Ushuaia, al sud del sud.

Coneguda com la fi del món, Ushuaia, la capital de Terra del Foc, es troba situada a la vorera del canal Beagle i envoltada per cadenes muntanyoses. Realment és un lloc aïllat i allunyat de tot: cap al sud la inhòspita Antàrtida, cap al nord, darrere les muntanyes, inmenses esplanades que no s'acaben mai cobertes per una herba petita i tupida de color marronós degut al fred i algún matoll ple d'espines. El seu aïllament i el fet que és la ciutat més austral del món, contribueix a que Ushuaia sigui un lloc especial i bonic, tant per l'espectacularitat de les muntanyes com pels frondosos boscos del Parc Nacional Terra del Foc.

Resulta difícil d'entendre que els primers pobladors nòmades poguèssin viure en aquest entorn tan auster. I resulta encara més difícil d'imaginar què deuria sentir el joveníssim Charles Darwin quan va arribar a bord del seu vaixell Beagle a aquestes inexplorades terres llunyanes sense saber què ni qui s'hi trobaria.

Tot i que diuen que Ushuaia és la fi del món, per a molts és l'inici de viatges, històries i aventures.

Des del glaciar Martial, vista panoràmica d'Ushuaia, el canal de Beagle i al fons la Patagònia xilena (una de les fronteres entre Xile i Argentina passa pel mig del canal).

Far Les Eclaireurs, al canal Beagle.



Colònia de lleons marins i cormorans.



Parc Nacional Terra del Foc.

Buenos Aires

"Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni olvido." Carlos Gardel

Buenos Aires, la capital d'Argentina, está ubicada a la costa del riu de la Plata. És la segona ciutat més gran de sudamèrica, amb 13 mil.lions d'habitants. Ciutat vibrant, amb tocs d'arquitectura europea, barriades acollidores i una activa vida nocturna. Definitivament no ens costaria gaire integrar-nos al ritme d'aquesta ciutat. Què destacaríem de Buenos Aires? Mate, futbol i tango. Però sobretot, el més destacable, és l'amabilitat dels porteños (gentilici de la capital, degut a la condició portuària de la ciutat). Aquests dies hem quedat amb la Greys, una entusiaste dels viatges que vam conèixer a l'Índia i que viu a Buenos Aires. Ella ens ha portat per racons interessantíssims de la ciutat i ens ha donat molt bones recomanacions sobre qué visitar. Ah, i a més cuina fantàsticament bé; tot sovint recordem el pastís d'espinacs i el de "zapallito redondo"!

Aquí ens teniu als dos rodamons amb la Greys, visitant la zona nàutica al barri de San Isidro.

La Casa Rosada amb el famós balcó on la Evita es donava els banys de masses.

Curiós cementiri de la Recoleta, reservat per l'elit argentina, on cada família construeix el mausoleu més car i espectacular que pot amb marbre, or, granit... i el decora amb escultures de pedra, sofàs de vellut, quadres... Cada sarcòfag té un estil arquitectònic diferent, segons el gust de la família o la moda del moment. A la foto un mausoleu d'estil modernista, amb una estàtua de la difunta, que la van enterrar viva per error. L'altra versió diu que va ser el seu germà qui ho va fer expressament per temes d'herència. Ja us dic jo que és millor no tenir gaires calés, es viu molt més tranquil!

Acolorit barri de la Boca, on els artistes locals exposen les seves pintures i els tangueros exhibeixen el seu apassionat ball.

Barri bohemi de San Telmo. Fotografies d'escriptors d'Amèrica llatina.

I per acabar... una de tango, tal com hem començat. Ens ha fascinat aquest ball sensual que es porta a l'ànima, que és pur sentiment, descarat, irrefrenable, visceral. Com molt bé el va definir Jorge Luis Borges "...esa ráfaga, el tango, esa diablura..."

La selva

Hem estat uns dies a la Reserva Nacional de Tambopata, a l'amazonia peruana, coneguda per la gran diversitat d'espècies de mamífers, arbres, insectes i aus que l'habiten i per tenir el rècord mundial en quantitat d'espècies de papallones. Ens hem allotjat en aquestes boniques cabanes, al costat del Madre de Dios, riu que pertany a la conca de l'Amazones.

La selva és un lloc sorprenent, hi ha vida per tot arreu! No trobes ni un cm2 d'espai on no hi creixi una planta o no hi hagi un ésser viu, ni un instant en el que no sentis un soroll o altre d'alguna bestiola. La vegetació és exuberant, arbres gegants que per molt que alcis el coll cap el cel no aconsegueixes veure on acaben, flors de coloracions exquisides... La fauna que hem arribat a veure és increïble: monos de varies espècies, caimans, "lobos de río", tortugues, guacamayos, lloros, i moltes altres aus que sóc incapaç de recordar els seus noms, papallones, grills, cuques de llum que surten al capvespre i decoren la selva com si fossin llumetes de Nadal... Les fotos que us mostrem no fan justícia a la majestuositat de la selva i als seus habitants, però ni som fotògrafs professionals, ni tenim bons objectius, ni donàvem l'abast a percebre tot el que la selva ens oferia.

Hem tingut la sort de conèixer a la Mati i a l'Ana, un parell de catalanes (bé, la Mati és de Terol però viu a Sabadell) amb les que ens ho hem passat d'allò més bé i hem anat junts a tot arreu durant aquests dies.

D'excursió al Llac Sandoval. Començant pel davant: Ana, una servidora, Mati i Diego, el nostre guia. Una altra caracterísitca de la selva és la calor que hi fa. A part de les altes temperatures, el que et mata és l'elevada humitat. Et passes el dia suant de dalt a baix, et suen parts del teu cos que ni et pensaves que puguessin suar!

Aquí una petita mostra dels animals observats:

Tortugues,

petit caiman perfectament camuflat en l'entorn,

papallones,

el senyor de les papallones,

monos... Els monos al zoo fan molta gràcia, però en el seu hàbitat natural són territorials, possessius i agressius. Que ens ho diguin a l'Ana i a mi, que vam sortir disparades sense esperar a ningú quan un mono al qual els guies anomenaven Chico es va posar violent, i darrere nostre ens van seguir 4 holandesos que també estaven per allà i suposo que estaven tan cagats com nosaltres dues! L'Ignasi va trigar una estona més a venir, però també va acabar fugint. La més valenta, la Mati, que fins a últim moment va quedar-se davant del mono fent fotos.

Després d'un dia intens, la relaxant posta de sol al riu Madre de Dios.

I amb la foscor surten les criatures nocturnes. Unes de les més temibles, al menys per a mi, les taràntules!

Tot i que encara hi ha una espècie molt més temible, perillosa, desagradable, pertorbada i extranya... NOSALTRES!!!

Començant per la dreta: Mati, Diego (el nostre guia), Saul (treballador del lodge que s'atreveix a agafar taràntules amb la mà), una servidora, Ana (aixafada per la força de l'Ignasi) i Ignasi.

Llac Titicaca i Machu Picchu

Llac Titicaca:

És el llac nagavegable més alt del món (3.800 msnm), ubicat entre l'altiplà peruà-bolivià. A aquesta alcada ja us podeu imaginar que fa un fred que pela, sobretot per la nit. Nosaltres hem agafat un vaixell col.lectiu carregat de gent i mercaderies, que és el transport públic dels habitants del llac, i hem visitat dues de les illes: Uros i Taquile.

Uros és un arxipèlag format per més de 40 illes flotants on tot està relacionat amb la totora, la planta que creix al llac i pot fer una alcada de fins a 5 metres. Els pobladors han creat artificialment aquestes illes apilant capes i més capes de totora, així poden viure enmig del llac. També utilitzen la totora per construir les seves vivendes i canoes. L'illa que nosaltres hem visitat està habitada per 8 families.

Des de l'origen del llac els nadius es desplacaven amb canoes de totora, que segueixen éssent l'actual mode de navegació dels indígenes de les illes d'Uros.

Taquile és una comunitat autòctona de 350 families que viuen dins de les tradicions del s. XIV segons els principis de la vida incaica. Aquí no hi ha avions, ni camions, ni cotxes, ni motos..., tot es fa a peu. Homes i dones pugen les escales de pedra des del port fins al poble carregats amb pesadísims farcells damunt l'esquena i a sobre amb una criatura als bracos. Ah, i sense esbufegar!

Machupicchu: "Muntanya vella"

Es creu que la ciutat de Macchupicchu era el luxós mausoleu del senyor inca Pachakuteq. Ningú dubta que era un santuari de rang superior construit en un lloc privilegiat, entre muntanyes de pendent abrupte, on encara queden restes d'edificis que en el seu moment van estar coberts d'or, temples i palaus, fonts d'aigua construides a les pedres, altars, observatoris còsmics, espais pel culte als morts, vivendes, places i plataformes connectats entre sí per un sistema de carrerons estrets i escalinates.

Realment és un lloc especial, però cal esperar fins a darrera hora de la tarda, quan els autocars de turistes se'n van, per poder apreciar l'energia que desprenen les pedres, observar la precisió de la construcció i escoltar el silenci que t'explica més coses que qualsevol guia cridaner.

Des del Waynapicchu (runes ubicades a 2700 msnm on també hi han alguns temples i terraces) s'observa l'espectacular vista del Machupicchu, com si es tractés d'una maqueta i al fons els meandres del riu Urubamba.

Els dos exploradors, agotats, després d'haver fet la dura ascensió al Waynapicchu.

Ens han robat!

Dúiem massa mesos de bona sort, i al final ha passat: ens han robat tot l'equipatge. Sí, sí, tal com ho llegiu. Estàvem en un bus local i crèiem que les nostres motxilles estaven carregades damunt del bus, però resulta que no, ens les havien fotut abans de sortir del terminal.

En el primer moment el disgust va ser majúscul, ens vam trobar en un poblet, Urubamba, sense res més que el que dúiem posat. No enteníem res, estàvem desconcertats, ens fèiem creus que això ens hagués passat a nosaltres, ens vam empipar, i després l'ira va donar pas a la impotència i a la tristor. Sentíem que havíem perdut les poques coses que ens havien acompanyat durant aquests últims mesos.

Una estona després de reflexionar-hi, vam adonar-nos que havíem tingut sort. Només ens havien tret les motxilles, però nosaltres no havíem patit cap dany, no ens havien amenaçat amb navalla, ni havíem passat por, de fet ni ens en vam adonar quan ens les robàven! Per sort la documentació i els diners els dúiem a sobre i gairebé tot el que hi havia dins la motxilla era fàcilment reemplaçable.

Avui, un dia després del robatori, mirant-ho amb més prespectiva, creiem que això és una prova més d'aquest llarg viatge. Sempre diem que les coses materials no són importants, que no té sentit aferrar-te a elles, que no donen la felicitat... doncs ara es tracta de demostrar-ho! Un lladregot ens ha tret les nostres possessions materials i, tot que al principi ens hem sentit molt malament, no ens ha tret la il.lusió de seguir viatjant i vivint experiències noves. A més, hem descobert que el fet de no dur equipatge té les seves avantatges: no vas carregat com un burro, no et fa mal l'esquena, és molt més fàcil desplaçar-se i ja no has de patir que et robin, ja no et queda res! Al final el lladre ens haurà fet un favor i tot...

Només hi ha alguna cosa que ens sap greu:

• hem perdut les fotos que duiem gravades al disc dur extraíble
• l'Ignasi ha perdut el seu estimat gorret de Sapa
• Pere, t'has quedat sense mòbil ni els pràctics coberts que ens vas deixar
• Mundet, dins les motxilles hi havien els dos braçalets que ens vau regalar de despedida i els hi teníem molta estimació

Però no patiu, els rodamons seguim en plena forma, i després d'haver passat dos dies amb la policia posant denúncia, anant al lloc dels fets, reconstruint els fets i fent un retrat robot (que jo no sé com l'hem fet, però al final resulta que s'assemblava molt al poli!!!), demà seguirem la nostra aventura cap el Machu Pichu.

Arequipa

Arequipa, la segona ciutat més gran de Perú, està a 2360 msnm, al peu del volcà Misti i envoltada de majestuosos volcans, en un dels quals es va trobar la Mòmia Juanita. També es coneix com la "Ciudad blanca" degut a la blancor del sillar, pedra volcànica que abunda en aquesta zona i s'utilitza per la construcció, i com la "Ciudad del eterno cielo azul" pel seu clima sec amb més de 300 dies de sol a l'any.

Plaza de Armas amb la inmensa catedral.


Mercat d'Arequipa.

Monestir de Santa Catalina. Ocupa una àrea de 20 mil metres quadrats i es va construir per allotjar les filles de families riques amb vocació religiosa, com a centre de clausura. Avui en dia encara hi viuen 30 monges, de 18 a 90 anys.

Façana d'una habitació del monestir.


Una de les múltiples cuines del monestir.

Arequipa és el lloc ideal per anar a visitar el Cañón del Colca, el segon més profund del món. L'única manera de veure el Cañón "per dins" és a peu, així doncs, vam contractar un guía i amb tres aventurers més ens vam endinsar en un trekking de tres dies per aquesta vall i muntanyes. El punt de partida era Cabanaconde, a 3287 msnm i des d'allà vam començar el descens cap el Colca.

Enmig de les muntanyes trobes poblets totalment aïllats, on l'única via de comunicació són caminets de terra per on les mules i burrets transporten aliments i el que faci falta. Aquí no hi ha cotxes, ni contaminació, ni soroll, ni strés...

A mig camí vam parar en un d'aquests poblets on ens van oferir un got de chicha, beguda típica feta a base de blat fermentat. Quan més temps es deixa fermentar, més graduació té. Tot i que ens van dir que aquesta no era gaire forta, jo diria que aquell bon home ja ni recordava quan temps l'havia tingut fermentant!

D'esquerra a dreta, els sofocats aventurers intrépits: Karen, Igna, Sabrina, Daniel i una servidora.

Degut a l'aïllament d'aquests poblets i a la dificultat per desplaçar-se d'un a l'altre, les famílies són totalment autònomes: conreen els seus propis cereals, tenen arbres fruiters, algún animal, molen el gra per elaborar farina, aprofiten la pell dels animals per fer recipients i teixexen la seva propia roba, com ens ensenya la senyora Victòria.

Parada a mig camí del Cañón.

I per fi, arribada a l'ansiat destí, Oasis (2180 msnm), en unes fantàstiques cabanes de canya on descansar i passar la nit. Des de l'interior de la cabana veies tot l'exterior entre els foradots de les canyes, i entrava qualsevol bestiola i també un airet fresc que per la nit va fer que ens poséssim al damunt tota la roba que duiem a la motxilla.

El dia següent va consistir en pujar tot el desnivell que havíem baixat, és a dir, tornar a pujar a Cabanaconde, a 3287 msnm. Com us podeu imaginar treiem el fetge per la boca, prou feines vam tenir a arribar vius a dalt, és per això que no hi ha ni una punyetera foto de tota la pujada. Tot i així hem de dir que l'excursió va valdre molt la pena, vam veure còndors andins pel camí, vam conèixer una gent entranyable i vam gaudir d'uns paissatges impressionants.

Vipassana

No hem arribat a la il.luminació però hem constatat a la nostra propia pell que el camí cap a la il.luminació és llarg, difícil, dur i dolorós, molt dolorós! Cada dia ens hem llevat a les 4:00 de la nit i a les 4:30 començàvem a meditar. Meditàvem 11 hores al dia, asseguts a terra. En determinades meditacions havies de mantenir una posició estàtica i no moure't per a res, passés el que passés, com estàtues de marbre. Durant el dia fèiem pauses per esmorzar, dinar i berenar. No sopàvem. L'últim àpat era una poma, una mandarina i una infusió a les 5 de la tarda. I seguiem meditant. Els dos últims dies ni tan sols hi havia descansos, s'havia de meditar constantment, fins i tot quan menjaves, quan et dutxaves, quan anaves a dormir... També fèiem vot de silenci: no podíem parlar ni comunicar-nos amb ningú, ni tant sols llegir ni escriure, i estàvem separats per sexes en tot moment: per dormir, per menjar, fins i tot per caminar hi havia àrees específiques per homes i altres per dones.

Vist així sembla una tortura horrible, de fet en algún moment ho ha estat, però del que es tracta és de conèixer la propia veritat a través de l'experiència directa, així aconsegueixes canvis profunds en els teus patrons mentals per erradicar el patiment que genera un mateix. Vipassana significa veure les coses tal i com són, no com voldríem que fóssin. La tècnica es basa en observar la propia respiració natural per concentrar la ment i a mida que es va aguditzant la consciència procedeixes a observar la naturalesa mutable del cos i de la ment: experimentes patiment, dolor, benestar, calor, alegria, angoixa, felicitat, tristesa, picor, formigueig... tot ho observes des de l'equanimitat i l'equilibri mental i experimentes la impermanència de totes aquestes sensacions. Més tard o més d'hora tot passa. Per tant, si tot és impermanent, no cal aferrar-se a determinades sensacions ni tampoc rebutjar-ne d'altres.

Vipassana es una de les tècniques més antigues de meditació de l'Índia. Durant segles no es va utilitzar i va ser redescoberta per Gotama el Buda fa més de 2500 anys. Actualment un dels principals mestres de meditació vipassana és el Sr. Goenka que ha estés la tècnica arreu del món ensenyant-la a centenars de mil.lers de persones per a que se'n puguin beneficiar. L'ensenyança és totalment gratuïta, al acabar el curs, si consideres que ha estat profitós, dónes la voluntat.

Aquests dies de recolliment han estat profundament enriquidors, hem descobert coses importants de nosaltres mateixos i hem après la manera de ser una mica més feliços en aquest món de bojos. Sabem que no n'hi ha prou amb un curs de 10 dies, per molt dur que sigui, per transformar la manera de viure, però sí és un inici per començar a canviar un mateix i així canviar una mica el món.

Dins del recinte no podíem fer fotografies, però us posem aquesta que hem trobat al google del Sr. Goenka, tot i que a nosaltres ens ha ensenyat la tècnica un dels seus professors assistents, el Sr. Arthur Nichols.