dilluns, 12 de desembre de 2011

Donna Nook, el santuari de la foca gris



Caminar entre la colònia com si fossis un més, aproximar-te a les cries encuriosides per la teva presència, contemplar baralles territorials per part dels mascles immensos... Tot això ho trobes a la reserva natural de Donna Nook, a la costa est d’Anglaterra, on cada any centenars de foques grises venen per donar a llum a les seves cries.

El terreny de Donna Nook pertany a l’exèrcit. Actualment s’hi fan pràctiques de tir i altres maniobres militars i només s’hi pot accedir els caps de setmana. Encara que sembli contradictori, precisament el fet que sigui una zona restringida, ha contribuït a que el territori es mantingui més protegit i allunyat de la presencia humana. És a dir, que aquí les foques encara estan prou tranquil·les.

Per accedir a la colònia has de caminar un quilòmetre i mig per un terreny fangós fins que arribes a la platja. Allà no hi trobes visitants de cap de setmana, pràcticament no hi ha ningú, només algun fotògraf audaç, com en Joan de la Malla, expert en fotografia de natura que organitza diverses sortides fotogràfiques com per exemple l’observació de voltors a Matarranya, la brama del cérvol a Aragó o, en aquest cas, les foques grises a Anglaterra.

El vent et talla la cara, els peus i les mans se t’encarcaren pel fred intens, el nas et raja com una aixeta... però no pots deixar de fer fotografies, de contemplar i de passejar en solitud entremig de les foques, com si fossis un més del ramat. I sobretot, no pots deixar de sentir-te summament afortunat pel fet d’estar en una zona reservada al regne animal, on les foques t’accepten i et permeten gaudir del seu espectacle.









4 comentaris:

Anònim ha dit...

Això sí que és un canvi d'escenari. Dels santuaris de l'Índia hem passat al santuari de les foques que semblen molt entretingudes contemplant les peripècies de la fotògrafa morta de fred.
taram

pilar ha dit...

Però, quines foques tan bufones!
fan ganes d'abraçar-les, semblen "peluches"!

salvador ha dit...

quines mirades més tristes la d'aquests animals, Demanant ajuda?.-. Dintre l'aigua han de sentir-se llures i potser somriguin, ho espero.

Enric i Celia ha dit...

Ostres tu!
Teníem total desconeixement que es podia trobar un lloc així a Anglaterra! Ens ho apuntem a l'agenda de futurs viatges!

Veiem que no pareu.
Una abraçada des d'Austràlia.