Al nord-oest de Vietnam, prop de la frontera amb Xina, entre camps esgraonats d'arros i d'opi s'alca Sapa a 1.600 metres per damunt del mar. A part dels paissatges, que son impressionants, bona part del seu atractiu rau en les minories etniques que habiten la regio. Les diferents minories viuen en petites vil.les escampades per la vall i muntanyes de Sapa. El seu mitja de subsistencia es principalment el camp. No tenen diners, no compren practicament res, produeixen tot el que necessiten per viure: arros, verdures i algun animal. Moltes dones i nenes fan roba, bosses, penjolls, arracades, etc per vendre-ho als turistes i obtenir uns diners. El principal problema es l'elevada taxa de natalitat: l'extensio del camp d'arros que cultiven es suficient per alimentar 4 o 5 persones, pero no per alimentar-ne 8 o 9. Com mes fills tenen, mes pobres son.
La millor manera de coneixer Sapa es a peu, atravessant camps d'arros, descobrint petits poblats apartats de tot, creuant-te amb la gent que va a treballar o amb els nens que tornen d'escola. Aixi doncs ens hem calcat les botes i ens hem dedicat a explorar el pais a peu. Hem de dir que malgrat les agulletes, les rampes a les cames, el mal d'esquena, el fred i la boira estem orgullosos de nosaltres mateixos i encantats amb la gent que ens hem anat trobant pel cami. Hem tingut la sort de passar una nit a casa d'una familia de la etnia dels Dzay. La casa es molt senzilla: una habitacio amb un foc a terra es la cuina, una altra gran habitacio son els dormitoris (separats per una cortineta). Nosaltres hem dormit amb un matalas a terra i un gat al costat, que s'ha colat per algun forat buscant escalforeta. L'experiencia ha estat fantastica i amb la familia ens hem sentit molt a gust, tot i no parlar angles. A veure dema a quin poblet anem a parar...
La millor manera de coneixer Sapa es a peu, atravessant camps d'arros, descobrint petits poblats apartats de tot, creuant-te amb la gent que va a treballar o amb els nens que tornen d'escola. Aixi doncs ens hem calcat les botes i ens hem dedicat a explorar el pais a peu. Hem de dir que malgrat les agulletes, les rampes a les cames, el mal d'esquena, el fred i la boira estem orgullosos de nosaltres mateixos i encantats amb la gent que ens hem anat trobant pel cami. Hem tingut la sort de passar una nit a casa d'una familia de la etnia dels Dzay. La casa es molt senzilla: una habitacio amb un foc a terra es la cuina, una altra gran habitacio son els dormitoris (separats per una cortineta). Nosaltres hem dormit amb un matalas a terra i un gat al costat, que s'ha colat per algun forat buscant escalforeta. L'experiencia ha estat fantastica i amb la familia ens hem sentit molt a gust, tot i no parlar angles. A veure dema a quin poblet anem a parar...
Vistes des de la casa de la familia
La familia. Es broma, je, je!!!
L'Igna no sabia si menjar-se un moniato o un ou dur. Per sort va escollir el moniato, perque a dins de l'ou hi ha el pollet!!! I se'l mengen tot sencer acabat de coure.
La Chung te 31 anys i 4 fills. Es de l'etnia dels Hmong, una de les mes pobres, pero per contra es una noia d'allo mes energica, alegre i felic. Us arriba a traves de la foto?
Aquesta es la senyora de la casa on hem dormit, de la etnia dels Dzay.
Jo fent fotos mentre els demes preparaven el sopar. Viva el arte del escaqueo!
12 comentaris:
Impressionant!!! Em refereixo al paisatge, les fotos i l'habilitat de la Mireia per no cuinar... jejeje, és broma! A part d'això, impressionant també la vostra resistència física... nosaltres també estem orgulloses de vosaltres, no hi ha per menys!
Ara bé, recordant aquella darrera cerveseta a Barcelona, on vam quedar que ens portaríeu un record de cada lloc, tot i que no us vaig acabar de veure molt convençuts, "yo a lo mío": de moment, vull unes arrecades com les de la Chung i un mocador com el que porta al cap la mestressa de la casa. Apa, crec que per ara ja està, moltes gràcies!
I que consti que no és culpa nostra, què voleu que fem si ens poseu davant la cara aquests colors?
Petó,
Gloria
PD: no patiu, que no esteu sols en el desconeixement del Barça, jo també he de posar cara de pòquer quan faig el cafè amb la gent de la feina. Si no fos pel que llegeixo a aquest blog, no sabria ni qui va primer...
Ei parella, és fantàstic tot aixó, feia dies que no em connectava i realment, se'm fa la boca aigua. Quina enveja!! Clar que no sé si aguantaria tota aquesta moguda, ja saps , quan una té una edat no està per massa "trote". Realment quina cara de felicitat la Chung, impressionant. Hem d'aprendre a viure amb menys coses, Hi ha una dita que una amiga va dir-me una vegada que deia: necesito poco y lo poco que necesito ,lo necesito poco.I vosaltres cuideu-vos molt que encara queden moltes milles, no? Aquí a MD més o menys com sempre,hi ha poca gent que hagi anat de 0570 per setmana Santa; de la penya nostra hi som totes. Vinga salut i demà tot i menjant un fantastico bocadillo de queso fresco, comentarem la jugada.
Molts petons GUAPUS !!!
Teresa
impagable aquesta crónica se Saba.
amb tres pincellades sabem on ets
que feu, que fan etc. La firmaria
el propi Espinás. Molt bé.Aixó cada dia es millor.
Com dius ja esteu tocant Xina, a les últimes estribacions del Himalaia. Quins camps d´arròs mes treballats i xulos.
Carai quin bestiar,; aquí en fariem uns bons pernils. Pero al Vietnam amb tanta humitat es impensable.
Moniatos i ous embarassats, lo altre son castanyes ?
redops, quines arracades les de la Chung. Va de gala o es l´equip feiner ?
Osti, aixó sí que es un morter.
Els tamborets de la cuina, perfectes. Semblen cómodes i pràctics.
I ara fujo d´estudi, pero vull aprofitar el blog per felicitar al Josep o Joseps que hi han aquí dins
Adeusiau. Bona sort
Ei!
quina vergonya Mireia atacada per petits aprenets d'arts marcials!!! (arribo tart pro ho havia de dir).
Me n'adono que encara que em conecti d'uves a peres també tarde-ho en dir quelcom, m'agrada pq així no em costa tan ficar-me al dia. La Nu ja em va dir que sorties amb un mustage impresionant, pro no m'imaginava q fos d'aquest tipus.
I què dir de la barba de l'Igna!!! S'està fent tot un home!!!, no deixis que es fagi una cua, que recordo encara lo q ens va explicar quan va anar a NY.
Lo de l'ou amb regal, quin fàstic!!! Jo crec q em moriria de gana.
I la grandesa de la natura, no tinc paraules, disfrute-ho per tots nosaltres.
Us estimo. Per cert, per setmana santa anirè a Sitges, pro no serà el mateix sense vosaltres.
Feia uns quants dies que no havia conectat amb vosaltres, de totes maneres penseu que parlem sovint de les vostres experiències i de les nostres, ja veig que l'Alícia us té al corrent del Barça quan hauria de ser jo que soc lames futbolera de totes (veig molt díficil que guanyem la lliga, no perdo l'esperança, crec que la copa del rey si). Penso moltes vegades amb tu i tenin davant meu a la Victoria (no saps com ha canviat l'ambient des de que estan la Victoria, la Carme i El Ricard, !Ah!però el dilluns va tornar la tècnic, tot arreglat, desprès de quasi 4 mesos)encara et nomeno en moltes coses, no deixes de ser la meva nena. Per un altre part estic molt contenta de veure que esteu tant bé i la cara de felicitat que feu, sou realment un bons supervivents. Molts petons.Luisi.
Nens! Esteu fets tots uns excursionistes! Només de pensar en el mal de peus, en les rampes a les cames, els dolors d’esquena ... Ja estic cansada!!!
Cert que la Mireia es fa la longis amb les fotos per no ajudar, però on era l’Igna en aquells moments??? Poder tallant llenya???? Alguna cosa us haureu currat pq a sobre que us donen lloc on dormir i menjar, no em crec que féssiu de gorres!!!
M’agraden molt les fotos, encara que m’agradaria veure una d’aquest ou per dins! Mireia tu a lo tuyo, fotos fotos i més fotos!!! Que són molt maques!!!
Molts petons,
Núria
Bon dia macos ,maquissims ...cada dia més rodamons....estic contenta al sentir lo bé que us lo esteu passant... enriquint-vos de cada dia, de cada pas, de totes les cultures que trobeu .. Fenti sentint que els dies tenen 24hores i vosaltres esteu allà vivint-les ... i nosaltres compartint el vostre viatge... Sento,ara molt més que abans, el no haver pogut anar a Vietnam
gràcies per tot i a continuar disfrutant...
No importa els pels ...lo impressionan de les fotos els fa issignificant i fins i tot més aventurer de veritat
gopi muaccccccc
Eeeii parella! hola!
Estem de vacances al Delta de l'Ebre i hem entrat a un ciber per seguir-vos al blog. Entro i veig: Pilar dijo....ondia! quan he escrit jo? ho hauré fet en somnis?
No sabia que es podia entrar amb el mateix nom. El llum ha marxat un cop mentre escribia, així és que només dir-vos que estic molt contenta que tot vagi tan bé, la vostra manera de viatjar la trobo encisadora, les fotos molt maques, veig que han fet furor les arracades, dels braçalets i el colleret no en dieu res,però trobo que déu n'hi do! fan molta patxoca!
Un petó molt fort i cuideu-vos molt!
Ei, penya de comentaristes!
Veig que ha aixecat expectacio l'indumentaria de la Chung, doncs us he de dir que totes les H'mong vesteixen aixi, tant per treballar al camp, com per estar per casa, com per anar a mercat..., sempre van aixi d'enjoiades. Glow, jo tambe vaig intentar comprar unes arracades com les de la Chung pero no va poder ser: son molt amples i no passen pels forats de les orelles que tenim les occidentals. Pensa que elles tenen una "peacho" perforacio i es fiquen 3 o 4 arracades al mateix forat, pero a nosaltres no ens en passa ni una. Ho sento! I no es una excusa per no portar-te-les!!! (encara que ho sembli).
Parlant de regals... Nu, ta germana m'ha explicat que fas un curs de corte i confeccion, doncs be, ja pots prendre nota de les meves mesures: 90-60-90. Quan torni vull un modelet la mar de mono per anar als extremenyos a fer unes birres!
Folgueroles, molt bona vista! Si, tambe hi havien castanyes, a mes dels moniatos i els ous amb feto. No vaig fer cap foto perque no vaig tenir temps de reaccionar. Haurieu d'haver vist la cara desencaixada que se'ns va quedar quan vam veure que de dins l'ou sortia un feto!
Ah, per cert, vull puntualitzar que l'ultim dia vam donar uns diners a la familia que ens va donar plat i llit. Ells van estar molt contents i nosaltres tambe. Vale que tinc barra per escaquejar-me de la cuina, pero no tant!
Pi, t'he de dir que l'Igna s'esta deixant el cabell llarg i jo no puc fer res per evitar-ho! Ja aniras veient l'evolucio a traves de les fotos. Respecte Sitges, tens rao, no sera el mateix sense nosaltres... aquest cop sera millor! Je, je, es broma (aixo espero!!!). Me'n recordo molt de la despedida que vam fer a Sitges.
Ali, em dones unes noticies que em deixen garratibada! Quan ho vaig llegir se'm van posar tots els pels de punta, i mira que ara en tinc!
Tere, molt bona la dita de la teva amiga. I canviant de tema: que no decaiga el queso fresco!!! Aqui no n'hi ha, l'unic formatge que hi ha son quesitos i no es el mateix!
Luisi, estic molt contenta que et trobis a gust amb la gent de RRHH, veig que he deixat el departament en bones mans!I paciencia amb el Barca i... amb la tecnic! No se que veig mes dificil, que s'arregli lo del Barca o que s'arregli la tecnic!!!
Per a mundet en general: ja us heu comprat una pamela per anar al bodorrio del ano??? (no em mal interpreteu, es que en aquest teclat no hi ha "enye").
Gopi, si t'ho repenses et pots apuntar a venir amb nosaltres a les vacances d'estiu! Ves a saber a on pararem, pero tots sou benvinguts!
Mama, ja veig que esteu molt al dia amb les noves tecnologies, fins i tot aneu a ciber-cafes per no perdre'ns la pista. Aixi m'agrada!
Us trobem a faltar molt a tots pero aixo es bon senyal, vol dir que a Catalunya tenim gent a la que estimem i al llegir els vostres comentaris es com si us tinguessim ben aprop. Aixi doncs, fins el proper comentari!
hola Mireia i Ignasi!
Sapa es precios, pero que m'es d'humit! no us surten bolets als peus amb tanta humitat??
es molt interessant que estigueu amb els HMONG!! aquest grup etnic sense estat! m'ha cridat l'atencio perque aqui a Minnesota, a St.Paul hi viu una de les comunitats de refugiats HMONG mes grans del mon!
be, continueu aixi i espero que les agulletes se'n vagin aviat!!!
gemma, la cosineta.
Hola parelleta, ja estem al dia amb això d`internet!!! Us varem trobar a faltar per Nadal,ara us podem seguir i viatjar amb vosaltres a través de les vostres fotografies.És d`admirar la vostre aventura,(nosaltres no tindriem collons-Pere-) Ara podrem anar estan en contacte, us hem vist molt bé i les fotos fantastiques, esperem que us trobeu bé de salut,petons i abraçades.
Sandra, Pere i Pol
Hola nenitos, per variar mai recordo la meva contraseña en aquest Blogger....com disfruto veient les vostres fotitos, sembla que viatji jo també!!Mireia, l´Ignasi ja menja?? El veig cada cop més prim...Cuideu-vos molt i a mi si que em pots portar unes arrecades con la Chung, els meus forats són enormes, jajajaja
Publica un comentari a l'entrada