Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???
Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.
Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.
Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.
L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!
Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...
Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.
15 comentaris:
Bona tarda família. Torno a ser jo. He començat a mirar les vostres fotos i, mentre les mirava, pensava en les "penques" de l'Ignasi de no portar la motxilla, i veure com la Mireia anava carregada, però després de llegir el que t'ha passat.... Sort que tu portaves la motxilla. Bé, sembla que no ha estat res, una mica de repòs no fa mal a ningú, i que l'Ignasi compri i faci el menjar, no li anirà malament. Fa il·lusió tenir notícies vostres i veure les afotos que pengeu. El dijous 16-10-08 varem celebrar l'aniversari de l'Ona (dos anys) i seguim esperant l'arribada de l'hereu (data prevista 19-02-09). Seguim treballant molt, potser massa, però com va dir aquell, "el treball dignifica". Doncs apa, a treballar. Ja comencem a tenir ganes de veure-us les cares en persona. Molts petons. Sandra, Ona, Pere i (Gerard, lluís, Enric, Ot, Iu, Jacint, Jonathan, Eustaqui, Isaies, ....).
Bona nit!!
Soc la germana del de dalt. Només vull saludar i celebrar que la castanya de la Mireia no ha estat res.
Molts petons i fins a la propera.
Mariona
Estimats i enyorats rodamons ( o millor rodolamons, o robamons, no se …)
Sóc el veí – germà de la de dalt, i avui la comarca (Vallès Oriental) no dorm.
Malgrat les altes hores de la matinada, (aquí, a son les 23h13’) deixo momentàniament la creació d’un power point (punt potent, potència al punt, hosti put--quin punt??). i em relaxo amb les vostres transhumàncies i les vostres explicacions. Quin plaer de país!!!.
Aquí, si fa o no fa com sempre, és a dir bé.
Tenim salut, hem trobat molts bolets i torno una estona a la feina. Preparo una sessió de refrigeració de motors de quatre temps, de dues hores a can xifra, amb 30 energúmens, de 16 a 18 anys, (hormona pura 28 mascles i 2 femelles).
Qui fos a les torres de en Paine (per cert, si el veieu molts records, pregunteu-li si te alguna plaça de guarda).
PS
Enhorabona germà, no sabia que la Sandra tenia un embaràs tant múltiple (Gerard, lluís, Enric, Ot, Iu, Jacint, Jonathan, Eustaqui, Isaies), segur que fareu molt goig amb tota la penya. Per ara no li expliqueu a l’Ona, ja tindrà el trauma més endavant, (ah, sempre m’ha fet il.lusió ser tiet d’un Eustaqui)
Molts petons.
Salut!
Jaume
ostres. Acabo d´escriure el comentari i l´he borrat, seré burro.He llegit l´historia dels yámenes, que no deixa de ser l´historia de tots els natius de totes les terres escampades per aquest mòn: viuen feliços fins que la civilització els destrueix. He vist també fotos i videos de les torres del Paine, la seva flora, fauna, paissatges...Es extraordinari. Gràcies una vegada més per fer-nos coneixer tantes coses. Sobre l´accident ja es veia venir a la tercera foto on hi ha un ocellot negre sobrevolant la Mireia, i un altre "ocellot"vermell
reflectit al vidre dret de les ulleres, fent senyals estranyes. Esperem que no sigui res. Màxim una cura d´humilitat davant tantes conquestes i aventures. I es que no som res.Be, torno a lo meu que porto un dia terrible : a les 4 de la matinada, basquet, a les 7 motos,a les 9 fórmula 1, ara agafem
la bici, després tennis a Madrid,
mes tard handbol al palau blaugrana,i per acabar futbol a Bilbao. Mare de déu, demá estaré esgotat. Dubto que pugui anar al treball. Apa, adeudiau i cuidar-se.
(espero no ho torni a borrar).
Ei nois! no s'hi val això de caure, no ens ho facis més Mireia, heu d'arribar sans i estalvis. Us prohibeixo que torneu a caure! entesos?
Molts petonets, vigileu molt i cuideu-vos molt.
Your mother.
Hi, veig que tots els del blog, menys la Mireia, esteu molt divertits.
Felicitats a l'Ona pel seu segon aniversari.
Rodamons, potser que comenceu a pensar a tornar que aquestes muntanyes on esteu ara són molt perilloses. Val més que feu excursions per l'Eixample, de Diagonal al Maremagnum, que no hi ha tan perill de relliscar, encara que és igual de perillós.
Folgueroles, tens un diumenge molt enfeinat, però encara t'has oblidat d'una cosa: anar a missa, o és que ja ho has deixat córrer?
Me n'alegro de tornar a tenir notícies de l'Ashram d'en Xicra. Continua en plena forma i ja planyo el seu domador que fa bé de buscar-los un lloc llunyà on aparcar-los.
Mireia i Ignasi, cuideu-vos i procureu arribar tot sencers, si pot ser.
Una lleugera abraçada (procurant no fer mal a la Mireia).
Hola! Rodamnons, encara que no donem gaires senyals de vida, sóm aquí! esperan rebre noticies vostres.
Ens agrada sentir que tot i la teva ciguda esteu bé, doncs ara a fer cas, i fer bondat uns dies...
perquè estem d'arcord amb els del blog que tenim moltes ganes de veure-us al natural, però sencers! jejeje
Un petonàs i una abraçada!
Montse i Àngel
Hola familia..Soc la germana del primer, la segona i el tercer comentaristes i dels rodamons. Veig que tot i les caigudes,esteu bé. Com ja va observar un altre comentarista més fidel que jo(fidel per que escriu més comentaris que jo ja que mirar blog,ho fem tot sovint) l'Ignasi torna a semblar el gnom david..
En quant la resta de la familia, estan bé. Em sap greu pel virtuos del punt potent(o power point)peró jo sempre he volgut ser tieta d'un Isaies...
A part de tot, dir-vos que us enyorem molt, que sabem que esteu molt bé i això fa que, tot i que sovint pensem que tornin ja, sabem que aquesta experiencia cal que l'aprofiteu al màxim..
Bé, proposo que quan torneu, feu una trobada (no cal que sigui a casa vostra) amb tots i totes els comentaristes del blog per "posar-nos cara" els que no ens coneixem. Podrem esperar.
Moltissims petons, us enyorem i estimem.
P.D. el del Valles, que no"transnochi" tant, que ja te una o dues edats.
Sambera!!! Pobreta meva! Quin mal t’ha de fer el culet, ja et veig, asseguda en un flotador i tenint a l’Igna d’infermer!!! Al menys l’excursió s’ho ha val, oi??? Fantàstiques vistes i trobar-se a “El Chileno” allà enmig de la vall no te preu! Molts petons i a recuperar-se aviat!!!
Caram, tu, aquest refugi està a l'alçada del Marc-Sport Billy, jejeje!!!
Mireia, m'uneixo al clam de la teva mare, prou de caure, que el Sushi us està esperant!!!
Petó,
Gloria
Hola!!
qué bé que us ho passeu!!! em refereixo als comentaristes de la família, crec que són els Puntí..o potser els Alsina..
Folgueroles tinc curiositat, si dilluns vas poder anar a treballar amb tantes "agulletes" que devies tenir...
La pobre Mireia sembla que vagi tot el dia caient pels puestos.. però en això teniu raó: Mireieta ves amb compte, i Igna, tú també.. jeje, lleging ràpidament, havia entés que la Mariona volia celebrar la castanyada amb la Mireia...
Per Mundet, tenim a la Capdevila a Nova York...es veu que ja havia reservat abans de la crisi, perquè si fos ara, ja no hi aniria enlloc, és clar..(tanta crisi, tanta crisi..)
Per aquí, sembla que avui ha arribat la tardor de veritat; ara mateix tenim 16º, i avui no hem passat dels 20..a veure quan dura..Rodamons, sembla que per on sou, tampoc no fa massa calor..encara que l'esforç del treking faci treure's la jaqueta..
Molts petonets per a tothom!!
Hola als seguidors dels rodamons, tot dient-vos que tan observadors que sou, cap s'hagi adonat que l'Ignasi és molt espavilat i li va fer portar la motxila a la Mireia espressament per fer-la caure de cul, i així, durant quinze dies i per prescripció facultativa no tindre més remei que tocar-li el cul (i fregar-li una estona amb pomada) TRES COPS AL DIA!!.....
Que sàpigueu que la Lluïsa i jo ens hem apuntat a Batuka i el dia que us anem a rebre farem una demostració del que hem aprés.
Per cert, hauriem de trobarnos tots els seguidors del blog que poguem, abans que la parelleta torni a Barcelona per montar una de bona a l'aeroport. Ja ens anirem donant els correus per posar-nos d'acord.
Mireia, cuida't, descansa i menja que sinó quan tornis alguna persona et dirà -Oi, que t'has aprimat-
Un petó molt fort - Alícia
Hey, pelotudos!
Aquesta crònica farà història, és la primera en la que han escrit TOTS els membres de la família Bosacoma i Puntí (que no tenen desperdici!), a més a més de tots els estimadíssims seguidors habituals.
Pel que fa a la caiguda ja estic quasi recuperada al 100%, el viatge continua i aviat actualitzarem el blog.
Alícia, veig que segueixes tan esbojarrada com sempre! ;-)
No em vull imaginar a la Lluïsa i a tu fent Batuka, qué peligro! Per sort encara tindreu uns mesos per assajar perquè, si tot va bé, passarem cap d'any fora de casa.
I ho diu així de tranquila com si la cosa no fos amb ella... "pensem passar el cap d'any fora de casa...", què voleu dir, que anireu a Vic?? o qué!!!???
Publica un comentari a l'entrada