Estem a la Fundacion Vicente Ferrer, que aqui a l'India es coneix com a Rural Development Trust. Es increible tot el que aquest home ha fet en una de les regions mes pobres de l'India: Andra Pradesh. El campus central esta a la ciutat de Anantapur. Aqui es on viu tota la familia Ferrer, els cooperants espanyols i nosaltres. Alguns dels serveis que ha creat Vicente Ferrer son:
- 3 hospitals
- 1 centre especialitzat en VIH
- 1 centre de planificacio familiar
- escoles per a discapacitats: mentals, sord-muts, cecs.
- tallers per a noies amb discapacitats fisiques
- cases modulars per als que viuen en xaboles
- i molts altres projectes que encara no hem vist, pero aviat ens ensenyaran.
Aqui tothom l'estima molt i de rebot tambe ens estimen a nosaltres, perque col.laborem amb ell. Tractar amb l'India rural es reconfortant. Tothom et mira molt atentament i nomes que els somriguis o els hi diguis alguna cosa es posen molt contents. Son increiblement humils i agraits. Tambe els hi fa molta il.lusio que vulguis tocar-los. La gran majoria son de la casta dels intocables (dalits), per tant el fet que algu d'una casta superior o un estranger els toqui significa molt per ells, se senten mes persones i a sobre creuen que els hi donarem sort. O sigui que ja us podeu imaginar quin tip ens estem fent aquests dies de fer petons, abracades i apretar mans!!!
La veritat es que aqui la feina grossa la fan els propis hindus. Per aixo ha tingut tant exit aquesta Fundacio. Practicament tot ho gestionen hindus que viuen als mateixos pobles on es fan els projectes, aixi els camperols i els tribals confien en ells i l'ajut els hi arriba de debo. Una altra rao per la que es molt important que hi treballi gent india es perque a mes de generar llocs de treball, ells saben de primera ma quines son les necessitats tant economiques i sanitaries com culturals i socials, tan importants aqui a l'India.
Tenim molt bona relacio amb els cooperants, a mes de col.laborar amb ells compartim alguna tarda de compres i alguna llarga sobretaula. Fem els apats junts, com una gran familia. Val a dir que la Fundacio es un paradis enmig del caos. Les construccions son senzilles pero intel.ligents, hi ha molts arbres, tot esta sorprenentment net, el menjar no es picant, alguns hindus parlen castella (fins i tot n'hi ha un que parla catala!) hi ha pau i relax... un paradis, vaja!
Tot i que jo ja fa temps que soc fan de la Fundacio, des de que he vist sobre el terreny com esta muntada, com es treballa i he conegut personalment a Vicente Ferrer, encara ho soc amb mes conviccio.
10 comentaris:
És una molt bona lliçó pels que des de l'estat del benestar no deixem de mirar-nos el melic, mentre a l'altra punta de mon, es dediquen a ajudar i col.laborar en el que realment és una bona causa.
Aixó si que és sentir-se viu !
Petons.
Realment sort n'hi ha que hi ha persones com en Vicens Ferrer. Llàstima que no abundin més.
Poder estar ajudant ni que sigui una miqueta, compartir taula, rialles, abraçades.... demostrar-los que no estan sols, això val més que tot l'or del món.
Petoneeets!
aysss soc un desastre i no tinc paraula....
Pero per primer cop desde juliol m.he posat a treballar!!
En 2 o 3 dies rebras un mail amb algunes dades d.interes... tot i aixo... el que no se es exactament quina ruta feu.. per on aneu...
Vinga, disfruteu... i no perdeu el temps escribint al blog ( no perque no ho vulgui llegir) .. que hi ha poc temps i s.ha de disfrutar!!
Sembla que ara ja comenceu a trobar una mica de pau espiritual... gairebé m'emociono llegint-vos, i per acabar de remartar-ho, el comentari de la Tere, i de la Pilar (que no la conec)... sniff!!
Em feu venir ganes de venir jo i tot a l'Índia i començar a abraçar tota aquesta gent de la Fundació Vicenç Ferrer. Com que de moment no puc, feu-ho vosaltres per mi.
Ara entenc el problema dels accents. Són molt pràctics en fer teclats sense ells. Menys feina i fora problemes!
Hola parella. Vaig seguint el que poseu al blog puntualment. Amb el que dieu m'imagino tot el què passeu i veieu. Suposo que deu ser mol lluny de la realitat el què imagino però es com participar una mica del viatge.Ànims i que tot us vagi be.
Mireia, veig que has pogut conèixer a Vicens Ferrer en persona, és tan entranyable com es veu a les fotos??
Ah, i no et creguis a la Iolanda quan diu que l'esmorzar és un caos, MENTIRA, és ella que no fa cas a les persones amb seny i baixa quan li dona la gana, el que passa és que et trobem molt a faltar: la persona que dona pau i tranquilitat. En hauràs de dedicar unes quantes meditacions.
Un petonas - Alícia
Ei! oeoeoe
Qué guay, quina enveja!!! És emocionant pensar cóm esteu fent feliços a la gent amb una simple abraçada... Gràcies al vostre blog me n'adono de la irrellevància que té la feina (ara em tornen a canviar: Mollet del Vallés), pro tan és, estic fent la volta al món amb vosaltres. Un petó
Esteu seguint els passos de la famosa Amma, la dona índia que reparteix abraçades arreu del món! ... Aprofiteu al màxim ja que ben segur vosaltres també notareu com aquestes abraçades us porten molta sort.
Per fí escric unes paraules, ja saps que em costa una mica, però cada vegada veig les teves imatges i els teus comentaris, em sembla mentida el feliç que em sento de veure que vosaltres també esteu bé. Realment penso moltes vegades en tú i sobre tot, totes, tal com diu l'Alicia, necessitem la pau que ens transmities. Que continueu així.Ara veus que els nostres problemes de feina, son tonteries. Molts petons.
Publica un comentari a l'entrada