Monestir de Santes Creus

Damunt d’un jaç de palla sobre pedres centenàries, en una immensa sala diàfana d’arcs apuntats, de 46m de llarg per 11m d’ample, de parets d’un metre de gruix, l’un al costat de l’altre. Així és com dormien primitivament els monjos del monestir de Santes Creus, amb res més per abrigar-se que l’hàbit que duien posat dia i nit. Amb el pas del temps es toleraren les cel·les individuals i aparegueren els primers llits amb màrfega de palla.

Fundat el 1168 és un dels més grans i millor conservats conjunts monàstics cistercencs que es poden visitar, una joia de l’art medieval català. Està situat al poble de Santes Creus, a la riba esquerra del riu Gaià. Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.

Tal com dicta la Regla de Sant Benet (conjunt de normes que segueixen els monjos de l’ordre del Cister), dins del monestir es troba tot el necessari perquè els monjos no hagin de sortir, ja que uns dels trets definitoris dels cistercens són la solitud i l’aïllament.

El fred i la humitat que sento a l’entrar a les estances em fan esgarrifar només d’imaginar-me com de dura havia de ser la vida per a aquesta comunitat caracteritzada per una extrema austeritat.

Façana de l'esglèsia, on s'observen tres estapes constructives: portalada romànica, finestral gòtic, merlets quan Pere el Cerimoniós ordenà la fortificació del monestir.

Claustre gòtic (s.XIV), ric en decoració, allunyat dels preceptes de senzillesa dels monjos cistercencs, amb el cimbori al fons.

La llum s'esmuny a través dels arcs de la galeria del claustre.

Detall d'un capitell

Sepulcres reials de Pere el Gran (a primer terme) i de Jaume el Just i la seva dona Blanca d'Anjou (al fons)

Porta Reial (s. XIV)

Monestir de Poblet

L’abadia de Santa Maria de Poblet, fundada al segle XII, és un dels conjunts monàstics més importants que es conserven, ja que reuneix una associació única de formes i d’estils arquitectònics. Contràriament al que podria semblar, aconsegueix una perfecta unitat, mantenint l’ordre i la pau.

El monestir acull a una comunitat de monjos de l’ordre del Cister, nascuda a la Borgonya francesa al segle XI. Dita ordre segueix la Regla de Sant Benet, però d’una manera més estricte, accentuant-ne els seus preceptes fonamentals: pobresa, treball manual, aïllament. Així doncs els monjos cistercencs eviten qualsevol mena de luxe i intromissions en els afers de la vida mundana i es centren en la pregària, la lectura i el treball.

La vida dels monjos es podria resumir en “ora et labora”. Diu Sant Benet que els monjos ho són de debò quan viuen del treball de les seves mans. Actualment, a Poblet, a banda de les tasques domèstiques necessàries (cuina, bugaderia, neteja, etc.) i dels oficis més especialitzats (infermer, administrador, bibliotecari, professors, organista, director del cor, impressor, porter, hostatger, encarregat de la botiga, hortolà, etc.), es duen a terme treballs d'enquadernació i de ceràmica.

La jornada monàstica comença a les 5.15 de la matinada, amb les matines, la primera pregària del dia, quan encara és de nit. La tradició monàstica considera que la nit és l’espai més propici al silenci i a la pregària. És el silenci un dels pilars de la vida espiritual, imprescindible per a la introspecció, per aquest motiu els monjos fan moltes de les seves activitats en silenci, com per exemple els àpats, mentre un d’ells llegeix texts religiosos.

A Poblet el silenci inunda el monestir, les activitats quotidianes, els pensaments... El silenci ho és tot. I és així com els monjos segueixen el seu camí; aliens al món, amb una rígida austeritat i... en silenci.

 Monestir de Poblet

Claustre

Una de les estances del monestir

 Esglèsia

Detall de porta i finestra

Un elefant pels carrers de Delhi

L'Índia no deixa mai de sorprendre't. Els últims dies de la nostra última estada al país de l'espiritualitat, vam topar-nos amb un elefant al bell mig de Delhi. L'havien engalanat amb dibuixos de colors damunt la pell aspre del cap i estava d'allò més tranquil, envoltat de trànsit, nens i tafaners. Semblava que tingués perfectament assumit que era el centre d'atenció i es deixava mirar. Es deixava admirar.

Transmetia pau i saviesa, com només uns pocs humans saben transmetre. Va ser la cirereta d'un intens viatge de 3 mesos a l'Índia. La seva imatge ha passat ha ser un record inesborrable i el guardem al cor, a l'apartat "moments màgics".

Favela Rocinha, Rio de Janeiro

Fa un parell de dies les notícies tornaven a fer-se ressò de que la favela més gran de Rio de Janeiro, la Rocinha, havia estat arrabassada de les mans dels narcotraficants. Aquest cop comentaven el cas d’un home que durant dècades es va construir casa seva en una posició privilegiada de la favela, amb una terrassa assolellada i unes vistes esplèndides de la ciutat amb el mar al fons. Ara li ofereixen una milionada per l’immoble.

I és que, encara que sembli mentida, dins de les faveles també hi ha classes altes i classes baixes, barriades benestants i barriades deprimides, zones conflictives i zones tranquil·les. La Rocinha té més de 70.000 habitants, (aproximadament com la ciutat de Manresa), per tant, hi ha tot un submón dins la favela, tal com vam poder comprovar al desembre del 2008, quan vam estar uns dies a Rio mentre fèiem la volta al món i vam aprofitar per aproximar-nos una mica a la realitat de les faveles.

Ahir a les notícies deien que ara els habitants de la favela poden fer vida al carrer i obrir negocis. Quan nosaltres hi vam ser, els nens jugaven al carrer, vam esmorzar a una cafeteria de la favela, vam passar per davant de botigues i cibercafès i vam visitar una guarderia. Tot amb absoluta normalitat. D’acord que hi havia zones calentes per on, òbviament, no vam passar, i altres on ens van recomanar que amaguéssim les càmeres perquè era espai de narcotraficants, però ja hi havia zones on la vida es desenvolupava de forma normal, o tan normal com es pot desenvolupar a qualsevol barri humil d’una gran ciutat.

Suposo que el fet que Rio aculli el Mundial de Futbol al 2014 i els Jocs Olímpics al 2016 contribueix a la necessitat que té la ciutat de rentar la seva imatge i de donar bones notícies al món, encara que, potser, no siguin ben bé notícia o només mostrin una ínfima part de la complexa realitat.

Favela Rocinha, Rio de Janeiro, Brasil.

Els carrers de l'Índia

La primera sensació que tens quan trepitges una ciutat índia és que hi regna el caos. Pels carrers circulen tota mena de vehicles sense cap mena d'organització visible: no hi ha semàfors, no hi ha carrils, no hi ha preferències i tothom toca constantment la botzina. Camions, cotxes, motos, bicicletes, rickshaws... i entremig, gent que va amunt i avall i alguna vaca despistada.

Però malgrat el desordre aparent, hi ha quelcom que fa que tot flueixi, la gent no s'empipa, el trànsit es soluciona i cadascú segueix el seu camí.

I perquè veieu de què estem parlant, us deixem un vídeo sobre el trànsit que vam gravar aquest estiu a la ciutat de Haridwar, Índia.

Un lloc per somiar

Cada cop que veig un avió creuar el cel, penso: d’on deu venir? Quin serà el seu destí? Deu anar ple? I els passatgers que hi ha dins... estan de vacances? Són gent de negocis? Corresponsals de guerra? Aventurers intrèpids? Estan contents d’anar allà on van o s’han vist forçats a emprendre aquest viatge? Senten nostàlgia pels qui han deixat enrere? Els espera una vida nova? Potser hi viatja algú que està començant a fer la volta al món, o que està a la meitat, saltant d’un continent a l’altre. O potser algú torna a casa després de molts mesos viatjant...

Cada cop que veig un avió creuar el cel, em faig aquestes preguntes, i moltes més, i començo a somiar imaginant-me històries sobre els passatgers que hi viatgen dins.

Al Prat de Llobregat hi ha un bon lloc per deixar volar la imaginació, on els avions et passen just per sobre el cap, tan a prop, que, si afines bé l’orella, durant les centèsimes de segon que l’aparell et sobrevola, es senten fragments de les converses dels seus passatgers i pots somiar un munt d’històries.

Un altre any...

Un altre any se’n va, deixem enrera el 2011 amb tots els seus propòsits, els acomplerts i els que no. Deixem enrera un any difícil, ple d’entrebancs i dificultats. Un any de canvis, canvis que d’entrada no ens agraden i no ens hauríem imaginat mai, però que no ens queda més remei que acceptar.

Un altre any arriba, carregat de projectes, reptes, esperança i il·lusions. Comencem un nou any on tot és possible, on podem reinventar-nos i realitzar allò que veritablement anhelem. El 2012 està en blanc, l’anirem escrivint sobre la marxa, poc a poc, amb esforç i perseverança, però amb la lletra i el contingut que nosaltres triem.

Què ens oferirà el 2012? No ho sé, però el que fem ara i com ho fem ens condicionarà el futur i farà que ens encaminem cap a un lloc o cap a un altre, per tant, no deixem les coses a l’atzar per a l’any que ve, comencem a actuar avui mateix i creem el futur que desitgem.

Molt bon any!