diumenge, 30 de desembre de 2007

Nadal, Sant Esteve i Cap d'any

Ja estem amb el grup de ioga de l'Ignasi i tots junts us desitgem un Bon Nadal!



Sí, ja sabem que és una mica tard, però la vida espiritual de l'India ens ha tingut molt ocupats i fins avui no hem tingut temps de connectar-nos. Hem trobat a faltar el dinar de Nadal, l'amic invisible, els canelons de Sant Esteve... Aquest és el sopar de Nadal que vam fer...

Aquests dies hem estat a Puttaparthi, a l'ashram de Sai Baba. Ens llevàvem a quarts de sis de la matinada, ens vestiem de color blanc i anàvem al temple de Sai Baba. Alla esperàvem unes tres hores asseguts al terra de marbre, apinyats entremig de mil.lers d'hindus, a que sortís el mestre Sai Baba. No se sap a quina sortirà, ni tant sols si sortirà, però nosaltres sempre estàvem allà esperant. I mentrestant cantàvem, pensàvem, conversàvem, meditàvem... Explicat així sembla de bojos però un cop hi ets ho vius d'una manera diferent. En aquests llocs hi ha una energia brutal, es respira un ambient especial, místic, profund, intens, devocional... La veritat és que val la pena viure-ho en directe. Una de les coses que hem apres aquests dies és a esperar. Esperar sense saber a què. Esperar sense més. Fer de l'espera una part més de la teva vida sense que sigui una pèrdua de temps. Aprendre esperant...

Avui estem a Mamallapuram i ens hi quedarem fins el 3 de gener. Després anirem a Tiruvanamalai fins el 6 de gener, us ho dic pels que ens seguiu amb el mapa.

Com que probablement no podrem escriure abans, us desitgem a tots un molt bon any nou! Nosaltres el passarem amb màniga curta i suant de mala manera! Namaste.

dijous, 20 de desembre de 2007

Assentaments tibetans

Una de les injusticies mes grans que s'esta cometent en aquests moments es la del Tibet. El govern xines te absolutament oprimit el poble tibeta, la policia assalta monestirs i universitats, es cometen tortures i assasinats, no es respecten els drets humans. I la comunitat internacional no hi fa res al respecte.

Per casualitat fa uns dies vam coneixer en un autobus a un parell de monjos budistes que ens van explicar que vivien en un monestir prop de Kushalnagar, en una mena de reserva per a tibetans. Vam quedar amb ells perque ens ensenyessin el seu monestir i vam passar un dia molt interessant i agradable conversant sobre politica, el seu estil de vida, el nostre, el budisme... Viuen en un lloc tranquil, net, on es respira pau i calma, cosa dificil de trobar a l'India. Ells tambe son reposats, pacifics i calmats. La pompositat del temple on fan les meditacions i ofrenes al deu Budha contrasta amb l'austeritat de les habitacions dels monjos.

Ens van explicar que van haver de fugir del Tibet perque els xinesos no els permetien estudiar el budisme. Van estar mes de deu dies caminant pels Himalaies esquivant la policia fins que van aconseguir creuar la frontera amb India. Ara viuen en aquest assentament per a tibetans i aqui son lliures per estudiar el que volen.


Tulku Sonam i Tenzin Gelek.

divendres, 14 de desembre de 2007

Anantapur II

Us deixem amb unes quantes imatges dels nostres nens apadrinats, dels que no tenim apadrinats pero corren per aqui, dels seus pares, de les seves iaies...

La nena que te apadrinada l'Ignasi, la Chandrakala:




El nen que tinc jo apadrinat, el Mustaph:



Altres nens de la Fundacio:







dimarts, 11 de desembre de 2007

Anantapur

Estem a la Fundacion Vicente Ferrer, que aqui a l'India es coneix com a Rural Development Trust. Es increible tot el que aquest home ha fet en una de les regions mes pobres de l'India: Andra Pradesh. El campus central esta a la ciutat de Anantapur. Aqui es on viu tota la familia Ferrer, els cooperants espanyols i nosaltres. Alguns dels serveis que ha creat Vicente Ferrer son:
  • 3 hospitals
  • 1 centre especialitzat en VIH
  • 1 centre de planificacio familiar
  • escoles per a discapacitats: mentals, sord-muts, cecs.
  • tallers per a noies amb discapacitats fisiques
  • cases modulars per als que viuen en xaboles
  • i molts altres projectes que encara no hem vist, pero aviat ens ensenyaran.
Aqui tothom l'estima molt i de rebot tambe ens estimen a nosaltres, perque col.laborem amb ell. Tractar amb l'India rural es reconfortant. Tothom et mira molt atentament i nomes que els somriguis o els hi diguis alguna cosa es posen molt contents. Son increiblement humils i agraits. Tambe els hi fa molta il.lusio que vulguis tocar-los. La gran majoria son de la casta dels intocables (dalits), per tant el fet que algu d'una casta superior o un estranger els toqui significa molt per ells, se senten mes persones i a sobre creuen que els hi donarem sort. O sigui que ja us podeu imaginar quin tip ens estem fent aquests dies de fer petons, abracades i apretar mans!!!

La veritat es que aqui la feina grossa la fan els propis hindus. Per aixo ha tingut tant exit aquesta Fundacio. Practicament tot ho gestionen hindus que viuen als mateixos pobles on es fan els projectes, aixi els camperols i els tribals confien en ells i l'ajut els hi arriba de debo. Una altra rao per la que es molt important que hi treballi gent india es perque a mes de generar llocs de treball, ells saben de primera ma quines son les necessitats tant economiques i sanitaries com culturals i socials, tan importants aqui a l'India.

Tenim molt bona relacio amb els cooperants, a mes de col.laborar amb ells compartim alguna tarda de compres i alguna llarga sobretaula. Fem els apats junts, com una gran familia. Val a dir que la Fundacio es un paradis enmig del caos. Les construccions son senzilles pero intel.ligents, hi ha molts arbres, tot esta sorprenentment net, el menjar no es picant, alguns hindus parlen castella (fins i tot n'hi ha un que parla catala!) hi ha pau i relax... un paradis, vaja!

Tot i que jo ja fa temps que soc fan de la Fundacio, des de que he vist sobre el terreny com esta muntada, com es treballa i he conegut personalment a Vicente Ferrer, encara ho soc amb mes conviccio.

divendres, 7 de desembre de 2007

Bangalore

Primera impressio de Bangalore: aixo es un puto caos!

Unes quantes dades sobre Bangalore:
  1. En aquesta petita ciutat hi viuen 6.000.000 de persones
  2. Es la tercera ciutat de l'India on hi ha mes accidents de transit
  3. L'equip de hoquei femeni va guanyar la lliga estatal. Tots estem molt contents!

















El transit es de bojos, no hi ha semafors, i si n'hi ha algun, ningu li fa ni cas. No hi ha carrils, tothom va per on vol. Conduir es sinonim de tocar el claxon, no paren de pitar en tot moment. El primer dia vam estar hores per poder creuar un carrer. Ara ja tenim mes practica i esquivem tot tipus de vehicles. Per desplacar-nos utilitzem el rickshaw, una petita motoreta amb una cabina al darrera per seure. El problema es que la majoria dels ricksaw no parlen angles ni saben llegir un mapa. Et diuen que si a tot pero no entenen res. L'ultim cop que hem vam agafar un, va haver de parar 3 vegades per demanar a gent del carrer que l'indiquessin a on voliem anar. Estava mes perdut que nosaltres! Al final, pero vam arribar a lloc. La conclusio es que aquesta ciutat es una mica estressant, haurem de buscar la pau espiritual a una altra banda.

De moment hem constatat que hi ha dos grans tipus d'hindus:
  1. Els que es dediquen al turisme: t'intenten estafar constantment. Has de controlar-ho tot o t'intenten cobrar m'es del que toca, o no et porten a on tu has dit... Nomes et parlen i et somriuen si creuen que et poden treure diners, si no son bastant bordes.
  2. Els de classe mitja: aquests son amables i cordials. Els hi fa gracia que siguis estranger i venen a parlar amb tu nomes pel plaer de tenir una conversa amb algu de fora. Sempre t'intenten ajudar sense demanar res a canvi.
Amb els dos dies que portem a Bangalore, ja hem apres a distingir els dos grans tipus d'hindus. Cal mencionar que hi ha un altre gran grup que son els pobres. Viuen damunt la runa en una mena de tendes de campanya fetes amb bosses de plastic, van molt bruts i no tenen res. Bangalore no es una ciutat pobre, pero es veu de tot.

Avui deixem Bangalore i marxem cap a la Fundacion Vicente Ferrer a Anantapur.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Canvi de plans!

A última hora ens hem adonat que aquí tenim una família que ens estima, els amics, la feina, el pis, el gat, les aficions... Ho tenim tot aquí! Perquè deixar tot això que tant ens ha costat? És una bogeria! Canvi de plans: ens quedem. Seguirem vivint al nostre pis i recuperarem les nostres feines, tornarem a la nostra vida rutinària i previsible.



Us ho heu cregut? Je, je, je!!! És broma! Estem a punt per començar el viatge, tenim molta energia i estem en plena forma, i tot gràcies a vosaltres: la família, els amics, els companys, els col·legues, els animals... que ens heu donat força i suport per portar a terme aquesta aventura.













divendres, 26 d’octubre de 2007

El per què d'aquest viatge:

  • Perquè fa massa temps que faig allò que toca i se suposa que he de fer, però en realitat no va amb la meva persona.
  • Perquè porto molts anys tancada en una habitació estudiant, veient com passa la vida per davant meu sense disfrutar-la ni assaborir-la.
  • Perquè ja en tinc 30 i tinc ganes de realitzar algun dels meus somnis i aquest viage és un d'ells.
  • Perquè puc fer-ho. Em sento jove, tinc salut, no tinc ningú al meu càrrec i no tinc cap lligam mental que em retingui aquí.
  • Perquè tinc molta energia que em corre per la sang i estic desperdiciant al no fer allò que realment m'il·lusiona.
  • Perquè mai he estat tan segura d'una cosa com ho estic ara. Sé que aquest viatge serà un canvi en les nostres vides, que hi haurà moments durs, però estic plenament convençuda que serà una experiència positiva i molt enriquidora a nivell personal. No només serà un viatge a nivell físic, sino també a nivell mental, espiritual, emocional.
  • Perquè la vida és curta. No sabem què ens espera ni si la nostra vida durarà 4 dies o només 2. Així doncs, per què esperar? Ara és el moment.

I que bé se sent un fent allò que realment necessita!