dijous, 27 de març de 2008

Halong Bay

Tothom ens deia que Halong Bay es un dels llocs mes increibles i meravellosos del mon, que no ens ho podiem perdre. Doncs be, despres d'un parell de trens i un vaixell ens vam plantar a l'illa de Cat Ba, a Halong Bay. Allà vam contractar un tour amb barco perque ens passejes durant tot un dia per la bahia i aixi poder admirar la inmensitat de la naturalesa.

El dia del tour feia un cel forca gris, i al cap de mitja hora d'agafar el barco feia una tormenta amb llamps i trons que deu ni do. El vaixell era molt petit, nomes hi anavem l'Ignasi i jo i els dos vietnamites que portaven el vaixell, que evidentment no parlaven ni una paraula d'angles. L'aigua es colava per tot arreu i aquella closca de nou no aguantava el vendaval. Al cap d'una estona la pluja va afluixar, ens van dur a una illa amb platjeta i ens van fer saltar per la borda. No tenien ni una trista escaleta o rampa per baixar del barco dignament, vam haver de saltar a l'aigua com vam poder, amb les sandalies a la ma i l'impermeable posat. Estavem els dos sols a la platjeta d'una illa, sense saber massa be perque ens havien fet baixar aqui, plovent a bots i barrals, i el vaixell va marxar mar endins. Els dos capitans ens feien gestos amb les mans, pero no enteniem si ens feien adeu o si ens deien que tornarien despres. I no parava de ploure. Quan ja comencavem a posar-nos nerviosos, va arribar un altre vaixell amb quatre turistes i un guia que parlava angles (al.leluia!). Ell ens va explicar que estavem a Monkey Island, que la gent ve aqui a banyar-se (obviament aquell dia aixo era impossible) i que hi ha un mirador des d'on es veu tota la bahia, pero s'han d'escalar unes roques i amb aquell temps era impossible. Nosaltres ens vam fer els valents i vam intentar arribar al mirador amb les nostres sandalietes (il.lusos!) i efectivament, va ser impossible. Ah, i lo mes important, que el vaixell tornaria a buscar-nos al cap de mitja horeta. Gracies a deu!

Total, que la nostra visita a Halong Bay ha estat forca desastrosa, pero hem de reconeixer que es un lloc realment precios i especial. Us deixem unes quantes imatges d'algun moment en el que va parar la pluja.





Botiga flotant. La senyora carrega la seva barqueta de verdura, carn, begudes... i es passeja amunt i avall entre els vaixells i les cases flotants. Es una mena de supermercat aquatic a domicili.

Casa flotant. N'hi ha per tota la bahia i curiosament gairebe totes tenen un gos.



Els protagonistes. Aqui no podem dir allo de "al mal tiempo, buena cara" perque fem bastant mala cara els dos, pero be, es una de les poques fotos que sortim els dos junts.


Unes hores despres d'arrivar a port la pluja va cessar, i tot va tornar a la normalitat...

dilluns, 17 de març de 2008

Sapa

Al nord-oest de Vietnam, prop de la frontera amb Xina, entre camps esgraonats d'arros i d'opi s'alca Sapa a 1.600 metres per damunt del mar. A part dels paissatges, que son impressionants, bona part del seu atractiu rau en les minories etniques que habiten la regio. Les diferents minories viuen en petites vil.les escampades per la vall i muntanyes de Sapa. El seu mitja de subsistencia es principalment el camp. No tenen diners, no compren practicament res, produeixen tot el que necessiten per viure: arros, verdures i algun animal. Moltes dones i nenes fan roba, bosses, penjolls, arracades, etc per vendre-ho als turistes i obtenir uns diners. El principal problema es l'elevada taxa de natalitat: l'extensio del camp d'arros que cultiven es suficient per alimentar 4 o 5 persones, pero no per alimentar-ne 8 o 9. Com mes fills tenen, mes pobres son.

La millor manera de coneixer Sapa es a peu, atravessant camps d'arros, descobrint petits poblats apartats de tot, creuant-te amb la gent que va a treballar o amb els nens que tornen d'escola. Aixi doncs ens hem calcat les botes i ens hem dedicat a explorar el pais a peu. Hem de dir que malgrat les agulletes, les rampes a les cames, el mal d'esquena, el fred i la boira estem orgullosos de nosaltres mateixos i encantats amb la gent que ens hem anat trobant pel cami. Hem tingut la sort de passar una nit a casa d'una familia de la etnia dels Dzay. La casa es molt senzilla: una habitacio amb un foc a terra es la cuina, una altra gran habitacio son els dormitoris (separats per una cortineta). Nosaltres hem dormit amb un matalas a terra i un gat al costat, que s'ha colat per algun forat buscant escalforeta. L'experiencia ha estat fantastica i amb la familia ens hem sentit molt a gust, tot i no parlar angles. A veure dema a quin poblet anem a parar...

Vistes des de la casa de la familia


La familia. Es broma, je, je!!!






L'Igna no sabia si menjar-se un moniato o un ou dur. Per sort va escollir el moniato, perque a dins de l'ou hi ha el pollet!!! I se'l mengen tot sencer acabat de coure.


La Chung te 31 anys i 4 fills. Es de l'etnia dels Hmong, una de les mes pobres, pero per contra es una noia d'allo mes energica, alegre i felic. Us arriba a traves de la foto?


Aquesta es la senyora de la casa on hem dormit, de la etnia dels Dzay.


Jo fent fotos mentre els demes preparaven el sopar. Viva el arte del escaqueo!

dissabte, 8 de març de 2008

Vietnam

Seguidors del nostre blog, ja som aqui! Per fi un cibercafe on ens hem pogut connectar al nostre blog, oe, oe! Disculpeu l'espera pero pel que veiem la tecnologia no es el fort de Vietnam. Us farem un breu resum del que hem estat fent aquests dies.

Arribada a Ho Chi Minh. Aqui la gent fa vida al carrer: a cada cantonada hi ha un grup de vietnamites sentats en unes cadires minuscules amorrats a un bol endrapant noodles o be espatarrats en una tombona fent la beicana. I aixo a totes hores! A les 7 del mati ja estan menjant noodles o arros amb carn i no paren en tot el dia. I entre bol i bol, una dormideta! Suposem que la calor juga un paper important en aquests estil de vida...

Despres hem baixatcap al Delta del Mekong. Hem estat al poble de Ben Tre i durant aquests dies no hem vist a cap turista. La gent ens mirava molt pel carrer, sobretot a l'Igna, els hi fa molta gracia la seva barba ja que els vietnamites gairebe no tenen pel a la cara. Hem agafat barquets de tot tipus i ens passejat pel Mekong, els dos sols! La part negativa de que no hi hagi turistes es que ningu parla angles, ni tan sols a l'hotel on estavem, i alhora de menjar les coses es compliquen. Un dia volia fer un cafe calent (sense gel) i vaig acabar prenent una pepsi calenta!!! La meva pronunciacio en vietnamita no deu ser prou acurada... No es pot tenir tot.

Pel cami hem parat a Hoi An. Poblet precios i super turistic. Tothom parla angles, els restaurants tenen cartes i estan traduides, a part dels tipics plats vietnamites tambe fan menjar occidental... Un paradis per relaxar-te uns dies, pero et sents una mica borrego seguint les currues de turistes per visitar els 4 museus que surten a la guia.

Ara estem a Hanoi. Acabem d'arribar i encara no ens hem situat, tan aviat com tinguem coses noves per explicar us ho farem saber.

Delta del Mekong. Mes aviat semblem xinesos, l'Igna amb aquesta barba i jo... amb aquest bigoti!



El valent de l'Ignasi...



Hoi An



Mercat de Hoi An



Aquests "angelets" son terribles, quan van veure la camera se'm van tirar al damunt i tenen una forca sobrehumana, una mica mes m'arranquen els bracos i destrossen la camera!