el coll cap el cel no aconsegueixes veure on acaben, flors de coloracions exquisides... La fauna que hem arribat a veure és increïble: monos de varies espècies, caimans, "lobos de río", tortugues, guacamayos, lloros, i moltes altres aus que sóc incapaç de recordar els seus noms, papallones, grills, cuques de llum que surten al capvespre i decoren la selva com si fossin llumetes de Nadal... Les fotos que us mostrem no fan justícia a la majestuositat de la selva i als seus habitants, però ni som fotògrafs professionals, ni tenim bons objectius, ni donàvem l'abast a percebre tot el que la selva ens oferia.

Hem tingut la sort de conèixer a la Mati i a l'Ana, un parell de catalanes (bé, la Mati és de Terol però viu a Sabadell) amb les que ens ho hem passat d'allò més bé i hem anat junts a tot arreu durant aquests dies.

D'excursió al Llac Sandoval. Començant pel davant: Ana, una servidora, Mati i Diego, el nostre guia. Una altra caracterísitca de la selva és la calor que hi fa. A part de les altes temperatures, el que et mata és l'elevada humitat. Et passes el dia suant de dalt a baix, et suen parts del teu cos que ni et pensaves que puguessin suar!

Aquí una petita mostra dels animals observats:

Tortugues,

petit caiman perfectament camuflat en l'entorn,

papallones,

el senyor de les papallones,

monos... Els monos al zoo fan molta gràcia, però en el seu hàbitat natural són territorials, possessius i agressius. Que ens ho diguin a l'Ana i a mi, que vam sortir disparades sense esperar a ningú quan un mono al qual els guies anomenaven Chico es va posar violent, i darrere nostre ens van seguir 4 holandesos que també estaven per allà i suposo que estaven tan cagats com nosaltres dues! L'Ignasi va trigar una estona més a venir, però també va acabar fugint. La més valenta, la Mati, que fins a últim moment va quedar-se davant del mono fent fotos.

Després d'un dia intens, la relaxant posta de sol al riu Madre de Dios.

I amb la foscor surten les criatures nocturnes. Unes de les més temibles, al menys per a mi, les taràntules!

Tot i que encara hi ha una espècie molt més temible, perillosa, desagradable, pertorbada i extranya... NOSALTRES!!!

Començant per la dreta: Mati, Diego (el nostre guia), Saul (treballador del lodge que s'atreveix a agafar taràntules amb la mà), una servidora, Ana (aixafada per la força de l'Ignasi) i Ignasi.

Llac Titicaca i Machu Picchu

Llac Titicaca:

És el llac nagavegable més alt del món (3.800 msnm), ubicat entre l'altiplà peruà-bolivià. A aquesta alcada ja us podeu imaginar que fa un fred que pela, sobretot per la nit. Nosaltres hem agafat un vaixell col.lectiu carregat de gent i mercaderies, que és el transport públic dels habitants del llac, i hem visitat dues de les illes: Uros i Taquile.

Uros és un arxipèlag format per més de 40 illes flotants on tot està relacionat amb la totora, la planta que creix al llac i pot fer una alcada de fins a 5 metres. Els pobladors han creat artificialment aquestes illes apilant capes i més capes de totora, així poden viure enmig del llac. També utilitzen la totora per construir les seves vivendes i canoes. L'illa que nosaltres hem visitat està habitada per 8 families.

Des de l'origen del llac els nadius es desplacaven amb canoes de totora, que segueixen éssent l'actual mode de navegació dels indígenes de les illes d'Uros.

Taquile és una comunitat autòctona de 350 families que viuen dins de les tradicions del s. XIV segons els principis de la vida incaica. Aquí no hi ha avions, ni camions, ni cotxes, ni motos..., tot es fa a peu. Homes i dones pugen les escales de pedra des del port fins al poble carregats amb pesadísims farcells damunt l'esquena i a sobre amb una criatura als bracos. Ah, i sense esbufegar!

Machupicchu: "Muntanya vella"

Es creu que la ciutat de Macchupicchu era el luxós mausoleu del senyor inca Pachakuteq. Ningú dubta que era un santuari de rang superior construit en un lloc privilegiat, entre muntanyes de pendent abrupte, on encara queden restes d'edificis que en el seu moment van estar coberts d'or, temples i palaus, fonts d'aigua construides a les pedres, altars, observatoris còsmics, espais pel culte als morts, vivendes, places i plataformes connectats entre sí per un sistema de carrerons estrets i escalinates.

Realment és un lloc especial, però cal esperar fins a darrera hora de la tarda, quan els autocars de turistes se'n van, per poder apreciar l'energia que desprenen les pedres, observar la precisió de la construcció i escoltar el silenci que t'explica més coses que qualsevol guia cridaner.

Des del Waynapicchu (runes ubicades a 2700 msnm on també hi han alguns temples i terraces) s'observa l'espectacular vista del Machupicchu, com si es tractés d'una maqueta i al fons els meandres del riu Urubamba.

Els dos exploradors, agotats, després d'haver fet la dura ascensió al Waynapicchu.

Ens han robat!

Dúiem massa mesos de bona sort, i al final ha passat: ens han robat tot l'equipatge. Sí, sí, tal com ho llegiu. Estàvem en un bus local i crèiem que les nostres motxilles estaven carregades damunt del bus, però resulta que no, ens les havien fotut abans de sortir del terminal.

En el primer moment el disgust va ser majúscul, ens vam trobar en un poblet, Urubamba, sense res més que el que dúiem posat. No enteníem res, estàvem desconcertats, ens fèiem creus que això ens hagués passat a nosaltres, ens vam empipar, i després l'ira va donar pas a la impotència i a la tristor. Sentíem que havíem perdut les poques coses que ens havien acompanyat durant aquests últims mesos.

Una estona després de reflexionar-hi, vam adonar-nos que havíem tingut sort. Només ens havien tret les motxilles, però nosaltres no havíem patit cap dany, no ens havien amenaçat amb navalla, ni havíem passat por, de fet ni ens en vam adonar quan ens les robàven! Per sort la documentació i els diners els dúiem a sobre i gairebé tot el que hi havia dins la motxilla era fàcilment reemplaçable.

Avui, un dia després del robatori, mirant-ho amb més prespectiva, creiem que això és una prova més d'aquest llarg viatge. Sempre diem que les coses materials no són importants, que no té sentit aferrar-te a elles, que no donen la felicitat... doncs ara es tracta de demostrar-ho! Un lladregot ens ha tret les nostres possessions materials i, tot que al principi ens hem sentit molt malament, no ens ha tret la il.lusió de seguir viatjant i vivint experiències noves. A més, hem descobert que el fet de no dur equipatge té les seves avantatges: no vas carregat com un burro, no et fa mal l'esquena, és molt més fàcil desplaçar-se i ja no has de patir que et robin, ja no et queda res! Al final el lladre ens haurà fet un favor i tot...

Només hi ha alguna cosa que ens sap greu:

• hem perdut les fotos que duiem gravades al disc dur extraíble
• l'Ignasi ha perdut el seu estimat gorret de Sapa
• Pere, t'has quedat sense mòbil ni els pràctics coberts que ens vas deixar
• Mundet, dins les motxilles hi havien els dos braçalets que ens vau regalar de despedida i els hi teníem molta estimació

Però no patiu, els rodamons seguim en plena forma, i després d'haver passat dos dies amb la policia posant denúncia, anant al lloc dels fets, reconstruint els fets i fent un retrat robot (que jo no sé com l'hem fet, però al final resulta que s'assemblava molt al poli!!!), demà seguirem la nostra aventura cap el Machu Pichu.