Feliç 2013 i bona nova era

Un altre any s’acaba. Però aquesta vegada, no només finalitzem l’any sinó també una era. I quan un cicle finalitza, en comença un altre. En aquesta nova etapa tenim l’oportunitat de rectificar tot allò que no hem fet prou bé.

 

L’experiència ens ha demostrat que basar la nostra existència en un materialisme desmesurat, no és el camí. Rectifiquem, doncs, i orientem-nos cap a una vida més sana i equilibrada on la tolerància, la compassió, l’amor i el respecte envers els altres, envers la natura i envers nosaltres mateixos, ocupin un lloc destacat en la nostra escala de valors.

 

Una nova consciència està naixent i cadascú de nosaltres hi té un paper destacat. Atreveix-te a somniar. Persegueix les teves il·lusions. Crea la teva pròpia realitat.

 

Tot any que s’acaba, planteja nous propòsits per al proper. Quins són els teus?

 

Fes realitat els teus somnis

Fes el viatge de la teva vida

 

 

Què t'aporta un viatge?

Em costa molt respondre aquesta pregunta amb paraules concretes. Quan penso en viatjar em vénen un reguitzell d’emocions, sensacions, reflexions, moltes d’elles subtils, que demostren els canvis importants que aporta el viatjar, però em resulta extremadament complex plasmar-les. Malgrat tot, tinc la necessitat d’intentar-ho.

Com a viatgera que em considero, a pesar que, com tot a la vida, acaba sent més una actitud que altra cosa, una de les sensacions cabdals que m’aporta el viatjar és experimentar la llibertat. Llibertat en majúscules. Llibertat per fer el que vull i ser jo mateixa. Quan viatjo connecto amb la meva ànima i em deixo guiar per la intuïció, i és en aquest estat quan ocorren coses màgiques. El viatge em fa tornar a la infantesa, cada dia descobreixo coses noves i em deixo sorprendre amb la innocència d’un nen. Viatjar m’ajuda a aprendre. I sobretot, a desaprendre. Desaprenc allò que creia inqüestionable i modifico el meu sistema de creences. Així em flexibilitzo i començo vertaderament a comprendre.

Una altra de les coses valuoses que m’aporta un viatge és la gent amb la que em creuo pel camí. A més de les persones amb qui he compartit moments especials pels diferents països del món, també he conegut un munt de gent a través d'aquest bloc; viatgers que buscaven informació, aventurers que també volien fer la volta al món com nosaltres, curiosos, lectors fidels, lectors ocasionals... Tots ells han format part del viatge i han contribuït a enriquir el cúmul d’emocions que m’envaeix cada cop que penso en la paraula “viatjar”.

Una d’aquestes persones és l’Edu, del "Com gotes a l'oceà", amb qui mantenim una amistat on-line que hem tingut la sort de desvirtualitzar en un parell d’ocasions. Ara fa 5 anys que el “Com gotes” va començar el seu viatge i sempre ho tenim molt present, perquè, no sé si ho saps, Edu, però el mateix dia que naixia el teu bloc, nosaltres començàvem la nostra volta al món. I sóc de les que pensa que res passa per casualitat.

Descobrir el “Com gotes” (i el seu autor, evidentment!) ha estat una gran troballa. Tot i que alguna temporada no l’he seguit tan assíduament, tard o d’hora sempre hi acabo tornant perquè em convida a reflexionar, em fa viatjar per l’Índia, m’aporta uns coneixements tecnològics totalment desconeguts per a mi, m’emociona amb poesia, em culturitza, em descobreix nous punts de vista... Com expliques al teu primer post, si les teves gotes no hi fossin, jo estic segura que l’oceà les trobaria a faltar.

Moltes felicitats, Edu, i una forta abraçada dels Rodamons! 

Aquest article ha estat escrit per commemorar el cinquè aniversari del "Com gotes a l'oceà", dins de la iniciativa duta a terme pel seu autor, Eduard Muntaner, titulada "Gotes obertes", en la que ha convidat a diferents blocaires a publicar quelcom al seu bloc.

Viatjar amb tren per l'Índia

Sens dubte, la manera més pràctica de moure's per l'Índia és amb tren. L'extensa xarxa de ferrocarrils arriba a bona part d'aquest vast país.

Com tot a l'Índia, pot esdevenir lleugerament complicat, i treure un bitllet de tren, no n'és l'excepció. Quan arribes a l'estació has d'omplir un formulari que sembla paper de fumar amb el teu nom i cognoms, passaport, nº i nom del tren que vols agafar (cosa que probablement no en tens ni idea), la classe que vols reservar, a quina parada pujaràs i a quina baixaràs. Si tens dubtes (com el nº i nom del tren), sempre pots fer una llarga cua on, un cop aconsegueixis arribar a la finestreta, et facilitaran aquesta informació.

Una altra opció és reservar els bitllets per internet, per estalviar-te esperes i empentes, a la web Cleartrip. És molt còmode però s'ha de tenir en compte que aquí no surten tots els trens que circulen per l'Índia sinó només les rutes principals. Acostuma a passar que, segons Cleartrip ja no queden bitllets disponibles, en canvi si et persones a l'estació, sí que pots comprar-ne.

Un altre tema que a mi em va costar molt d'entendre és el de les diferents classes. Dins de cada tren hi ha vagons de luxe, estàndar i de senzills. O sigui que segons com vulguis viatjar o segons el pressupost que tinguis, pots anar a tot luxe amb les altes esferes o amb les classes socials més humils.

Resum de les diferents classes (de més luxe a menys):

• AC1: 1ª amb aire condicionat. 4 llits per compartiment.
• AC2: 2ª amb aire condicionat. 6 llits per compartiment.
• AC3: 3ª amb aire condicionat. 8 llits per compartiment.
• SL (sleeper class): sense aire condicionat. 8 llits per compartiment.

Per viatjar en qualsevol d'aquestes 4 classes s'ha de fer reserva prèvia, és segura i està la mar de bé per dormir-hi.

• CC: vagons amb cadires i aire condicionat
• 2S: vagons amb cadires i sense aire condicionat.
• II: sense aire condicionat, amb cadira i sense reserva.

Els vagons II són els que van més plens, com que no es necessita reserva, allà s'hi encabeix tothom. A més dels passatgers, també s'hi passegen els venedors ambulants que ofereixen chai, samosas, fruits secs, plats cuinats, fruita, diaris... Una vegada, fins i tot va pujar un encantador de serps que va obrir el seu cistellet de vímet d'on en va sortir una serp que s'enfilava al ritme de la flauta. En aquests vagons és on veus i vius l'Índia en tota la seva essència. Recomano fer-hi algun viatge, és tota una experiència. Ara bé, no se t'ocorri agafar un d'aquests vagons per fer un trajecte de 20 hores, pots arribar destrossat!

Aquí teniu un vídeo dels diferents trajectes que vam fer amb tren durant la nostra estada a l'Índia al 2011 (clica damunt la imatge):

Més informació útil sobre els trens a l'Índia (en anglès):

• Seat 61
• India Mike

Aires de tardor

Les temperatures han baixat.

El dia s'escurça.

Ve de gust abrigar-se amb un jersei i

arrupir-se al sofà amb una tassa calenta a les mans.

Benvinguda a casa, tardor.

 

 

Els colors de l'Índia; diversitat seductora

Ja sabeu com m’agrada l’Índia. També sabeu com m’agrada la fotografia. Les meves dues passions s’han retrobat en l’exposició que presento al Casal de Barri Can Rectoret (C/Via Làctia, 4, Barcelona), fins al 31 d’octubre.

Durant el viatge de la volta al món (2007-2009), el país que més em va captivar va ser l’Índia, per la cultura mil·lenària, la complexitat que la conforma, els contrastos que ofereix, el pacifisme de la seva gent i, evidentment, pels colors. L’any passat vaig tornar a aquest indret misteriós per 3 mesos i les sensacions van ser tan intenses com el primer cop. (A l'etiqueta India 2011 en podeu veure les cròniques).

En aquesta exposició fotogràfica, us mostro la meva fascinació per les petites coses, com una àvia rentant el seu nét, uns monjos resant al temple o un pelegrí en busca de la salvació. Escenes quotidianes, impregnades dels potents colors de l’Índia.

 

La mirada de la Mantis. Qui observa a qui?

Sovint, quan entrem en contacte amb la natura, pensem, fruit del nostre egocentrisme,  que estem sols. El primer que ens ve al cap és com n’estem de bé en aquesta solitud. Però a la que observem una mica més..., res més lluny de la realitat!

 

Potser sí que estem sols com a espècie humana, però hi ha un munt d’espècies del regne vegetal al nostre voltant: des d’arbres que fa més anys que nosaltres que es troben a la faç de la terra, fins a petits brins d’herba que esclafem a cada passa sense ni pensar-hi.

 

Una mirada més profunda et porta a descobrir l’abundància del regne animal: ocells creuant el cel, d’altres que els sents cantar malgrat no aconsegueixes veure’ls, papallones voleiant nerviosament, formigues atrafegades creuant una pista d’obstacles,  libèl·lules parades al cim d’una canya... Com més a poc a poc vas, més éssers vius descobreixes al teu voltant i més ridícul es torna el pensament inicial sobre “Que bé que estic aquí tot sol!”

 

I aleshores te n’adones que tu no ets l’únic que observa, sinó que també estàs essent contemplat per algú altre. Quan descobreixes a un animal, quanta estona fa que ell ja t’ha presenciat? I la quantitat d’insectes que ni tan sols ets capaç de veure? Qui espia a qui? Pregunta’t si realment tu ets l’observador o simplement ets l’observat, ja que, sovint, res és el que sembla a primera vista.

 

 

 

Mantis religiosa a Los Monegros, Aragó.

 

Crisis que no surten als mitjans

Estic tipa de sentir a parlar de la crisi financera de la zona euro; que si l’íbex 35, que si la prima de risc, que si la desconfiança dels mercats, que si el rescat o l’ajut o digues-li com vulguis... I mentre aquí ens debatem sobre quin futur ens espera, altres països, com Brasil, Xina, Índia, Rússia i Mèxic, emergeixen amb força i es desmarquen com a futures primeres potències.

D’aquests països que opten a la categoria de potència mundial, l’Índia em fascina especialment (com molts de vosaltres ja sabeu). Fins a dia d’avui hi he estat dues vegades: 2 mesos i mig al 2007-2008 i tres mesos al 2011.

Allà hi tinc un nen apadrinat, en Mustaph, a través de la Fundació Vicenç Ferrer. Al 2007 vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment, a ell i a la seva família. Viuen en un poble perdut al sud de l’Índia, on la terra és eixuta i només es veuen rocs i matolls ressecs. En una cabana senzilla conviuen en Mustaph amb el seu germà, la seva germana i els seus pares.

Avui m’ha arribat una carta de la Fundació on m’informen que en Mustaph, que tan sols té 16 anys, ha hagut de deixar l’escola a causa de la dura situació econòmica que està vivint la seva família. Els seus pares són agricultors però aquest any hi hagut una sequera terrible i no han caigut ni les sis minses pluges anuals que necessita el cultiu del cacauet.

Per poder sobreviure, en Mustaph ha hagut de deixar l’escola, marxar de casa i emigrar a un poble que està a 250 km del seu, per treballar, de sol a sol, amb una excavadora. Guanya 60 € al mes.

I nosaltres, aquí, ben còmodes des del sofà de casa, seguim dient que estem molt malament, que tot està fatal, que no sabem què ens espera. Doncs a molts països, el futur immediat és sempre incert i fràgil. Malgrat ser economies emergents, bona part de la seva població viu en una crisi permanent i les seves vides pengen d’un fil.

Tota la meva admiració, respecte i bons desitjos cap a en Mustaph.

En Mustaph (el segon començant per la dreta) amb la seva família,

ben content amb el polo a ratlles que li acabàvem de regalar

quan el vam anar a visitar al seu poble al 2007.