Els colors de l'Índia; diversitat seductora

Ja sabeu com m’agrada l’Índia. També sabeu com m’agrada la fotografia. Les meves dues passions s’han retrobat en l’exposició que presento al Casal de Barri Can Rectoret (C/Via Làctia, 4, Barcelona), fins al 31 d’octubre.

Durant el viatge de la volta al món (2007-2009), el país que més em va captivar va ser l’Índia, per la cultura mil·lenària, la complexitat que la conforma, els contrastos que ofereix, el pacifisme de la seva gent i, evidentment, pels colors. L’any passat vaig tornar a aquest indret misteriós per 3 mesos i les sensacions van ser tan intenses com el primer cop. (A l'etiqueta India 2011 en podeu veure les cròniques).

En aquesta exposició fotogràfica, us mostro la meva fascinació per les petites coses, com una àvia rentant el seu nét, uns monjos resant al temple o un pelegrí en busca de la salvació. Escenes quotidianes, impregnades dels potents colors de l’Índia.

 

La mirada de la Mantis. Qui observa a qui?

Sovint, quan entrem en contacte amb la natura, pensem, fruit del nostre egocentrisme,  que estem sols. El primer que ens ve al cap és com n’estem de bé en aquesta solitud. Però a la que observem una mica més..., res més lluny de la realitat!

 

Potser sí que estem sols com a espècie humana, però hi ha un munt d’espècies del regne vegetal al nostre voltant: des d’arbres que fa més anys que nosaltres que es troben a la faç de la terra, fins a petits brins d’herba que esclafem a cada passa sense ni pensar-hi.

 

Una mirada més profunda et porta a descobrir l’abundància del regne animal: ocells creuant el cel, d’altres que els sents cantar malgrat no aconsegueixes veure’ls, papallones voleiant nerviosament, formigues atrafegades creuant una pista d’obstacles,  libèl·lules parades al cim d’una canya... Com més a poc a poc vas, més éssers vius descobreixes al teu voltant i més ridícul es torna el pensament inicial sobre “Que bé que estic aquí tot sol!”

 

I aleshores te n’adones que tu no ets l’únic que observa, sinó que també estàs essent contemplat per algú altre. Quan descobreixes a un animal, quanta estona fa que ell ja t’ha presenciat? I la quantitat d’insectes que ni tan sols ets capaç de veure? Qui espia a qui? Pregunta’t si realment tu ets l’observador o simplement ets l’observat, ja que, sovint, res és el que sembla a primera vista.

 

 

 

Mantis religiosa a Los Monegros, Aragó.

 

Crisis que no surten als mitjans

Estic tipa de sentir a parlar de la crisi financera de la zona euro; que si l’íbex 35, que si la prima de risc, que si la desconfiança dels mercats, que si el rescat o l’ajut o digues-li com vulguis... I mentre aquí ens debatem sobre quin futur ens espera, altres països, com Brasil, Xina, Índia, Rússia i Mèxic, emergeixen amb força i es desmarquen com a futures primeres potències.

D’aquests països que opten a la categoria de potència mundial, l’Índia em fascina especialment (com molts de vosaltres ja sabeu). Fins a dia d’avui hi he estat dues vegades: 2 mesos i mig al 2007-2008 i tres mesos al 2011.

Allà hi tinc un nen apadrinat, en Mustaph, a través de la Fundació Vicenç Ferrer. Al 2007 vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment, a ell i a la seva família. Viuen en un poble perdut al sud de l’Índia, on la terra és eixuta i només es veuen rocs i matolls ressecs. En una cabana senzilla conviuen en Mustaph amb el seu germà, la seva germana i els seus pares.

Avui m’ha arribat una carta de la Fundació on m’informen que en Mustaph, que tan sols té 16 anys, ha hagut de deixar l’escola a causa de la dura situació econòmica que està vivint la seva família. Els seus pares són agricultors però aquest any hi hagut una sequera terrible i no han caigut ni les sis minses pluges anuals que necessita el cultiu del cacauet.

Per poder sobreviure, en Mustaph ha hagut de deixar l’escola, marxar de casa i emigrar a un poble que està a 250 km del seu, per treballar, de sol a sol, amb una excavadora. Guanya 60 € al mes.

I nosaltres, aquí, ben còmodes des del sofà de casa, seguim dient que estem molt malament, que tot està fatal, que no sabem què ens espera. Doncs a molts països, el futur immediat és sempre incert i fràgil. Malgrat ser economies emergents, bona part de la seva població viu en una crisi permanent i les seves vides pengen d’un fil.

Tota la meva admiració, respecte i bons desitjos cap a en Mustaph.

En Mustaph (el segon començant per la dreta) amb la seva família,

ben content amb el polo a ratlles que li acabàvem de regalar

quan el vam anar a visitar al seu poble al 2007.

Peratallada

Hi ha indrets que conviden a la introspecció. Llocs on es respira una quietud serena que fa que de manera natural brollin reflexions profundes.

Per a mi, un d'aquests llocs són els carrers empedrats de la vila medieval de Peratallada, en un dia entre setmana i fora de temporada, quan no hi ha ningú i l'única companyia per als teus pensaments és el ressó de les teves passes.

Premis Blocs Catalunya

Ja està obert el període de votacions pels Premis Blocs Catalunya 2012, organitzats per l'associació Stic.cat. L'objectiu d'aquesta entitat és generar interactivitat i innovació en el context de la cultura i la llengua catalanes mitjançant l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Els premis s'organitzen en 15 categories temàtiques i, com ja és habitual, "El viatge dels Rodamons" es presenta a la categoria "Turisme i Viatges". Tots podeu participar en el procés de votacions, només cal que us registreu com usuari al web stic.cat i ja podreu emetre els vostres vots, a raó d'un per categoria.

Si us agrada aquest bloc, no us hi penseu més i voteu-lo!

Malalts de viatges

Hi ha qui es pensa que l’afany de viatjar es cura amb l’edat. O quan has realitzat una aventura contundent, com fer la volta al món durant més d’un any. Hi ha qui creu que, quan has viatjat molt, et passen les ganes de seguir viatjant perquè ja has vist molts indrets sorprenents, de manera que el teu interès s’ha anat saciant. I res més lluny de la realitat.

Quant més viatges, més ganes en tens. Quants més països coneixes, més conscient ets que n’hi ha molts més per descobrir. La curiositat no minva, tot al contrari, es retroalimenta i a cada viatge que fas te’n surten cinc més que anheles realitzar en un futur. El món és molt gran i hi ha tants racons per perdre’s...!

És per això que gaudim tant de trobades com la d’ahir, amb viatgers que també han fet la volta al món i altres que estan a punt de fer-la. De fet, aquestes reunions són necessàries, són el grup de suport que tot malalt de viatges necessita. Un grup on es comparteixen experiències i emocions, on es fa patent la diversitat de formes de viatjar i a on, sobretot, es reviuen il·lusions. Està més que contrastat que els grups de suport aporten beneficis substancials als col·lectius que pateixen diferents tipus d'addiccions. Doncs, de la mateixa manera, els malalts de viatges també necessitem les nostres trobades terapèutiques.

Bon viatge, Joan i Èlia.

Amb en Raúl i l'Eva, l'Oriol, la Sara i el Juanjo,

el David i la Mireia, la Marta i en Joan i l'Èlia.

Més entrevistes...

Ja sabeu com m'agrada parlar sobre la volta al món. Molts també sabeu que m'encanta la ràdio. Així doncs, no és d'estranyar que m'entusiasmi cada cop que em conviden a la ràdio a parlar sobre la volta al món i el llibre que ha nascut d’aquesta experiència. I si, a sobre, el conductor del programa és una persona cordial, activa, inquieta, divertida, fresca i encuriosida, el temps passa volant i podria seguir explicant anècdotes i responent preguntes durant hores i hores, com aquell qui es retroba amb un vell amic al bar i no té pressa per tornar a casa.

Miquel Murga, presentador i director de“El millor de cada casa”, Ràdio 4.

Imatge extreta del web del programa.

Clica l'enllaç per sentir l'entrevista (comença al minut 25:15)
http://www.rtve.es/resources/TE_SELMILL/mp3/4/2/1339315324524.mp3