Arequipa

Arequipa, la segona ciutat més gran de Perú, està a 2360 msnm, al peu del volcà Misti i envoltada de majestuosos volcans, en un dels quals es va trobar la Mòmia Juanita. També es coneix com la "Ciudad blanca" degut a la blancor del sillar, pedra volcànica que abunda en aquesta zona i s'utilitza per la construcció, i com la "Ciudad del eterno cielo azul" pel seu clima sec amb més de 300 dies de sol a l'any.

Plaza de Armas amb la inmensa catedral.


Mercat d'Arequipa.

Monestir de Santa Catalina. Ocupa una àrea de 20 mil metres quadrats i es va construir per allotjar les filles de families riques amb vocació religiosa, com a centre de clausura. Avui en dia encara hi viuen 30 monges, de 18 a 90 anys.

Façana d'una habitació del monestir.


Una de les múltiples cuines del monestir.

Arequipa és el lloc ideal per anar a visitar el Cañón del Colca, el segon més profund del món. L'única manera de veure el Cañón "per dins" és a peu, així doncs, vam contractar un guía i amb tres aventurers més ens vam endinsar en un trekking de tres dies per aquesta vall i muntanyes. El punt de partida era Cabanaconde, a 3287 msnm i des d'allà vam començar el descens cap el Colca.

Enmig de les muntanyes trobes poblets totalment aïllats, on l'única via de comunicació són caminets de terra per on les mules i burrets transporten aliments i el que faci falta. Aquí no hi ha cotxes, ni contaminació, ni soroll, ni strés...

A mig camí vam parar en un d'aquests poblets on ens van oferir un got de chicha, beguda típica feta a base de blat fermentat. Quan més temps es deixa fermentar, més graduació té. Tot i que ens van dir que aquesta no era gaire forta, jo diria que aquell bon home ja ni recordava quan temps l'havia tingut fermentant!

D'esquerra a dreta, els sofocats aventurers intrépits: Karen, Igna, Sabrina, Daniel i una servidora.

Degut a l'aïllament d'aquests poblets i a la dificultat per desplaçar-se d'un a l'altre, les famílies són totalment autònomes: conreen els seus propis cereals, tenen arbres fruiters, algún animal, molen el gra per elaborar farina, aprofiten la pell dels animals per fer recipients i teixexen la seva propia roba, com ens ensenya la senyora Victòria.

Parada a mig camí del Cañón.

I per fi, arribada a l'ansiat destí, Oasis (2180 msnm), en unes fantàstiques cabanes de canya on descansar i passar la nit. Des de l'interior de la cabana veies tot l'exterior entre els foradots de les canyes, i entrava qualsevol bestiola i també un airet fresc que per la nit va fer que ens poséssim al damunt tota la roba que duiem a la motxilla.

El dia següent va consistir en pujar tot el desnivell que havíem baixat, és a dir, tornar a pujar a Cabanaconde, a 3287 msnm. Com us podeu imaginar treiem el fetge per la boca, prou feines vam tenir a arribar vius a dalt, és per això que no hi ha ni una punyetera foto de tota la pujada. Tot i així hem de dir que l'excursió va valdre molt la pena, vam veure còndors andins pel camí, vam conèixer una gent entranyable i vam gaudir d'uns paissatges impressionants.

Vipassana

No hem arribat a la il.luminació però hem constatat a la nostra propia pell que el camí cap a la il.luminació és llarg, difícil, dur i dolorós, molt dolorós! Cada dia ens hem llevat a les 4:00 de la nit i a les 4:30 començàvem a meditar. Meditàvem 11 hores al dia, asseguts a terra. En determinades meditacions havies de mantenir una posició estàtica i no moure't per a res, passés el que passés, com estàtues de marbre. Durant el dia fèiem pauses per esmorzar, dinar i berenar. No sopàvem. L'últim àpat era una poma, una mandarina i una infusió a les 5 de la tarda. I seguiem meditant. Els dos últims dies ni tan sols hi havia descansos, s'havia de meditar constantment, fins i tot quan menjaves, quan et dutxaves, quan anaves a dormir... També fèiem vot de silenci: no podíem parlar ni comunicar-nos amb ningú, ni tant sols llegir ni escriure, i estàvem separats per sexes en tot moment: per dormir, per menjar, fins i tot per caminar hi havia àrees específiques per homes i altres per dones.

Vist així sembla una tortura horrible, de fet en algún moment ho ha estat, però del que es tracta és de conèixer la propia veritat a través de l'experiència directa, així aconsegueixes canvis profunds en els teus patrons mentals per erradicar el patiment que genera un mateix. Vipassana significa veure les coses tal i com són, no com voldríem que fóssin. La tècnica es basa en observar la propia respiració natural per concentrar la ment i a mida que es va aguditzant la consciència procedeixes a observar la naturalesa mutable del cos i de la ment: experimentes patiment, dolor, benestar, calor, alegria, angoixa, felicitat, tristesa, picor, formigueig... tot ho observes des de l'equanimitat i l'equilibri mental i experimentes la impermanència de totes aquestes sensacions. Més tard o més d'hora tot passa. Per tant, si tot és impermanent, no cal aferrar-se a determinades sensacions ni tampoc rebutjar-ne d'altres.

Vipassana es una de les tècniques més antigues de meditació de l'Índia. Durant segles no es va utilitzar i va ser redescoberta per Gotama el Buda fa més de 2500 anys. Actualment un dels principals mestres de meditació vipassana és el Sr. Goenka que ha estés la tècnica arreu del món ensenyant-la a centenars de mil.lers de persones per a que se'n puguin beneficiar. L'ensenyança és totalment gratuïta, al acabar el curs, si consideres que ha estat profitós, dónes la voluntat.

Aquests dies de recolliment han estat profundament enriquidors, hem descobert coses importants de nosaltres mateixos i hem après la manera de ser una mica més feliços en aquest món de bojos. Sabem que no n'hi ha prou amb un curs de 10 dies, per molt dur que sigui, per transformar la manera de viure, però sí és un inici per començar a canviar un mateix i així canviar una mica el món.

Dins del recinte no podíem fer fotografies, però us posem aquesta que hem trobat al google del Sr. Goenka, tot i que a nosaltres ens ha ensenyat la tècnica un dels seus professors assistents, el Sr. Arthur Nichols.

Máncora

Teníem ganes d'una mica de caloreta i de sentir l'estiu, encara que estem a l'hemisferi on ara és hivern, i l'hem ben encertat anant a Máncora, un poblet de platja del nord de Perú, tocant amb l'ecuador, que té la sort de tenir un clima tropical i sec durant tot l'any, o sigui que el sol està garantit. L'ambient que es respira és d'eternes vacances i vida fàcil: restaurants de tot tipus, bars, discoteques, mercats d'artesania, venedors ambulants, turistes nacionals i extrangers, surfers... Aquí hem estat uns dies de relax, practicant ioga a la platja, fent meditació, gaudint de les postes de sol al Pacífic, pensant...

Hem arribat a la conclusió que hem de fer un pas més en el nostre viatge interior, seguir treballant la nostra ànima, així doncs del 6 al 17 d'agost assistirem a un curs de Vipassana a Lima que consisteix en un "retiro" en una casa on et lleves quan encara és de nit, passes el dia meditant, menjes poc i fas vot de silenci. Durant aquests dies no ens podem comunicar amb l'exterior, per tant no hi haurà cap actualització del blog. No sé si trobarem la il.luminació o no, però segur que serà interessant. Quan sortim us ho expliquem!