La tardor

Els dies es van escurçant, cada cop es fa fosc abans. La llum es torna suau i projecta llargues ombres. És agradable parar-te, alçar el cap, aclucar els ulls i deixar que el sol t'escalfi la cara. A alguns carrers de la ciutat es comença a sentir l'olor de fum de les castanyeres. La natura ofereix els seus fruits i baies d'intensos colors granates i violats.

Ve de gust tancar-se a casa, recloure's i interioritzar. Hora de fer balanç dels mesos anteriors de llum, calor i color. Hora de determinar la direcció que volem prendre durant els propers mesos de foscor.

M'encanta la tardor!

A la recerca del cèrvol

A finals de setembre és produeix l'època de zel del cèrvol, moment ideal per poder observar aquests animals. Les femelles surten dels boscos amb les seves cries i els mascles es deixen veure exhibint la seva espectacular cornamenta i bramant de forma potent per atreure a les femelles. A més dels brams, les demostracions de poder inclouen lluites a cops de banyes.

Ens dirigim cap a Candasnos, Osca, i des d'allà recorrem el territori fins al pantà de Mequinensa, Saragossa, a la recerca de cèrvols. Al final n'acabem veient una vintena; grups petits de femelles amb les seves cries, alguna femella sola i un mascle que llueix ben orgullós les seves banyes davant dels nostres ulls.

Malgrat que les fotos no fan justícia, ni de bon tros, a l'espectacle de veure fauna en llibertat, us en mostro algunes:

Pantà de Mequinensa



Cèrvol femella amb la seva cria.

Molí als afores de Candasnos.

El Delta de l'Ebre

Arrossars del Delta.



Transbordador de cotxes i persones del riu Ebre.



Pels voltants de l'Ebre.



Platja del Trabucador.



Posta de sol des del Delta.

Nit de lluna plena a St. Carles de la Ràpita.

Feliç 2010!

Després de passar els dos últims nadals voltant pel món, aquest ens hem quedat a casa. L'any passat estàvem a EEUU, a una granja de Carolina del Nord, a uns quants graus sota zero, treballant amb la Barbara a canvi d'allotjament. Per celebrar el cap d'any vam anar a una festa que se celebrava en una granja veïna. Cadascun dels convidats va portar alguna cosa per menjar i vam fer un sopar comunitari. Hi havia muntanyes de menjar i tothom anava ben vestit, excepte nosaltres, que portàvem els texans esparrecats de cada dia, el polar i les botes de muntanya.

Fa dos anys estàvem al sud de l'Índia, a Mamallapuram, amb el grup de ioga de l'Ignasi, patint una calor de mil dimonis i anant amb màniga curta tot el dia. Per celebrar-ho vam anar a sopar tots junts a un restaurant i vam demanar si ens podien posar les taules a fora, en una mena de jardinet. O sigui que vam celebar el cap d'any a l'aire lliure, sense gairebé veure el que menjàvem perquè hi havia poca llum però atipant-nos de valent a base d'arròs, curry, dhal, palak paneer... tot ben picant però deliciós i brindant amb cervesa índia Kingfisher.

Aquest any hem celebrat el nadal en família, amb caldo, llagostins i canelons i brindant amb cava. Hem fet l'amic invisible, hem donat i rebut regals i ens ho hem passat molt bé. Per cap d'any hem menjat el raïm, que jo mai aconsegueixo acabar-me amb les campanades, hem fet el burro amb el cotillón i hem sortit amb els amics. És reconfortant saber que per molt lluny que marxis o molt temps que estiguis fora, segueixes tenint un lloc anomenat casa teva, amb les costums de sempre i la teva gent.

Feliç 2010 per a tothom!

La Fageda d'en Jordà

Pels voltants d'Olot, a la comarca de la Garrotxa hi ha un bosc de faigs excepcional, la Fageda d'en Jordà, envoltada de volcans. Anem d'excursió a caminar entre aquests arbres de troncs rectes i fulles lleugeres que es mouen fàcilment malgrat tu no sents ni notes el vent. Seguim el camí cobert de fullaraca i ens deixem portar per la pau del lloc.

El grup d'excursionistes. Començant per l'esquerra: Òscar, Anna, jo mateixa, Ignasi, Montse i Àngel.

Foto de Montse Cruselles.

Després de l'excursió anem a Santa Pau, vila medieval, els origens de la qual es remunten al segle XIII. Els seus carrers estrets, els pòrtics de la plaça i les cases de pedra et transporten a una altra època.
Però nosaltres hem vingut aquí a dinar, ja sabeu que no concebem una excursió sense un bon àpat! I així és, fem un bon dinar al restaurant de la plaça.

Amb aquestes vistes gratificants tornem cadascú cap a casa seva, després d'haver passat un agradable dia a l'aire lliure.

Adéu, Pep

Pep, has marxat.

Ja no ets al despatx, assegut al teu sofà, envoltat d'un núvol de fum i amb el Bruc als peus.

Et trobo a faltar, però no estic trista. Estic contenta, contenta d'haver-te conegut i haver compartit amb tu converses úniques, bromes i somriures.

Gràcies per tot el que he après de tu. Bon viatge.

València

Els vam conèixer a Nova York, vam coincidir a Miami i ara... Benifaraig!

L'Àlex i la Laura viuen a Benifaraig, una bonica pedania de València, situada en plena horta, i els hem anat a visitar aquest estiu.

El primer que hem fet és anar a prendre una orxata, a veure si és tan bona com diuen. I hem de dir que... està boníssima! A més, aquí hi suquen fartons que segons l'Ignasi són com un melindro però més llargs, més prims, més arrodonits, menys dolços i amb la massa diferent, o sigui que no s'hi assemblen gens. Atenció, el got d'orxata que s'estan prenent els dos xiquets és de litre!

Després, per la tarda, quan el sol va baix, fem un passeig per l'Albufera a bord de la barca de "lo tío pastilla". L'Albufera és un gran llac litoral alimentat per aigües subterrànes separat del mar per un cordó de sorra però que està comunicat amb el mar per un o més punts. Les aigües són tranquil·les i entre els canyissars s'amaguen els ocells. És un lloc molt relaxant.

A la nit toca marxeta i anem al poble del costat (no recordo el nom) a una Batucada. Ens deixem portar pel ritme frenètic dels timbals, tot i que a la foto sembla que de ritme en tinguem més aviat poc. Però... i lo bé que ens ho vam passar!!!

L'endemà, de bon matí, agafem les bicis i creuem l'horta valenciana per arribar a la platja. Portem l'esmorzar per fer un pic-nic a la platja. A que no endevineu què vam esmorzar??? Orxata i fartons! Diu la llegenda que Jaume I va arribar a València assedegat després de les seves conquestes i una noia li va donar una got d'orxata. Ell no sabia què era però s'ho va beure, i va exclamar: "Això és or, xata!" D'aquí ve el nom de la beguda.

I per acabar, l'Ignasi ens fa una classe de ioga, a l'antic riu de València, ara reconvertit en parc.

Han estat un parell de dies rodons, ens hem fet un tip de riure i ens ho hem passat d'allò més bé. Ja ho sabeu valencians, la propera trobada a Barcelona! Ah, i visca l'orxata, jeje!!!