Máncora

Teníem ganes d'una mica de caloreta i de sentir l'estiu, encara que estem a l'hemisferi on ara és hivern, i l'hem ben encertat anant a Máncora, un poblet de platja del nord de Perú, tocant amb l'ecuador, que té la sort de tenir un clima tropical i sec durant tot l'any, o sigui que el sol està garantit. L'ambient que es respira és d'eternes vacances i vida fàcil: restaurants de tot tipus, bars, discoteques, mercats d'artesania, venedors ambulants, turistes nacionals i extrangers, surfers... Aquí hem estat uns dies de relax, practicant ioga a la platja, fent meditació, gaudint de les postes de sol al Pacífic, pensant...

Hem arribat a la conclusió que hem de fer un pas més en el nostre viatge interior, seguir treballant la nostra ànima, així doncs del 6 al 17 d'agost assistirem a un curs de Vipassana a Lima que consisteix en un "retiro" en una casa on et lleves quan encara és de nit, passes el dia meditant, menjes poc i fas vot de silenci. Durant aquests dies no ens podem comunicar amb l'exterior, per tant no hi haurà cap actualització del blog. No sé si trobarem la il.luminació o no, però segur que serà interessant. Quan sortim us ho expliquem!

Huaraz, Cordillera Blanca i Huanchaco

La ciutat de Huaraz esta ubicada entre la Cordillera Negra i la Cordillera Blanca, a 3100 metres per damunt del nivell del mar. Com us podeu imaginar vam patir el corresponent mal d'alcada, que vam pal.liar a base d'infusions de coca. Per fi hem vist dones amb vestimentes tipiques andines, hem sentit parlar quechua i hem divisat el Huascaran (6768 m), el pic mes alt de Peru.

Entre mig de peruanos i "cholitas" ens hem trobat amb tres catalans: la Gloria, el Rafa i el Paco. A ells tambe els apassiona viatjar i son uns experts muntanyencs, aixi doncs quedem amb ells per anar d'excursio. I gairebe ens maten!!!

Primer anem amb una "combi" fins a Yungay. Yungay es un poble tranquil que va patir una greu tragedia el 1970, quan va quedar completament sepultat per un allau de neu que es va desprendre del Huascaran degut a un violent sisme. Amb el temps van tornar a reconstruir la ciutat sencera un centenar de metres mes enlla.

Des de Yungay agafem un taxi fins a la llacuna Llanganuco (a 3800 metres) i a partir d'alla comenca la nostra ascencio. Es impressionant tenir muntanyes que passen dels 5000 tan a prop. Ens falta oxigen al respirar, ens pesen les cames, tenim mal de cap... pero els paissatges s'ho valen.

Despres de 4 hores de costosa ascencio arribem mes morts que vius a la Laguna 69, a 4700 metres d'alcada. Per fi, ho hem aconseguit!!! Mai a la vida haviem vist unes aigues tan turqueses. Estem orgullosos de nosaltres mateixos, per ser que lo maxim que haviem pujat era al Tibidabo, aixo no esta gens malament! Amb rao d'aquesta cordillera en diuen la Suissa peruana, i si no arriba a ser pels tres catalans excursionistes ens hauriem perdut aquestes muntanyes monumentals.

Deixem Hauraz i els catalans i amb una tartrana d'autobus carregat de gent, cabres i gallines ens dirigim cap a la costa, passant per l'espectacular Canon del Pato, on la Cordillera Blanca i la Cordillera Negra estan tan juntes que gairebe no hi ha espai ni per la carretera empolsinada per on passa l'autobus.

Visitem Trujillo, amb la catedral i les colorides cases colonials.

Les ruines de Chan Chan, una ciutat prehispanica Moche de 20 kilometres quadrats amb places, carrers, vivendes, muralles i temples.

Per acabar ens relaxem a la platja de Huanchaco. Els pescadors surten de bon mati amb les seves barques artesanals anomenades "caballito de totora" i s'endinsen entre les ones de l'ocea per pescar mentre els turistes fan surf.

I aqui ens hem tornat a trobar amb els catalans! Aquest cop sense mal d'alcada, a nivell del mar, i hem anat a dinar un bon peixet per acomiadar-nos ja que ara seguierem rutes diferents, pero qui sap, potser tornem a coincidir...

Casa Alternativa Joven

La Casa Alternativa Joven es troba a Villa el Salvador, un districte humil de Lima. La història de Villa el Salvador és fascinant: no fa massa anys tota la zona era un inmens desert de dunes, no hi havia absolutament res, només sorra. Els primers pobladors que van establir-se aquí van decidir fer d'aquest desert casa seva, i com que no hi havia res, van haver de fer-ho tot. Amb molta organització, treballs comunals i plans urbanístics ben pensats, van aixecar la ciutat que és avui en dia.

La Casa Alternativa Joven (CAJ) es un espai cultural obert als joves de Villa el Salvador que permet que puguin realitzar les seves inquietuds: música, pallassos, animació de festes, malabars, capoeira, tallers de ceràmica, de xocolata ... i qualsevol iniciativa que puguin tenir els joves. Si més no, és un espai de reunió i intercanvi d'idees i d'opinions on tothom és benvingut.

El que més ens crida l'atenció és la capacitat que tenen aquests nois/noies de ser feliços amb el que fan, el treball en equip, la il.lusió amb la que realitzen les activitats, la capacitat d'aprendre, l'alegria que desprenen i, en definitiva, l'habilitat per fer que els seus somnis esdevinguin realitat. Cada un d'ells/elles té un gran talent en el seu àmbit, per tant aconseguiran el que es proposin. Són uns lluitadors nats i tal com van fer els seus antecessors, seguirant fent de Villa el Salvador un bon lloc per viure.

Com sempre, per tot arreu on passem, el que més ens marca són les persones. Aquí ens quedem amb aquests joves enèrgics, d'esperit lluitador, aventurers, valents i sense por, que tantes coses ens estan ensenyant.

Michel i Juan Carlos tocant en una festa per nens.

Angel fent un número clown en la mateixa festa.

Andrea i Daniel fent un número clown en un mercat per concienciar a la gent sobre la vaga nacional que hi va haver al Perú el dia 9 de juliol.

Sessió de ioga pels nois/noies de la CAJ.



Dia de platja amb Yerson, Pepe, Estefani, Daniel i uns servidors.

Fent el turista per Lima amb el Daniel, Juan Carlos, Lucky i Jason. Lo del fons és la Catedral de Lima.

Barri Miraflores.

Soparet a la CAJ.

San Pedro de Atacama

Tots els deserts del món tenen quelcom d'especial, i el d'Atacama no és cap excepció. Amb els Andes de fons i a 2436 metres sobre el nivell del mar es caracteritza per ser la capital arqueològica de Xile, ja que aquí es troben ruines d'assentaments Inques.

San Pedro és la població més important i la principal activitat econòmica és el turisme (això vol dir que els restaurants i hotels són cars) i l'agricultura. Aquí les cases són petites cabanes de adobe (barreja de fang i palla) i tot està empolsinat per la sorra del desert.

Carrer de San Pedro

Música tradicional.

Teníem ganes d'explorar el desert pel nostre compte, sentir la calor damunt la pell, el sol al nostre cap... i no se'ns va acudir res millor que llogar un parell de bicis i llançar-nos a les 11:00 del matí al mig del desert, amb un mapa fet a mà per qui ens va llogar les bicis i sota un sol de justícia. Vaja si vam sentir el desert! Ens vam passar el dia pedalant i suant com chanchos (porcs) però la recompensa va ser uns paissatges i unes ruines impresionants. Sembla increïble que aquí visqués gent durant l'imperi inca...

Després de l'excursió amb bici vam necessitar un dia de relax. S'ha de tenir en compte que feia més d'un any que no anàvem amb bici, que, de fet, quan hi anàvem, era per Barcelona, amb el terra perfectament asfaltat i llis i no per damunt de la sorra del desert, i que a 2436 metres d'alçada els esforços físics costen més de realitzar. Total, que el dia següent no ens podíem moure!



Posta de sol amb flamencs a la llacuna Chaxa.

Hem de dir que durant aquests dies hem conegut xilens que estan perfectament assabentats de l'existència de Catalunya, de les relacions amb Espanya i fins i tot ens han dit en un accent correctíssim "quatre paraules en català.

Xile

De moment no hem vist res que ens hagi impactat gaire de Xile. Val la pena, però, comentar què pensen els Xilens de nosaltres:

1. En España hay mucha maldad
2. Barcelona, la ciudad de los okupas!
3. En Barcelona todos los hombres visten como gays

Deu ni do com ens veuen, no? Aquestes afirmacions les hem extret textualment de converses que hem tingut amb gent d'aquí. Per ser justos també hem de dir que molts han comentat "Que bonito país" i un noi universitari fins i tot ens va parlar de Gaudí.

Dels que vam estar a Santiago recordem poca cosa i no tenim fotos, el jet lag ens va deixar en un estat de semi-coma i no ens vam recuperar fins arribar a Valparaíso, una bonica ciutat tocant el mar amb cases de colors que s'enfilen pels cerros (turons).

Vistes des de la casa de Pablo Neruda a Isla Negra. Aquest és el mar amb el que el poeta s'inspirava.

No és extrany trobar-nos això enmig del carrer?

Seguim amb la mala sort. Hem passat pel desert d'Atacama, un dels més àrids del món i ens ha plogut. Per demostrar-ho aquí teniu la foto feta desde l'autocar. La gent ens deia "aquí no llueve casi nunca, es muy raro que llueva!"

Per fi!!! L'Ignasi s'ha pelat! Ara diu que te fred al cap...

Australia II

Australia es un pais sorprenent, sobretot per la natura. Des de Cairns hem agafat un vaixell per fer snorkel a la barrera de coral. Impresionant! Bancs de peixos nedant al teu voltant, quasi be tocan-te, formacions extranyes de coral just sota els teus peus, explosio de colors, de diversitat, de vida.

Recordo quan vam anar a Menorca, estavem a una cala paradisiaca i la Pi es va posar a cridar com una boja perque va veure un peix de tamany inferior al seu dit del peu nedant prop d'ella! Pi, no vagis a la barrera de coral, mira que et trobaras:

Al riu Daintree hem pogut observar cocodrils salvatges en el seu medi. Sembla de plastic, pero es de debo!

A partir d'aqui, la resta d'animals ja no estan en llibertat, sino que hem hagut de pagar per veure'ls. Tambe he de dir que jo he aprofitat aquests dies per menjar-me'ls: he tastat cocodril, camell i cangur estofat, al curry, saltejat, marinat, carpaccio... L'Ignasi se'n fa creus i es posa les mans al cap!!!

Mireu, nenes, aquest es el regalet que us hem comprat! Llastima que no ens el deixen treure del pais! Es tan mono...

Mare meva, si sembla una foto de familia!!!

Es trist pagar per veure un cangur a Australia, que n'esta ple! Pero hem tingut la desgracia que tots els que ens hem trobat pel cami estaven esclafats a l'asfalt de la carretera.

Perque no digueu que a les meves fotos mai surten persones, ahi va un surfista! Sento no mostrar-vos cap aborigen, pero la inmensa majoria estan marginats socialment, no tenen recursos economics, viuen en la pobresa, no formen part de la societat australiana, molts tenen problemes d'alcoholisme i es per tot aixo que no he considerat oportu treure la camera davant d'un d'ells i fer-los-hi la foto com si fossin una atraccio mes.



I per acabar una fantastica piscina a Bondi Beach, on constantment entren les onades de l'ocea i per fer-te soci has de venir a nadar totes les setmanes de l'any! A aquest lloc ens hi van portar una parella de bascos afincats a Sydney que vam coneixer a Nova Zelanda i esperem tornar a veure'ls en alguna altra ocasio.

Tot aixo es molt maco, pero ja tenim el neguit de coneixer altres coses. Aixi doncs dema agafem un avio i, si sobrevivim a les 16 hores de vol, arribarem dema passat a Xile. Fins la propera connexio des de Sud America!

Ara fa sis mesos...

... que vam fer les motxilles, ens vam despedir de la nostra gent i amb el cor ple d'il.lusio i un pessic de por ens vam llencar al mon. No sabiem exactament que buscavem, nomes teniem la sensacio que necessitavem un canvi, viure d'una altra manera, coneixer altres experiencies, enfrontar-nos a nous reptes... A mida que hem anat fent cami els objectius del viatge han canviat, ens hem deixat guiar per les intuicions, les emocions, la gent que hem conegut... en definitiva, hem deixat enrere les planificacions racionals i ens hem dedicat a viure el moment, perque tal com va dir Gandhi "per que pensem tant si vivim tan poc?"

Ens sentim plenament lliures. Fem el que la nostra anima ens demana i portem tot el que necessitem en una motxilla de 10 kg. De fet podriem llencar la meitat de les nostres pertinences i tampoc les trobariem a faltar. No necessitar massa coses et dona una sensacio de llibertat brutal. I tambe es molt practic: al mati no m'he de preocupar per quins pantalons em poso: com que nomes en tinc 2, una setmana toquen uns i a la seguent els altres! Ni tampoc per quines sabates queden millor: si fa fred, les bambes, si fa calor, les sandalies!

Realitzar els somnis es possible. Nomes cal desitjar veritablement una cosa, i la vida et posa els mitjans per aconseguir-ho. Durant aquests sis mesos hem estat a molts paisos, hem conegut diferents cultures, ens hem trobat a gent fascinant, hem vist coses fantastiques, increibles, tambe ens hem trobat amb males persones, hem viscut experiencies negatives, hem vist coses lletges, ens han enganyat... pero al cap i a la fi tot aixo es la vida i val la pena viure-la disfrutant de tot. No se que passara durant els propers mesos ni on anirem, pero per molts paisos que visitem, aquest sempre sera un viatge mes intern que no pas extern.

I tot aixo tambe ha estat gracies a vosaltres, que ens enteneu perfectament, o no, pero ens accepteu, que compartiu idees i opinions, que ens aporteu coneixement, emocions, ironia, bon humor... i en definitiva, que ens feu sentir molt estimats i a prop vostre encara que estem a l'altre punta del mon.