La mirada de la Mantis. Qui observa a qui?

Sovint, quan entrem en contacte amb la natura, pensem, fruit del nostre egocentrisme,  que estem sols. El primer que ens ve al cap és com n’estem de bé en aquesta solitud. Però a la que observem una mica més..., res més lluny de la realitat!

 

Potser sí que estem sols com a espècie humana, però hi ha un munt d’espècies del regne vegetal al nostre voltant: des d’arbres que fa més anys que nosaltres que es troben a la faç de la terra, fins a petits brins d’herba que esclafem a cada passa sense ni pensar-hi.

 

Una mirada més profunda et porta a descobrir l’abundància del regne animal: ocells creuant el cel, d’altres que els sents cantar malgrat no aconsegueixes veure’ls, papallones voleiant nerviosament, formigues atrafegades creuant una pista d’obstacles,  libèl·lules parades al cim d’una canya... Com més a poc a poc vas, més éssers vius descobreixes al teu voltant i més ridícul es torna el pensament inicial sobre “Que bé que estic aquí tot sol!”

 

I aleshores te n’adones que tu no ets l’únic que observa, sinó que també estàs essent contemplat per algú altre. Quan descobreixes a un animal, quanta estona fa que ell ja t’ha presenciat? I la quantitat d’insectes que ni tan sols ets capaç de veure? Qui espia a qui? Pregunta’t si realment tu ets l’observador o simplement ets l’observat, ja que, sovint, res és el que sembla a primera vista.

 

 

 

Mantis religiosa a Los Monegros, Aragó.