Estic tipa de sentir a parlar de la crisi financera
de la zona euro; que si l’íbex 35, que si la prima de risc, que si la
desconfiança dels mercats, que si el rescat o l’ajut o digues-li com vulguis...
I mentre aquí ens debatem sobre quin futur ens espera, altres països, com
Brasil, Xina, Índia, Rússia i Mèxic, emergeixen amb força i es desmarquen com a
futures primeres potències.
D’aquests països que opten a la categoria de potència mundial, l’Índia em fascina especialment (com molts de vosaltres ja sabeu). Fins a dia d’avui hi he estat dues vegades: 2 mesos i mig al 2007-2008 i tres mesos al 2011.
Allà hi tinc un nen apadrinat, en Mustaph, a través de la Fundació Vicenç Ferrer. Al 2007 vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment, a ell i a la seva família. Viuen en un poble perdut al sud de l’Índia, on la terra és eixuta i només es veuen rocs i matolls ressecs. En una cabana senzilla conviuen en Mustaph amb el seu germà, la seva germana i els seus pares.
Avui m’ha arribat una carta de la Fundació on m’informen que en Mustaph, que tan sols té 16 anys, ha hagut de deixar l’escola a causa de la dura situació econòmica que està vivint la seva família. Els seus pares són agricultors però aquest any hi hagut una sequera terrible i no han caigut ni les sis minses pluges anuals que necessita el cultiu del cacauet.
Per poder sobreviure, en Mustaph ha hagut de deixar l’escola, marxar de casa i emigrar a un poble que està a 250 km del seu, per treballar, de sol a sol, amb una excavadora. Guanya 60 € al mes.
Tota la meva admiració, respecte i bons desitjos cap a en Mustaph.
En Mustaph (el segon començant per la dreta) amb la seva família,
D’aquests països que opten a la categoria de potència mundial, l’Índia em fascina especialment (com molts de vosaltres ja sabeu). Fins a dia d’avui hi he estat dues vegades: 2 mesos i mig al 2007-2008 i tres mesos al 2011.
Allà hi tinc un nen apadrinat, en Mustaph, a través de la Fundació Vicenç Ferrer. Al 2007 vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment, a ell i a la seva família. Viuen en un poble perdut al sud de l’Índia, on la terra és eixuta i només es veuen rocs i matolls ressecs. En una cabana senzilla conviuen en Mustaph amb el seu germà, la seva germana i els seus pares.
Avui m’ha arribat una carta de la Fundació on m’informen que en Mustaph, que tan sols té 16 anys, ha hagut de deixar l’escola a causa de la dura situació econòmica que està vivint la seva família. Els seus pares són agricultors però aquest any hi hagut una sequera terrible i no han caigut ni les sis minses pluges anuals que necessita el cultiu del cacauet.
Per poder sobreviure, en Mustaph ha hagut de deixar l’escola, marxar de casa i emigrar a un poble que està a 250 km del seu, per treballar, de sol a sol, amb una excavadora. Guanya 60 € al mes.
I nosaltres, aquí, ben còmodes des del sofà de
casa, seguim dient que estem molt malament, que tot està fatal, que no sabem
què ens espera. Doncs a molts països, el futur immediat és sempre incert i
fràgil. Malgrat ser economies emergents, bona part de la seva població viu en
una crisi permanent i les seves vides pengen d’un fil.
Tota la meva admiració, respecte i bons desitjos cap a en Mustaph.
En Mustaph (el segon començant per la dreta) amb la seva família,
ben content amb
el polo a ratlles que li acabàvem de regalar
quan el vam anar a visitar al seu poble al 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada