dilluns, 30 de gener del 2012

Favela Rocinha, Rio de Janeiro

Fa un parell de dies les notícies tornaven a fer-se ressò de que la favela més gran de Rio de Janeiro, la Rocinha, havia estat arrabassada de les mans dels narcotraficants. Aquest cop comentaven el cas d’un home que durant dècades es va construir casa seva en una posició privilegiada de la favela, amb una terrassa assolellada i unes vistes esplèndides de la ciutat amb el mar al fons. Ara li ofereixen una milionada per l’immoble.

I és que, encara que sembli mentida, dins de les faveles també hi ha classes altes i classes baixes, barriades benestants i barriades deprimides, zones conflictives i zones tranquil·les. La Rocinha té més de 70.000 habitants, (aproximadament com la ciutat de Manresa), per tant, hi ha tot un submón dins la favela, tal com vam poder comprovar al desembre del 2008, quan vam estar uns dies a Rio mentre fèiem la volta al món i vam aprofitar per aproximar-nos una mica a la realitat de les faveles.

Ahir a les notícies deien que ara els habitants de la favela poden fer vida al carrer i obrir negocis. Quan nosaltres hi vam ser, els nens jugaven al carrer, vam esmorzar a una cafeteria de la favela, vam passar per davant de botigues i cibercafès i vam visitar una guarderia. Tot amb absoluta normalitat. D’acord que hi havia zones calentes per on, òbviament, no vam passar, i altres on ens van recomanar que amaguéssim les càmeres perquè era espai de narcotraficants, però ja hi havia zones on la vida es desenvolupava de forma normal, o tan normal com es pot desenvolupar a qualsevol barri humil d’una gran ciutat.

Suposo que el fet que Rio aculli el Mundial de Futbol al 2014 i els Jocs Olímpics al 2016 contribueix a la necessitat que té la ciutat de rentar la seva imatge i de donar bones notícies al món, encara que, potser, no siguin ben bé notícia o només mostrin una ínfima part de la complexa realitat.

Favela Rocinha, Rio de Janeiro, Brasil.

dijous, 19 de gener del 2012

Els carrers de l'Índia

La primera sensació que tens quan trepitges una ciutat índia és que hi regna el caos. Pels carrers circulen tota mena de vehicles sense cap mena d'organització visible: no hi ha semàfors, no hi ha carrils, no hi ha preferències i tothom toca constantment la botzina. Camions, cotxes, motos, bicicletes, rickshaws... i entremig, gent que va amunt i avall i alguna vaca despistada.

Però malgrat el desordre aparent, hi ha quelcom que fa que tot flueixi, la gent no s'empipa, el trànsit es soluciona i cadascú segueix el seu camí.


I perquè veieu de què estem parlant, us deixem un vídeo sobre el trànsit que vam gravar aquest estiu a la ciutat de Haridwar, Índia.

diumenge, 8 de gener del 2012

Un lloc per somiar



Cada cop que veig un avió creuar el cel, penso: d’on deu venir? Quin serà el seu destí? Deu anar ple? I els passatgers que hi ha dins... estan de vacances? Són gent de negocis? Corresponsals de guerra? Aventurers intrèpids? Estan contents d’anar allà on van o s’han vist forçats a emprendre aquest viatge? Senten nostàlgia pels qui han deixat enrere? Els espera una vida nova? Potser hi viatja algú que està començant a fer la volta al món, o que està a la meitat, saltant d’un continent a l’altre. O potser algú torna a casa després de molts mesos viatjant...

Cada cop que veig un avió creuar el cel, em faig aquestes preguntes, i moltes més, i començo a somiar imaginant-me històries sobre els passatgers que hi viatgen dins.

Al Prat de Llobregat hi ha un bon lloc per deixar volar la imaginació, on els avions et passen just per sobre el cap, tan a prop, que, si afines bé l’orella, durant les centèsimes de segon que l’aparell et sobrevola, es senten fragments de les converses dels seus passatgers i pots somiar un munt d’històries.