divendres, 24 de febrer de 2012

Monestir de Poblet

L’abadia de Santa Maria de Poblet, fundada al segle XII, és un dels conjunts monàstics més importants que es conserven, ja que reuneix una associació única de formes i d’estils arquitectònics. Contràriament al que podria semblar, aconsegueix una perfecta unitat, mantenint l’ordre i la pau.

El monestir acull a una comunitat de monjos de l’ordre del Cister, nascuda a la Borgonya francesa al segle XI. Dita ordre segueix la Regla de Sant Benet, però d’una manera més estricte, accentuant-ne els seus preceptes fonamentals: pobresa, treball manual, aïllament. Així doncs els monjos cistercencs eviten qualsevol mena de luxe i intromissions en els afers de la vida mundana i es centren en la pregària, la lectura i el treball.

La vida dels monjos es podria resumir en “ora et labora”. Diu Sant Benet que els monjos ho són de debò quan viuen del treball de les seves mans. Actualment, a Poblet, a banda de les tasques domèstiques necessàries (cuina, bugaderia, neteja, etc.) i dels oficis més especialitzats (infermer, administrador, bibliotecari, professors, organista, director del cor, impressor, porter, hostatger, encarregat de la botiga, hortolà, etc.), es duen a terme treballs d'enquadernació i de ceràmica.

La jornada monàstica comença a les 5.15 de la matinada, amb les matines, la primera pregària del dia, quan encara és de nit. La tradició monàstica considera que la nit és l’espai més propici al silenci i a la pregària. És el silenci un dels pilars de la vida espiritual, imprescindible per a la introspecció, per aquest motiu els monjos fan moltes de les seves activitats en silenci, com per exemple els àpats, mentre un d’ells llegeix texts religiosos.

A Poblet el silenci inunda el monestir, les activitats quotidianes, els pensaments... El silenci ho és tot. I és així com els monjos segueixen el seu camí; aliens al món, amb una rígida austeritat i... en silenci.


 Monestir de Poblet

Claustre

Una de les estances del monestir

 Esglèsia

Detall de porta i finestra

divendres, 10 de febrer de 2012

Un elefant pels carrers de Delhi

L'Índia no deixa mai de sorprendre't. Els últims dies de la nostra última estada al país de l'espiritualitat, vam topar-nos amb un elefant al bell mig de Delhi. L'havien engalanat amb dibuixos de colors damunt la pell aspre del cap i estava d'allò més tranquil, envoltat de trànsit, nens i tafaners. Semblava que tingués perfectament assumit que era el centre d'atenció i es deixava mirar. Es deixava admirar.

Transmetia pau i saviesa, com només uns pocs humans saben transmetre. Va ser la cirereta d'un intens viatge de 3 mesos a l'Índia. La seva imatge ha passat ha ser un record inesborrable i el guardem al cor, a l'apartat "moments màgics".