Arribada a Sydney, ciutat moderna, no massa gran, agradable pero no res de l'altre mon. Aixi doncs un dia despres d'arribar agafem un vol cap al centre del pais, al mig del desert, a l'Uluru.
Visita obligada a l'Opera de Sydney.
L'Uluru i les terres del voltant pertanyen als Anangu (aixi es com s'autoanomenen els aborigens). Per a ells son unes terres sagrades i per aixo demanen als turistes que no pugin a l'Uluru, que intentin entendre la seva cultura i que no hi han de pujar. Ningu els hi fa cas. Ni tan sols els australians, ja que una empresa turistica austrialana organitza pujades a l'Uluru. Nosaltres som sensibles a les peticions dels mes pobres, marginats i minoritaris i en senyal de respecte no hi hem pujat. El que si hem fet ha estat la volta a la base de la muntanya, tal com recomanen els Anangu. Un cop deixats enrerre els grups de turistes l'experiencia ha estat increible: els dos sols caminant enmig del desert i al costat l'Uluru, observant-nos, vigilant-nos, protegint-nos. Els Anangu no van triar aquest lloc perque si, realment te alguna cosa molt especial...
Sortida de sol a l'Uluru
Detall de l'Uluru
Endevineu per que d'aquesta zona en diuen "the red centre"?
Turistada de turno
10 comentaris:
Eeiii,parella viatgera incansable, hola!
L'Uluru, tal com vosaltres dieu, es veu un lloc molt especial. La foto que heu posat de la sortida del sol amb la muntanya tan rogenca la trobo màgica. Encara que em sembla que jo em conformaria amb la posta de sol. Per què serà?
Molts petonets i, com diu Laporta, "AL LORO"
Hi, nois i noies,
Ja coneixia l'existència d'aquesta muntanya vermella d'Austràlia, però quan he vist la vostra foto de l'Uluru m'ha impressionat més que totes aquelles fotos tan maques del glaciar i dels animals. L'Uluru emergint de la plana fosca, com un sol naixent, és l'expressió d'aquesta força i màgia que dieu que té.
Gairebé fa mig any que esteu voltant per aquests mons de déu. Us trobem a faltar, per això cada dia mirem si hi ha notícies vostres i així tenir-vos més a prop. Però estic content perquè aneu fent realitat el vostre somni.
Que l'Uluru, o qui sigui, us continuï donant energia i felicitat!
Una forta abraçada,
Josep
Hola a tothom!
Josep, doncs jo he quedat absolutament impressionada amb Nova Zelanda, i ara tinc dubtes que hi hagin més fotos que les superin.. Sí, és veritat, la foto de l'Uluru és espectacular, però allà on s'hi posin un parell de pingüins...
I, també és veritat que ja fa casi mig any... i malgrat totes les fotos que hem vist, a mi encara em sembla que van marxar ahir... I això, que ha estat ara quan t'han substituït a la feina, Mireia..
Doncs en aquest mig any, amb vosaltres dos viatjant pel món, i amb les coses que van passant, de veritat que una es planteja que la possibilitat d’acomplir els somnis està a l’abast d’una mateixa, i que a més, pot ser fàcil acomplir-los, a vegades només cal proposar-s’ho, i què el que cal, és anar a buscar els somnis, i no esperar a que vinguin a buscar-te.. perquè això no passa... perquè com molt bé dieu, Rodamóns, la vida és allò que passa mentre tu vas fent altres coses..
Petonets per tothom!! I una abraçada molt forta a la Mireia i a l’Ignasi.
Yolanda.
Són les 19.45h i tenim 13.9º a Sant Andreu de la Barca, amb una predicció de tempestas. Per cert, que últimament ja va plovent..
Hola macus!!! Des de que vaig llegir un llibre sobre la visió dels aborígens australians de la vida, dels camins que recorren per arribar a la muntanya sagrada, de les pintures que fan ... vaig quedar fascinada! Ha de ser increïble poder caminar per aquest desert vermell!!! Saludeu als cangurs i als koales de la meva part!!! Molts petons!!!
Us adoneu de lo afortunats que sou? Hi ha tanta gent que us estima i us troba a faltar, encara que sembla que esteu aquí, aprop nostre. A més a més esteu complint un dels vostres somnis, ja que em sembla que quan torneu pensareu en un altre aventura.
Que no s'enteri en Pompeu Fabra, pro ja no tinc paraules per descriure els paisatges, les sensacions que em transmeten, l'enveja que em crea. Pro on son els autóctons tan sols els he vist a l'India i a Vietnam, que la resta del món està despoblada?
Una forta abraçada i carpe diem, és increible lo maravellosa que és la mare Terra.
Espero que tots poguem trobar la FELICITAT, com vosaltres.
Pd.-Igna quan et fagis una cua fes-li una foto, encara m'enrecordo de la teva història de quan vas anara a NY. jeje
esperem vegeu molts koalas impregnats de olor a eucalipto.
ja penjareu fotos com també dels marsupials,els cangurs i si pot ser
algún dimoni de tasmania. Suposo anireu a Kalgoorlie a buscar or per
repartir.lo entre aquets vostres fidels i envejosos admiradors.
Sembla un bon païs principalment pels jubilats, ja que les estadístiques ens diuen que un 8o%
estan contents o molt contents.El païs te una economía molt bona, lo
que a lo millor vol dir que la vida es cara. No ho se.
Per internet veig una foto aerea del Uluru que wes extraordinaria,
no em canso de mirar.la. El to vermellós de la muntanya resalta sobre un anell de verdor que envolta tota la base. També hi han coves amb pintures rupestres.I també, com explicaves, es veuen cues de turistes pujant la muntanya sagrada, sense respetar
cap còdic. Adeusiau i gràcies per
la cultureta que ens obriu.
Sort que no vau pujar a l'Uluru, pobres autòctons...no crec que ho haguéssin aguantat! oh!! jejeje
Disfuteu i moooolts petonets!!
Silvia MR
Hola wapus....
M'estreno al blog i em fa molta il•lusió... Realment crec que som molt afortunats per tenir aquesta casa que tenim (llegir planeta). Em sembla increïble tot el que esteu veient i com alguns dels vostres seguidors i seguidores tinc sana enveja.. Com deia la mare, (poema al Jaume passat al plural) “aguditzeu els sentits, feu recull de sons, colors, formes i flaires “. Us trobem molt a faltar. La família esta molt bé i tot segueix igual que fa mig any (ja!!!). Crec que quant torneu el nostre petit país us serà petit.
Bé, una abraçada molt gran, molts i molts petons.
Carla.
Que hi ha parelleta, encara que fa uns quants dies que no escric segueixo quasi cada dia el blog, ple d'imatges i missatges dels rodamons i de tota la família de seguidors que són entranyables... Mireia, com et diu la Yolanda t'han substituït a la feina però tu ets insustituible, et trobem a faltar sobretot les "xerrades" a l'hora d'esmorzar.
D'aqui unes setmanes marxem a Granada (faltaras tu i també l'Eva), espero que l'any que ve si ets aquí t'apuntis.
Les fotos que poseu son precioses. Vosaltres dos, cada cop més guapos.
Un petó molt fort
Alícia
Publica un comentari a l'entrada