Península Valdés i Punta Tombo

La Península Valdés, amb una superfícis de 4000 km2 sobre el mar Atlàntic, és un d'aquells llocs que t'ofereixen la possibilitat d'observar una gran quantitat d'animals en el seu hàbitat natural: balenes nedant a prop de la costa, elefants marins descansant a les platges, pingüins anant amunt i avall, guanacos fugissers i armadillos curiosos, entre altres. És una àrea de reproducció de varies espècies de mamífers marins i també hi ha una gran diversitat d'aus.

Elefant marí mascle.

Punta Tombo és la colònia de pingüins magallànics més gran del món (175.000 parelles) i es pot caminar entre ells, observar com viuen, seguir de prop les seves passes i veure'ls nedar. Una de les coses que més ens ha agradat d'aquests pingüins és el seu estil de vida: tant el mascle com la femella s'encarreguen de la construcció i protecció del niu, tots dos coven els dos ous que les femelles (això sí és exclusiu d'elles) ponen cada any i tots dos s'encarreguen de l'educació de les cries. Això sí és igualtat de sexes! A més, són d'allò més pacífics i tranquils. Una vegada vaig dir que ser cuidador de koales era la millor feina del món; la segona millor feina del món és definitivament cuidar pingüins.

Perito Moreno

L'arxiconegut Perito Moreno, ubicat al Parc Nacional Los Glaciares, a la patagònia argentina, és el segon glaciar més gran del món. Us preguntareu: "I el primer, quin és?" El glaciar Viedma, que es troba al mateix parc nacional, però el seu accés és molt més complicat, per això no és tan comercial.

El Perito, pels amics, o gegant blanc com també se l'anomena, és una inmensa massa de gel de color blanc brillant amb reflexos d'un blau turquesa intens degut a la incidència de la llum, encaixada en una àmplia vall. La part frontal fa gairebé 5 km d'extensió i 60 metres d'alçada sobre el nivell del llac, és a dir, és impossible fer-li una foto que faci justícia a la seva espectacularitat. Tot i així ho hem intentat i us deixem una petita mostra de la grandiositat del glaciar.

Un altre tema a destacar és el temps: completament boig! Quan vam arribar al glaciar estava emboirat, gairebé no vèiem ni el Perito (i mira que és gran!), després va començar a bufar un vent gelat, va marxar la boira, van aparèixer núvols, va sortir el sol, apretava tant que no escalfava, cremava!, ens vam posar protector solar factor 50 i tot just després va començar a nevar. Ja us ho he dit, completament boig!

Tot i així ens vam passar tot el dia hipnotitzats davant del glaciar, entomant el vent, el sol i la neu, observant-lo i escoltant-lo. Està cruixint constantment, de cop i volta fa un espetec més intens i es despren un tros de gel que cau a l'aigua fent un gran patatxap, fort i ressonant. A mesura que el so s'esvaeix, tot torna a la calma, una calma aparent, ja que més tard o més d'hora hi haurà un nou despreniment. El millor espectacle al que he assistit!

Torres del Paine

Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???

Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.

Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.

Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.

L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!

Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...

Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.

Ushuaia, al sud del sud.

Coneguda com la fi del món, Ushuaia, la capital de Terra del Foc, es troba situada a la vorera del canal Beagle i envoltada per cadenes muntanyoses. Realment és un lloc aïllat i allunyat de tot: cap al sud la inhòspita Antàrtida, cap al nord, darrere les muntanyes, inmenses esplanades que no s'acaben mai cobertes per una herba petita i tupida de color marronós degut al fred i algún matoll ple d'espines. El seu aïllament i el fet que és la ciutat més austral del món, contribueix a que Ushuaia sigui un lloc especial i bonic, tant per l'espectacularitat de les muntanyes com pels frondosos boscos del Parc Nacional Terra del Foc.

Resulta difícil d'entendre que els primers pobladors nòmades poguèssin viure en aquest entorn tan auster. I resulta encara més difícil d'imaginar què deuria sentir el joveníssim Charles Darwin quan va arribar a bord del seu vaixell Beagle a aquestes inexplorades terres llunyanes sense saber què ni qui s'hi trobaria.

Tot i que diuen que Ushuaia és la fi del món, per a molts és l'inici de viatges, històries i aventures.

Des del glaciar Martial, vista panoràmica d'Ushuaia, el canal de Beagle i al fons la Patagònia xilena (una de les fronteres entre Xile i Argentina passa pel mig del canal).

Far Les Eclaireurs, al canal Beagle.



Colònia de lleons marins i cormorans.



Parc Nacional Terra del Foc.