El paradis es diu Gokarna

Si un dia desapareixem del mapa sense donar senyals de vida ens trobareu aqui, a Gokarna (orella de vaca), una tranquil.la ciutat sagrada de l'estat de Karnataka. Aqui es respira una energia molt positiva i tot va a poc a poc: els religiosos fent les cerimonies, les dones que caminen pel carrer, les vaques que passejen per la platja... Es un lloc on ens podriem passar la resta de la nostra vida sense fer res.

Tenim la sort d'allotjar-nos en unes cabanes a peu de platja, que propiament no tenen cap luxe (un llit mal fotut i tot ple de bestioles variadetes!), pero l'ambient amb els nostres veins no es paga amb diners (que de fet tampoc ho estem pagant gaire: 2,30 euros per nit l'habitacio doble). Es una mena de comuna hippy i ens reunim per menjar, cantar, xerrar, arreglar el mon... El Claude es frances i porta 18 anys viatjant, fa calendaris maies i aviat marxara cap a Nepal, quan no faci tant fred. El Peter es music i viatja amb la seva novia per estudiar la musica tradicional india, despres d'aqui anira a Calcuta. La Bhakti es anglesa i esta fent un curs de ioga amb un swami hindu, quan acabi anira a Australia per seguir els seus estudis de ioga.

Nosaltres aqui aprofitem per menjar be, fer ioga a la platja i aprendre tot el que podem d'aquesta gent tan diferent, intel.ligent, genuina i interessant.

El cafe on vivim, just al darrera hi ha les cabanes

La vida tan estressant que portem ;-)

Per cert, hem de confessar als de Folgueroles que no vam recitar els 1000 noms de l'Amma a quarts de cinc del mati, quan els galls encara dormen. Hem de reconeixer que no som tan devots!

I tambe aprofitem per donar la benvinguda al pbc, que tard, pero finalment s'ha incorporat. Oe oe oe!

Ashram de l'Amma

Nomes arribar a l'ashram de l'Amma el primer que vam fer va ser anar a rebre el darshan (bendicio en forma d'abracada). Just quan estas davant d'ella et fan posar de genolls, en senyal de rendicio, i despres t'abraca. Durant l'abracada em va xiuxiuejar "mi querida..." a l'orella, em va fer un peto i despres em va donar una bosseta amb un caramel i cendres beneides. Es una abracada llarga i intensa. L'Amma no va per feina, sino que s'esta el temps addient amb cada persona. Es una sensacio molt agradable que algu que no et coneix de res t'abraci amb tanta intensitat i amb tant amor.

A part de l'Amma, que sempre es reconfortant veure-la passar o tenir-la a prop, l'ashram es un lloc incomode, i no nomes pel fet que dormim a terra, que s'hi esta prou be. Hi ha moltissima gent, els espais son petits, no pots estar tranquil enlloc, el temple tambe s'utilitza com a sala de treball i oficina, hi ha molt xivarri, a les cantines hi ha poques taules... En Josep M, un noi de la Garriga que porta 3 anys vivint a l'ashram ens ha explicat que l'Amma fa aixo expressament. Amma no vol crear un lloc idilic i confortable perque la vida real no es aixi. Amma diu que el seu ashram es un camp de batalla que et prepara per la vida. S'ha acabat retirar-se a una cova per meditar, els temps actuals demanen que aprenguem a meditar enmig d'una munio de gent, amb soroll i treballant al mateix temps. Amma vol que la feina, la meditacio i el dia a dia siguin tot el mateix. Amma redueix al maxim l'espai exterior perque aixi et refugis en el teu espai interior, que es l'unic lloc amb el que de debo pots comptar.

L'ashram funciona a base de "seva", es a dir, fent feines pels demes de manera desinteressada. Amma diu que fent seva es l'unica manera de purificar de veritat l'anima. Doncs be, hem transportat cadires amunt i avall, hem endrecat el temple, hem eixugat plats i gots, hem netejat habitacions... i la veritat es que jo no li trobo la gracia. Ho sento, pero no hem sento mes pura sino mes aviat una mica gilipolles perque no estas ajudant a gent que ho necessita sino que estas treballant per altra gent que esta de pas, de visita o de turisme. Sera que la meva espiritualitat no esta gaire elevada i encara tinc un llarg cami per recorrer, pero no he encaixat gaire en l'ashram de l'Amma. Hem conegut a un senyor de Valladolid que cada any aprofita el seu mes de vacances per venir a treballar a l'ashram de l'Amma. Coneixeu algu que desitgi fer vacances per anar a treballar de gratis per altres turistes? A mi que em perdonin, pero aquesta no es l'espiritualitat on jo vull arribar.

Hem de dir que l'Amma fa una gran tasca social a la zona de Kerala: hospitals, escoles, pensions per la gent gran, ajudes pels camperols, quan va passar el tsunami va reconstruir tota la zona donant cases a la gent i vaixells perque puguessin tornar a treballar... i altres programes que se'ns escapen.

La gran torre rosa son les habitacions per dormir. Nosaltres estavem a la planta 15 i cada dia marxava un parell de cops el llum amb lo qual pujavem a peu. Al costat es veu el temple. I l'altre edifici es casa de l'Amma i oficines, i mes habitacions... uff tot ben apinyadet!

La nostra habitacio, sense llits, ni armari, ni una trista estanteria. Mama, com pots veure esta tan desendrecada com la de Barcelona. Hi ha coses que ni l'espiritualitat mes profunda pot canviar...


Fantastica posta de sol als voltants de l'ashram

Ashram de Sri Ramana Maharshi

Ramana Maharshi a l'edat dels 16 anys va sentir que el seu cos es moria pero tot i aixi ell continuava viu. Aqui es va adonar que ell no era el seu cos i va comencar a indagar sobre el ser vertader. Es va retirar a una cova del mont sagrat Arunachala i alla va estar meditant durant 7 anys.

Hem estat uns dies al seu ashram. Es tot austeritat: no hi ha ni taules ni cadires, mengem al terra damunt d'una fulla de platan, les habitacions son senzilles, no hi ha aigua calenta... pero ens hi sentim molt comodes. La sala de meditacio es la meva preferida: llum tenue, incens, silenci, recolliment. Hem pujat a la cova on ell meditava. Es un lloc molt especial, amb molta energia, alla tambe hem fet una bona meditacio. Dels ashrams on hem estat fins ara es el que ens ha agradat mes; ens hi hem sentit com a casa, i tot i que hi ha forca occidentals (estem per tot arreu!) tambe hi ha moltissims peregrins hindus.

Entrada de l'ashram


Menjador de l'ashram


Ascensio a l'Arunachala


Ja hem fet el cim! (encara que no ho sembli...)


Baixada de l'Arunachala descalcos, per fer penitencia, com fan els peregrins. Tot i que ells ho fan perque no tenen sabates i nosaltres som els pijos que baixem amb les sabates a la ma.


Peregrins


Per sort sempre tenim temps per fer amics. El Chandra ens serveix els millors cocos i els millors tes de Tiruvanamalai (es el nom del poble), just a l'entrada de l'ashram.

Nadal, Sant Esteve i Cap d'any

Ja estem amb el grup de ioga de l'Ignasi i tots junts us desitgem un Bon Nadal!

Sí, ja sabem que és una mica tard, però la vida espiritual de l'India ens ha tingut molt ocupats i fins avui no hem tingut temps de connectar-nos. Hem trobat a faltar el dinar de Nadal, l'amic invisible, els canelons de Sant Esteve... Aquest és el sopar de Nadal que vam fer...

Aquests dies hem estat a Puttaparthi, a l'ashram de Sai Baba. Ens llevàvem a quarts de sis de la matinada, ens vestiem de color blanc i anàvem al temple de Sai Baba. Alla esperàvem unes tres hores asseguts al terra de marbre, apinyats entremig de mil.lers d'hindus, a que sortís el mestre Sai Baba. No se sap a quina sortirà, ni tant sols si sortirà, però nosaltres sempre estàvem allà esperant. I mentrestant cantàvem, pensàvem, conversàvem, meditàvem... Explicat així sembla de bojos però un cop hi ets ho vius d'una manera diferent. En aquests llocs hi ha una energia brutal, es respira un ambient especial, místic, profund, intens, devocional... La veritat és que val la pena viure-ho en directe. Una de les coses que hem apres aquests dies és a esperar. Esperar sense saber a què. Esperar sense més. Fer de l'espera una part més de la teva vida sense que sigui una pèrdua de temps. Aprendre esperant...

Avui estem a Mamallapuram i ens hi quedarem fins el 3 de gener. Després anirem a Tiruvanamalai fins el 6 de gener, us ho dic pels que ens seguiu amb el mapa.

Com que probablement no podrem escriure abans, us desitgem a tots un molt bon any nou! Nosaltres el passarem amb màniga curta i suant de mala manera! Namaste.

Assentaments tibetans

Una de les injusticies mes grans que s'esta cometent en aquests moments es la del Tibet. El govern xines te absolutament oprimit el poble tibeta, la policia assalta monestirs i universitats, es cometen tortures i assasinats, no es respecten els drets humans. I la comunitat internacional no hi fa res al respecte.

Per casualitat fa uns dies vam coneixer en un autobus a un parell de monjos budistes que ens van explicar que vivien en un monestir prop de Kushalnagar, en una mena de reserva per a tibetans. Vam quedar amb ells perque ens ensenyessin el seu monestir i vam passar un dia molt interessant i agradable conversant sobre politica, el seu estil de vida, el nostre, el budisme... Viuen en un lloc tranquil, net, on es respira pau i calma, cosa dificil de trobar a l'India. Ells tambe son reposats, pacifics i calmats. La pompositat del temple on fan les meditacions i ofrenes al deu Budha contrasta amb l'austeritat de les habitacions dels monjos.

Ens van explicar que van haver de fugir del Tibet perque els xinesos no els permetien estudiar el budisme. Van estar mes de deu dies caminant pels Himalaies esquivant la policia fins que van aconseguir creuar la frontera amb India. Ara viuen en aquest assentament per a tibetans i aqui son lliures per estudiar el que volen.

Tulku Sonam i Tenzin Gelek.

Anantapur II

Us deixem amb unes quantes imatges dels nostres nens apadrinats, dels que no tenim apadrinats pero corren per aqui, dels seus pares, de les seves iaies...

La nena que te apadrinada l'Ignasi, la Chandrakala:

El nen que tinc jo apadrinat, el Mustaph:

Altres nens de la Fundacio:

Anantapur

Estem a la Fundacion Vicente Ferrer, que aqui a l'India es coneix com a Rural Development Trust. Es increible tot el que aquest home ha fet en una de les regions mes pobres de l'India: Andra Pradesh. El campus central esta a la ciutat de Anantapur. Aqui es on viu tota la familia Ferrer, els cooperants espanyols i nosaltres. Alguns dels serveis que ha creat Vicente Ferrer son:

• 3 hospitals
• 1 centre especialitzat en VIH
• 1 centre de planificacio familiar
• escoles per a discapacitats: mentals, sord-muts, cecs.
• tallers per a noies amb discapacitats fisiques
• cases modulars per als que viuen en xaboles
• i molts altres projectes que encara no hem vist, pero aviat ens ensenyaran.

Aqui tothom l'estima molt i de rebot tambe ens estimen a nosaltres, perque col.laborem amb ell. Tractar amb l'India rural es reconfortant. Tothom et mira molt atentament i nomes que els somriguis o els hi diguis alguna cosa es posen molt contents. Son increiblement humils i agraits. Tambe els hi fa molta il.lusio que vulguis tocar-los. La gran majoria son de la casta dels intocables (dalits), per tant el fet que algu d'una casta superior o un estranger els toqui significa molt per ells, se senten mes persones i a sobre creuen que els hi donarem sort. O sigui que ja us podeu imaginar quin tip ens estem fent aquests dies de fer petons, abracades i apretar mans!!!

La veritat es que aqui la feina grossa la fan els propis hindus. Per aixo ha tingut tant exit aquesta Fundacio. Practicament tot ho gestionen hindus que viuen als mateixos pobles on es fan els projectes, aixi els camperols i els tribals confien en ells i l'ajut els hi arriba de debo. Una altra rao per la que es molt important que hi treballi gent india es perque a mes de generar llocs de treball, ells saben de primera ma quines son les necessitats tant economiques i sanitaries com culturals i socials, tan importants aqui a l'India.

Tenim molt bona relacio amb els cooperants, a mes de col.laborar amb ells compartim alguna tarda de compres i alguna llarga sobretaula. Fem els apats junts, com una gran familia. Val a dir que la Fundacio es un paradis enmig del caos. Les construccions son senzilles pero intel.ligents, hi ha molts arbres, tot esta sorprenentment net, el menjar no es picant, alguns hindus parlen castella (fins i tot n'hi ha un que parla catala!) hi ha pau i relax... un paradis, vaja!

Tot i que jo ja fa temps que soc fan de la Fundacio, des de que he vist sobre el terreny com esta muntada, com es treballa i he conegut personalment a Vicente Ferrer, encara ho soc amb mes conviccio.