Torres del Paine

Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???

Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.

Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.

Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.

L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!

Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...

Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.

San Pedro de Atacama

Tots els deserts del món tenen quelcom d'especial, i el d'Atacama no és cap excepció. Amb els Andes de fons i a 2436 metres sobre el nivell del mar es caracteritza per ser la capital arqueològica de Xile, ja que aquí es troben ruines d'assentaments Inques.

San Pedro és la població més important i la principal activitat econòmica és el turisme (això vol dir que els restaurants i hotels són cars) i l'agricultura. Aquí les cases són petites cabanes de adobe (barreja de fang i palla) i tot està empolsinat per la sorra del desert.

Carrer de San Pedro

Música tradicional.

Teníem ganes d'explorar el desert pel nostre compte, sentir la calor damunt la pell, el sol al nostre cap... i no se'ns va acudir res millor que llogar un parell de bicis i llançar-nos a les 11:00 del matí al mig del desert, amb un mapa fet a mà per qui ens va llogar les bicis i sota un sol de justícia. Vaja si vam sentir el desert! Ens vam passar el dia pedalant i suant com chanchos (porcs) però la recompensa va ser uns paissatges i unes ruines impresionants. Sembla increïble que aquí visqués gent durant l'imperi inca...

Després de l'excursió amb bici vam necessitar un dia de relax. S'ha de tenir en compte que feia més d'un any que no anàvem amb bici, que, de fet, quan hi anàvem, era per Barcelona, amb el terra perfectament asfaltat i llis i no per damunt de la sorra del desert, i que a 2436 metres d'alçada els esforços físics costen més de realitzar. Total, que el dia següent no ens podíem moure!



Posta de sol amb flamencs a la llacuna Chaxa.

Hem de dir que durant aquests dies hem conegut xilens que estan perfectament assabentats de l'existència de Catalunya, de les relacions amb Espanya i fins i tot ens han dit en un accent correctíssim "quatre paraules en català.

Xile

De moment no hem vist res que ens hagi impactat gaire de Xile. Val la pena, però, comentar què pensen els Xilens de nosaltres:

1. En España hay mucha maldad
2. Barcelona, la ciudad de los okupas!
3. En Barcelona todos los hombres visten como gays

Deu ni do com ens veuen, no? Aquestes afirmacions les hem extret textualment de converses que hem tingut amb gent d'aquí. Per ser justos també hem de dir que molts han comentat "Que bonito país" i un noi universitari fins i tot ens va parlar de Gaudí.

Dels que vam estar a Santiago recordem poca cosa i no tenim fotos, el jet lag ens va deixar en un estat de semi-coma i no ens vam recuperar fins arribar a Valparaíso, una bonica ciutat tocant el mar amb cases de colors que s'enfilen pels cerros (turons).

Vistes des de la casa de Pablo Neruda a Isla Negra. Aquest és el mar amb el que el poeta s'inspirava.

No és extrany trobar-nos això enmig del carrer?

Seguim amb la mala sort. Hem passat pel desert d'Atacama, un dels més àrids del món i ens ha plogut. Per demostrar-ho aquí teniu la foto feta desde l'autocar. La gent ens deia "aquí no llueve casi nunca, es muy raro que llueva!"

Per fi!!! L'Ignasi s'ha pelat! Ara diu que te fred al cap...