Un elefant pels carrers de Delhi

L'Índia no deixa mai de sorprendre't. Els últims dies de la nostra última estada al país de l'espiritualitat, vam topar-nos amb un elefant al bell mig de Delhi. L'havien engalanat amb dibuixos de colors damunt la pell aspre del cap i estava d'allò més tranquil, envoltat de trànsit, nens i tafaners. Semblava que tingués perfectament assumit que era el centre d'atenció i es deixava mirar. Es deixava admirar.

Transmetia pau i saviesa, com només uns pocs humans saben transmetre. Va ser la cirereta d'un intens viatge de 3 mesos a l'Índia. La seva imatge ha passat ha ser un record inesborrable i el guardem al cor, a l'apartat "moments màgics".

Favela Rocinha, Rio de Janeiro

Fa un parell de dies les notícies tornaven a fer-se ressò de que la favela més gran de Rio de Janeiro, la Rocinha, havia estat arrabassada de les mans dels narcotraficants. Aquest cop comentaven el cas d’un home que durant dècades es va construir casa seva en una posició privilegiada de la favela, amb una terrassa assolellada i unes vistes esplèndides de la ciutat amb el mar al fons. Ara li ofereixen una milionada per l’immoble.

I és que, encara que sembli mentida, dins de les faveles també hi ha classes altes i classes baixes, barriades benestants i barriades deprimides, zones conflictives i zones tranquil·les. La Rocinha té més de 70.000 habitants, (aproximadament com la ciutat de Manresa), per tant, hi ha tot un submón dins la favela, tal com vam poder comprovar al desembre del 2008, quan vam estar uns dies a Rio mentre fèiem la volta al món i vam aprofitar per aproximar-nos una mica a la realitat de les faveles.

Ahir a les notícies deien que ara els habitants de la favela poden fer vida al carrer i obrir negocis. Quan nosaltres hi vam ser, els nens jugaven al carrer, vam esmorzar a una cafeteria de la favela, vam passar per davant de botigues i cibercafès i vam visitar una guarderia. Tot amb absoluta normalitat. D’acord que hi havia zones calentes per on, òbviament, no vam passar, i altres on ens van recomanar que amaguéssim les càmeres perquè era espai de narcotraficants, però ja hi havia zones on la vida es desenvolupava de forma normal, o tan normal com es pot desenvolupar a qualsevol barri humil d’una gran ciutat.

Suposo que el fet que Rio aculli el Mundial de Futbol al 2014 i els Jocs Olímpics al 2016 contribueix a la necessitat que té la ciutat de rentar la seva imatge i de donar bones notícies al món, encara que, potser, no siguin ben bé notícia o només mostrin una ínfima part de la complexa realitat.

Favela Rocinha, Rio de Janeiro, Brasil.

Els carrers de l'Índia

La primera sensació que tens quan trepitges una ciutat índia és que hi regna el caos. Pels carrers circulen tota mena de vehicles sense cap mena d'organització visible: no hi ha semàfors, no hi ha carrils, no hi ha preferències i tothom toca constantment la botzina. Camions, cotxes, motos, bicicletes, rickshaws... i entremig, gent que va amunt i avall i alguna vaca despistada.

Però malgrat el desordre aparent, hi ha quelcom que fa que tot flueixi, la gent no s'empipa, el trànsit es soluciona i cadascú segueix el seu camí.

I perquè veieu de què estem parlant, us deixem un vídeo sobre el trànsit que vam gravar aquest estiu a la ciutat de Haridwar, Índia.

Un lloc per somiar

Cada cop que veig un avió creuar el cel, penso: d’on deu venir? Quin serà el seu destí? Deu anar ple? I els passatgers que hi ha dins... estan de vacances? Són gent de negocis? Corresponsals de guerra? Aventurers intrèpids? Estan contents d’anar allà on van o s’han vist forçats a emprendre aquest viatge? Senten nostàlgia pels qui han deixat enrere? Els espera una vida nova? Potser hi viatja algú que està començant a fer la volta al món, o que està a la meitat, saltant d’un continent a l’altre. O potser algú torna a casa després de molts mesos viatjant...

Cada cop que veig un avió creuar el cel, em faig aquestes preguntes, i moltes més, i començo a somiar imaginant-me històries sobre els passatgers que hi viatgen dins.

Al Prat de Llobregat hi ha un bon lloc per deixar volar la imaginació, on els avions et passen just per sobre el cap, tan a prop, que, si afines bé l’orella, durant les centèsimes de segon que l’aparell et sobrevola, es senten fragments de les converses dels seus passatgers i pots somiar un munt d’històries.

Un altre any...

Un altre any se’n va, deixem enrera el 2011 amb tots els seus propòsits, els acomplerts i els que no. Deixem enrera un any difícil, ple d’entrebancs i dificultats. Un any de canvis, canvis que d’entrada no ens agraden i no ens hauríem imaginat mai, però que no ens queda més remei que acceptar.

Un altre any arriba, carregat de projectes, reptes, esperança i il·lusions. Comencem un nou any on tot és possible, on podem reinventar-nos i realitzar allò que veritablement anhelem. El 2012 està en blanc, l’anirem escrivint sobre la marxa, poc a poc, amb esforç i perseverança, però amb la lletra i el contingut que nosaltres triem.

Què ens oferirà el 2012? No ho sé, però el que fem ara i com ho fem ens condicionarà el futur i farà que ens encaminem cap a un lloc o cap a un altre, per tant, no deixem les coses a l’atzar per a l’any que ve, comencem a actuar avui mateix i creem el futur que desitgem.

Molt bon any!

"El viatge com a manera d'a(em)prendre"

Francesc Balagué i Iván Marcos, durant la xerrada, al wikilounge de la UOC.

Ahir a la tarda es va celebrar a Barcelona el wikispeech sobre “el viatge com a manera d’a(em)prendre”, amb Francesc Balagué i Iván Marcos, dos viatgers que veuen el fet de recórrer món com una oportunitat per innovar, crear, obrir l’esperit i emprendre.

L’Iván, va fer de la seva volta al món un projecte d’I+D. Es movia amb la motxilla i el portàtil i anava reportant a diferents empreses tot allò que veia. El seu objectiu era observar diferents productes, serveis i models de negoci arreu del món.

El Francesc, doctorat en pedagogia, va plantejar la seva volta al món com un màster. Per aquesta raó, anava recollint experiències relacionades amb l’educació a cada país per on passava.

Malgrat que cada cop hi ha més catalans que s’animen a fer la volta al món o a viatjar durant uns quants mesos, encara són molts els que ho veuen com una bogeria o una pèrdua de temps. En canvi, en altres països, com Canadà, Israel o països del nord d’Europa, s’entén el viatjar com una eina de desenvolupament tant a nivell personal com professional. Un exemple n’és el nou model educatiu Kaos Pilot.

No oblidem que, habilitats personals com la tolerància, la capacitat d’adaptació i de resposta o la creativitat, no s’aprenen ni a l’escola ni a la universitat.

I després de la xerrada vam continuar la tertúlia amb els nostres amics malalts de viatges. El Víctor i la Raquel comencen la seva volta al món el dia 6 de gener (el millor regal de reis que podien tenir!) i ens deixen el seu bloc perquè els poguem acompanyar en la seva gran aventura. El Joan i l’Èlia marxaran a mitjan de l’any que ve (atenció, no tenen data de tornada!) i ja ho estan preparant tot perquè la seva volta al món sigui una experiència excepcional.

Reunió viatgera amb el Víctor, la Raquel, el Joan i l'Èlia.

Donna Nook, el santuari de la foca gris

Caminar entre la colònia com si fossis un més, aproximar-te a les cries encuriosides per la teva presència, contemplar baralles territorials per part dels mascles immensos... Tot això ho trobes a la reserva natural de Donna Nook, a la costa est d’Anglaterra, on cada any centenars de foques grises venen per donar a llum a les seves cries.

El terreny de Donna Nook pertany a l’exèrcit. Actualment s’hi fan pràctiques de tir i altres maniobres militars i només s’hi pot accedir els caps de setmana. Encara que sembli contradictori, precisament el fet que sigui una zona restringida, ha contribuït a que el territori es mantingui més protegit i allunyat de la presencia humana. És a dir, que aquí les foques encara estan prou tranquil·les.

Per accedir a la colònia has de caminar un quilòmetre i mig per un terreny fangós fins que arribes a la platja. Allà no hi trobes visitants de cap de setmana, pràcticament no hi ha ningú, només algun fotògraf audaç, com en Joan de la Malla, expert en fotografia de natura que organitza diverses sortides fotogràfiques com per exemple l’observació de voltors a Matarranya, la brama del cérvol a Aragó o, en aquest cas, les foques grises a Anglaterra.

El vent et talla la cara, els peus i les mans se t’encarcaren pel fred intens, el nas et raja com una aixeta... però no pots deixar de fer fotografies, de contemplar i de passejar en solitud entremig de les foques, com si fossis un més del ramat. I sobretot, no pots deixar de sentir-te summament afortunat pel fet d’estar en una zona reservada al regne animal, on les foques t’accepten i et permeten gaudir del seu espectacle.