Montseny nevat

Ja teníem ganes d'estar en una postal d'hivern.
De veure el sòl cobert de blanc.
De recordar la sensació única de trepitjar neu.
D'enfonsar els peus a la neu immaculada que encara no ha tocat ningú.
I, perquè no, de patir alguna relliscada entre rialles.

Aquest paisatge hivernal que tant anhelàvem, l'hem trobat al Montseny, ascendint des de Santa Fe fins al Turó de l'Home (1706m).

 

Peratallada

Hi ha indrets que conviden a la introspecció. Llocs on es respira una quietud serena que fa que de manera natural brollin reflexions profundes.

Per a mi, un d'aquests llocs són els carrers empedrats de la vila medieval de Peratallada, en un dia entre setmana i fora de temporada, quan no hi ha ningú i l'única companyia per als teus pensaments és el ressó de les teves passes.

Una tarda a Barcelona

Com que fa temps que no viatjo i enyoro la sensació de descobrir racons nous i sorprende'm de tot, decideixo fer de turista a la meva ciutat. Em penjo la càmera al coll i surto a passejar pel centre, sense presses, agafant carrerons que no acostumo a transitar, observant la gent i badant a cada cantonada.

La ciutat m'ofereix infinitat de coses que em fascinen:

Els carrerons estrets del Raval.

Gent de totes les nacionalitats amunt i avall pel carrer Hospital.

El bar Mendiazábal, tan popular com diminut, encabit a una cantonada.

Capficats amb les seves reivindicacions, els veins ni s'han adonat que han penjat el cartell del revés.

Comerços que m'apropen països llunyans.

A la Rambla l'espectacle està assegurat i sempre hi veus quelcom que et crida l'atenció.

Els animals també desitgen sortir al carrer.

I, per acabar, una grua al Moll de la Fusta per llançar-se cap per avall des de les alçades.

És ben bé que aquesta ciutat acull a tothom i cadascú troba el seu espai per sentir-s'hi bé, independentment dels orígens, la cultura o la condició social.

Fa uns dies, una amiga mexicana afincada temporalment a Barcelona em deia que estava enamorada de la ciutat. I ara ho entenc. Si et deixes, Barcelona t'enamora!

Monestir de Santes Creus

Damunt d’un jaç de palla sobre pedres centenàries, en una immensa sala diàfana d’arcs apuntats, de 46m de llarg per 11m d’ample, de parets d’un metre de gruix, l’un al costat de l’altre. Així és com dormien primitivament els monjos del monestir de Santes Creus, amb res més per abrigar-se que l’hàbit que duien posat dia i nit. Amb el pas del temps es toleraren les cel·les individuals i aparegueren els primers llits amb màrfega de palla.

Fundat el 1168 és un dels més grans i millor conservats conjunts monàstics cistercencs que es poden visitar, una joia de l’art medieval català. Està situat al poble de Santes Creus, a la riba esquerra del riu Gaià. Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica.

Tal com dicta la Regla de Sant Benet (conjunt de normes que segueixen els monjos de l’ordre del Cister), dins del monestir es troba tot el necessari perquè els monjos no hagin de sortir, ja que uns dels trets definitoris dels cistercens són la solitud i l’aïllament.

El fred i la humitat que sento a l’entrar a les estances em fan esgarrifar només d’imaginar-me com de dura havia de ser la vida per a aquesta comunitat caracteritzada per una extrema austeritat.

Façana de l'esglèsia, on s'observen tres estapes constructives: portalada romànica, finestral gòtic, merlets quan Pere el Cerimoniós ordenà la fortificació del monestir.

Claustre gòtic (s.XIV), ric en decoració, allunyat dels preceptes de senzillesa dels monjos cistercencs, amb el cimbori al fons.

La llum s'esmuny a través dels arcs de la galeria del claustre.

Detall d'un capitell

Sepulcres reials de Pere el Gran (a primer terme) i de Jaume el Just i la seva dona Blanca d'Anjou (al fons)

Porta Reial (s. XIV)

Monestir de Poblet

L’abadia de Santa Maria de Poblet, fundada al segle XII, és un dels conjunts monàstics més importants que es conserven, ja que reuneix una associació única de formes i d’estils arquitectònics. Contràriament al que podria semblar, aconsegueix una perfecta unitat, mantenint l’ordre i la pau.

El monestir acull a una comunitat de monjos de l’ordre del Cister, nascuda a la Borgonya francesa al segle XI. Dita ordre segueix la Regla de Sant Benet, però d’una manera més estricte, accentuant-ne els seus preceptes fonamentals: pobresa, treball manual, aïllament. Així doncs els monjos cistercencs eviten qualsevol mena de luxe i intromissions en els afers de la vida mundana i es centren en la pregària, la lectura i el treball.

La vida dels monjos es podria resumir en “ora et labora”. Diu Sant Benet que els monjos ho són de debò quan viuen del treball de les seves mans. Actualment, a Poblet, a banda de les tasques domèstiques necessàries (cuina, bugaderia, neteja, etc.) i dels oficis més especialitzats (infermer, administrador, bibliotecari, professors, organista, director del cor, impressor, porter, hostatger, encarregat de la botiga, hortolà, etc.), es duen a terme treballs d'enquadernació i de ceràmica.

La jornada monàstica comença a les 5.15 de la matinada, amb les matines, la primera pregària del dia, quan encara és de nit. La tradició monàstica considera que la nit és l’espai més propici al silenci i a la pregària. És el silenci un dels pilars de la vida espiritual, imprescindible per a la introspecció, per aquest motiu els monjos fan moltes de les seves activitats en silenci, com per exemple els àpats, mentre un d’ells llegeix texts religiosos.

A Poblet el silenci inunda el monestir, les activitats quotidianes, els pensaments... El silenci ho és tot. I és així com els monjos segueixen el seu camí; aliens al món, amb una rígida austeritat i... en silenci.

 Monestir de Poblet

Claustre

Una de les estances del monestir

 Esglèsia

Detall de porta i finestra

Un lloc per somiar

Cada cop que veig un avió creuar el cel, penso: d’on deu venir? Quin serà el seu destí? Deu anar ple? I els passatgers que hi ha dins... estan de vacances? Són gent de negocis? Corresponsals de guerra? Aventurers intrèpids? Estan contents d’anar allà on van o s’han vist forçats a emprendre aquest viatge? Senten nostàlgia pels qui han deixat enrere? Els espera una vida nova? Potser hi viatja algú que està començant a fer la volta al món, o que està a la meitat, saltant d’un continent a l’altre. O potser algú torna a casa després de molts mesos viatjant...

Cada cop que veig un avió creuar el cel, em faig aquestes preguntes, i moltes més, i començo a somiar imaginant-me històries sobre els passatgers que hi viatgen dins.

Al Prat de Llobregat hi ha un bon lloc per deixar volar la imaginació, on els avions et passen just per sobre el cap, tan a prop, que, si afines bé l’orella, durant les centèsimes de segon que l’aparell et sobrevola, es senten fragments de les converses dels seus passatgers i pots somiar un munt d’històries.

El Delta de l'Ebre

Arrossars del Delta.



Transbordador de cotxes i persones del riu Ebre.



Pels voltants de l'Ebre.



Platja del Trabucador.



Posta de sol des del Delta.

Nit de lluna plena a St. Carles de la Ràpita.

La Fageda d'en Jordà

Pels voltants d'Olot, a la comarca de la Garrotxa hi ha un bosc de faigs excepcional, la Fageda d'en Jordà, envoltada de volcans. Anem d'excursió a caminar entre aquests arbres de troncs rectes i fulles lleugeres que es mouen fàcilment malgrat tu no sents ni notes el vent. Seguim el camí cobert de fullaraca i ens deixem portar per la pau del lloc.

El grup d'excursionistes. Començant per l'esquerra: Òscar, Anna, jo mateixa, Ignasi, Montse i Àngel.

Foto de Montse Cruselles.

Després de l'excursió anem a Santa Pau, vila medieval, els origens de la qual es remunten al segle XIII. Els seus carrers estrets, els pòrtics de la plaça i les cases de pedra et transporten a una altra època.
Però nosaltres hem vingut aquí a dinar, ja sabeu que no concebem una excursió sense un bon àpat! I així és, fem un bon dinar al restaurant de la plaça.

Amb aquestes vistes gratificants tornem cadascú cap a casa seva, després d'haver passat un agradable dia a l'aire lliure.

La Fageda de la Grevolosa

Un dels llocs màgics de la comarca d'Osona, poblat per centenars de faigs de totes les mides. Sembla un bosc encantat on, d'un moment a l'altre, veuràs una fada voleiant entre les fulles dels arbres o un follet et sorprendrà darrere d'un dels esvelts troncs.

Aquí encara es pot gaudir del silenci.

Montserrat

Després de voltar per mig món hem constatat que Catalunya també té indrets preciosos que val la pena conèixer. Així doncs ens dedicarem a redescobrir casa nostra, i començarem per l'inigualable Montserrat, la muntanya més espiritual de Catalunya on s'hi troba l'abadia benedictina consagrada a la marededéu "la Moreneta". Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte, quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d'una bella melodia. El Bisbe que es trobava a Manresa, hi organitzà una anada. I van veure una cova, on van trobar la Santa Imatge. El Bisbe els va proposar traslladar-la en processó a Manresa, però només de treure-la, la imatge es va fer tan pesant que no la van poder moure. El Bisbe va interpretar aquest fet com la voluntat de la Mare de Déu de restar en aquell indret i manà construir-hi una capella.

Montserrat és un massís d'origen sedimentari únic al món per les seves dimensions i formes tan singulars que els moviments tectònics, els canvis climàtics i l'erosió s'han encarregat d'anar modelant. Són realment misterioses les impossibles formes que adopta la muntanya, amb blocs arrodonits i relleus bruscs que s'alcen sobtadament apuntant cap el cel.

Comencem l'excursió des del monestir de Montserrat i ens proposem coronar el Sant Jeroni, a 1236 metres d'alçada. Pel camí parem una estona a beure aigua i recuperar l'alè.

Finalment aconseguim fer el cim, després de una hora i mitja de pujar i pujar i pujar... Les vistes són meravelloses i compensen de sobres l'esforç realitzat.

Tornem a baixar al monestir, entrem a la basílica per veure la Moreneta de lluny i ens fem la foto de rigor. Aquí teniu els excursionistes!

Quin serà el proper destí???