Natura salvatge -illa del sud-

Si creieu que l'illa del nord es espectacular prepareu-vos, que la del sud encara ho es mes.

Nomes creuar l'estret de Cook amb el ferry ens vam trobar amb un fabulos arc de Sant Marti.

Un cop a l'illa del sud ha comencat l'espectacle i no hem parat d'al.lucinar! A Kaikoura vam agafar un vaixell hi vam veure catxalots.

I despres, van apareixer els dofins, nadant al costat del vaixell i fent cabrioles, semblava que estessin fent un espectacle especial per nosaltres, perque veiessim tot el que saben fer!



A Oamaru hem anat a l'encontre del pingui yellow-elled, natiu de Nova Zelanda i una de les especies mes extranyes de pinguins petits. Despres de molttes hores d'espera en una platja, morts de fred i camuflats entre matolls, vam tenir la nostra recompensa, i la foto n'es la prova!

Tambe ens trobem foques per tot arreu. Em refereixo als animals, eh! Tota la costa esta plena d'aquests mamifers semi-marins que despres de passar-se el dia cacant peixos en aquestes aigues tant riques del Pacific es retiren a la platja a descansar.

I per acabar els pitjors animals de tots... Els mes salvatges i temibles, els que ningu s'atreveix a acostar-s'hi degut a la seva perillositat... Una especie extranya i desconeguda que els cientifics d'arreu del mon es disputen per estudiar... Els Rodamons!

Aquests animals no estan gaire ben adaptats al clima. O es pelen de fred o el fort sol de l'hemisferi sud els hi socarrima les carasses. Per posar-hi remei s'han hagut de proveir amb roba d'abric, de moment ja tenen anorak, polar, gorro i leotardos! Aixi suporten el clima una mica mes be. Tampoc acaben de dominar les costums del nou habitat: conduir per l'esquerra. De moment ja els hi han posat una multa i algun cop se'ls ha vist anant en direccio contraria! A part d'aixo son una especie que s'intenta adaptar als canvis, valenta, aventurera, arriscada, curiosa i sobretot felic.

New Zealand, illa nord

L'espectacularitat de la natura.

Aqui el mar no es blau, es molt blau. L'herba no es verda, es molt verda. Les postes de sol no son vermelles, son molt vermelles. I internet no es car, es molt car! Es per aixo que no ens enrotllem mes i us deixem 4 imatges del que estem veient/vivint/experimentant/disfrutant...

Whakatane


Riu Whanganui



Kapiti coast



Mes Kapiti coast

Un cigne


I els responsables de l'escalfament global del planeta!

Ara estem a Paekakariki, a Kapiti coast, dema anirem a Wellington i des d'alla agafarem un ferry per creuar l'estret de Cook. La propera connexio sera des de l'illa del sud.

Gopi Isa, gracies per tanta informacio, ens anira molt be! Com es nota que et coneixes be aquestes terres d'Aotearoa!

La terra es el que queda, un cop els homes han desaparegut (dita maori)

Blue Lake


Blue Lake






Rotorua. Com molt be han dit la Montse i l'Angel Rptorua presenta una gran activitat termal. La regio esta coberta de craters destruits, pous de fang bullint, fumeroles de vapor i tot plegat fa una pudor d'ous podrits (sulfurs) que deu n'hi do! La piscina de la foto es un gran crater i el color de l'aigua es degut a la gran quantitat d'arsenic que conte (quant mes arsenic mes verda es l'aigua).

Rotorua. El color vermellos son precipitacions d'oxid de ferro.



Vapors, vapors i mes vapors que emergeixen d'aquesta piscina de fang bullint.

Nova Zelanda, Auckland

Despres de passar uns quants dies sense tocar ni quarts ni hores, dormint quan no toca i amb malestar general, hem superat el jet-lag i hem comencat a gaudir de Nova Zelanda. Els primers pobladors d'aquest pais van ser els maoris, que van arrivar per alla el 1000-1200 AD navegant en canoes des de la Polinesia. Nosaltres hem navegat pel Pacific en un vaixell d'ultima tecnologia i amb totes les modernitats a la busqueda de dofins, balenes i orques que finalment no vam trobar, i es fa impossible d'imaginar que es pugui navegar per aquest ocea tan furios amb una simple canoa construida un tronc d'arbre partit longitudinalment i buidat pel mig. Al 1642 va arribar a aquest paradis el primer europeu, Abel Tasman, i als maoris se'ls hi va acabar la tranquil.litat. A partir d'aqui van anar venint cada cop mes europeus (sobretot francesos i anglesos), missioners, cacadors de balenes, mariners... i van comencar les guerres: maoris contra europeus, maoris contra maoris, maoris i europeus contra maoris... fins que al 1840 maoris i anglesos van signar el tractat de Waitangi i Nova Zelanda va passar a ser una mena de colonia anglesa. Dic "una mena" perque segons qui t'explica l'historia et dira que aixo no era una colonia, que en realitat aqui hi havia mes qualitat de vida que a Anglaterra i segons qui t'ho explica et dira que van arrassar amb la cultura i les tradicions maoris. Que cadascu cregui el que vulgui.

El que no es pot negar es que Nova Zelanda va ser el primer pais del mon en el que les dones van tenir dret a vot, al 1893, i actualment tenen un govern pacifista, politiques anti-nuclears i s'oposen a enviar tropes a Iraq i Afganistan. Dit aixo, a nosaltres ens sembla un pais meravellos per viure (pero tranquils, no ens hi quedarem pas!) amb gent amable, ciutats netissimes i l'espectacularitat de la mare natura per tot arreu.

Pels que ens seguiu amb el mapa: vam arribar a Auckland, ara estem a Paihia (a Bay of Islands) i el proper desti sera Rotorua. Apa siau!

Vista general d'Auckland

Posta de sol a Auckland



Una de les centenars d'illes de Bay of Island

The Hole in the Rock

Halong Bay

Tothom ens deia que Halong Bay es un dels llocs mes increibles i meravellosos del mon, que no ens ho podiem perdre. Doncs be, despres d'un parell de trens i un vaixell ens vam plantar a l'illa de Cat Ba, a Halong Bay. Allà vam contractar un tour amb barco perque ens passejes durant tot un dia per la bahia i aixi poder admirar la inmensitat de la naturalesa.

El dia del tour feia un cel forca gris, i al cap de mitja hora d'agafar el barco feia una tormenta amb llamps i trons que deu ni do. El vaixell era molt petit, nomes hi anavem l'Ignasi i jo i els dos vietnamites que portaven el vaixell, que evidentment no parlaven ni una paraula d'angles. L'aigua es colava per tot arreu i aquella closca de nou no aguantava el vendaval. Al cap d'una estona la pluja va afluixar, ens van dur a una illa amb platjeta i ens van fer saltar per la borda. No tenien ni una trista escaleta o rampa per baixar del barco dignament, vam haver de saltar a l'aigua com vam poder, amb les sandalies a la ma i l'impermeable posat. Estavem els dos sols a la platjeta d'una illa, sense saber massa be perque ens havien fet baixar aqui, plovent a bots i barrals, i el vaixell va marxar mar endins. Els dos capitans ens feien gestos amb les mans, pero no enteniem si ens feien adeu o si ens deien que tornarien despres. I no parava de ploure. Quan ja comencavem a posar-nos nerviosos, va arribar un altre vaixell amb quatre turistes i un guia que parlava angles (al.leluia!). Ell ens va explicar que estavem a Monkey Island, que la gent ve aqui a banyar-se (obviament aquell dia aixo era impossible) i que hi ha un mirador des d'on es veu tota la bahia, pero s'han d'escalar unes roques i amb aquell temps era impossible. Nosaltres ens vam fer els valents i vam intentar arribar al mirador amb les nostres sandalietes (il.lusos!) i efectivament, va ser impossible. Ah, i lo mes important, que el vaixell tornaria a buscar-nos al cap de mitja horeta. Gracies a deu!

Total, que la nostra visita a Halong Bay ha estat forca desastrosa, pero hem de reconeixer que es un lloc realment precios i especial. Us deixem unes quantes imatges d'algun moment en el que va parar la pluja.

Botiga flotant. La senyora carrega la seva barqueta de verdura, carn, begudes... i es passeja amunt i avall entre els vaixells i les cases flotants. Es una mena de supermercat aquatic a domicili.

Casa flotant. N'hi ha per tota la bahia i curiosament gairebe totes tenen un gos.



Els protagonistes. Aqui no podem dir allo de "al mal tiempo, buena cara" perque fem bastant mala cara els dos, pero be, es una de les poques fotos que sortim els dos junts.


Unes hores despres d'arrivar a port la pluja va cessar, i tot va tornar a la normalitat...

Sapa

Al nord-oest de Vietnam, prop de la frontera amb Xina, entre camps esgraonats d'arros i d'opi s'alca Sapa a 1.600 metres per damunt del mar. A part dels paissatges, que son impressionants, bona part del seu atractiu rau en les minories etniques que habiten la regio. Les diferents minories viuen en petites vil.les escampades per la vall i muntanyes de Sapa. El seu mitja de subsistencia es principalment el camp. No tenen diners, no compren practicament res, produeixen tot el que necessiten per viure: arros, verdures i algun animal. Moltes dones i nenes fan roba, bosses, penjolls, arracades, etc per vendre-ho als turistes i obtenir uns diners. El principal problema es l'elevada taxa de natalitat: l'extensio del camp d'arros que cultiven es suficient per alimentar 4 o 5 persones, pero no per alimentar-ne 8 o 9. Com mes fills tenen, mes pobres son.

La millor manera de coneixer Sapa es a peu, atravessant camps d'arros, descobrint petits poblats apartats de tot, creuant-te amb la gent que va a treballar o amb els nens que tornen d'escola. Aixi doncs ens hem calcat les botes i ens hem dedicat a explorar el pais a peu. Hem de dir que malgrat les agulletes, les rampes a les cames, el mal d'esquena, el fred i la boira estem orgullosos de nosaltres mateixos i encantats amb la gent que ens hem anat trobant pel cami. Hem tingut la sort de passar una nit a casa d'una familia de la etnia dels Dzay. La casa es molt senzilla: una habitacio amb un foc a terra es la cuina, una altra gran habitacio son els dormitoris (separats per una cortineta). Nosaltres hem dormit amb un matalas a terra i un gat al costat, que s'ha colat per algun forat buscant escalforeta. L'experiencia ha estat fantastica i amb la familia ens hem sentit molt a gust, tot i no parlar angles. A veure dema a quin poblet anem a parar...

Vistes des de la casa de la familia


La familia. Es broma, je, je!!!






L'Igna no sabia si menjar-se un moniato o un ou dur. Per sort va escollir el moniato, perque a dins de l'ou hi ha el pollet!!! I se'l mengen tot sencer acabat de coure.


La Chung te 31 anys i 4 fills. Es de l'etnia dels Hmong, una de les mes pobres, pero per contra es una noia d'allo mes energica, alegre i felic. Us arriba a traves de la foto?


Aquesta es la senyora de la casa on hem dormit, de la etnia dels Dzay.


Jo fent fotos mentre els demes preparaven el sopar. Viva el arte del escaqueo!

Vietnam

Seguidors del nostre blog, ja som aqui! Per fi un cibercafe on ens hem pogut connectar al nostre blog, oe, oe! Disculpeu l'espera pero pel que veiem la tecnologia no es el fort de Vietnam. Us farem un breu resum del que hem estat fent aquests dies.

Arribada a Ho Chi Minh. Aqui la gent fa vida al carrer: a cada cantonada hi ha un grup de vietnamites sentats en unes cadires minuscules amorrats a un bol endrapant noodles o be espatarrats en una tombona fent la beicana. I aixo a totes hores! A les 7 del mati ja estan menjant noodles o arros amb carn i no paren en tot el dia. I entre bol i bol, una dormideta! Suposem que la calor juga un paper important en aquests estil de vida...

Despres hem baixatcap al Delta del Mekong. Hem estat al poble de Ben Tre i durant aquests dies no hem vist a cap turista. La gent ens mirava molt pel carrer, sobretot a l'Igna, els hi fa molta gracia la seva barba ja que els vietnamites gairebe no tenen pel a la cara. Hem agafat barquets de tot tipus i ens passejat pel Mekong, els dos sols! La part negativa de que no hi hagi turistes es que ningu parla angles, ni tan sols a l'hotel on estavem, i alhora de menjar les coses es compliquen. Un dia volia fer un cafe calent (sense gel) i vaig acabar prenent una pepsi calenta!!! La meva pronunciacio en vietnamita no deu ser prou acurada... No es pot tenir tot.

Pel cami hem parat a Hoi An. Poblet precios i super turistic. Tothom parla angles, els restaurants tenen cartes i estan traduides, a part dels tipics plats vietnamites tambe fan menjar occidental... Un paradis per relaxar-te uns dies, pero et sents una mica borrego seguint les currues de turistes per visitar els 4 museus que surten a la guia.

Ara estem a Hanoi. Acabem d'arribar i encara no ens hem situat, tan aviat com tinguem coses noves per explicar us ho farem saber.

Delta del Mekong. Mes aviat semblem xinesos, l'Igna amb aquesta barba i jo... amb aquest bigoti!



El valent de l'Ignasi...



Hoi An



Mercat de Hoi An



Aquests "angelets" son terribles, quan van veure la camera se'm van tirar al damunt i tenen una forca sobrehumana, una mica mes m'arranquen els bracos i destrossen la camera!