dissabte, 6 d’agost de 2011

Leh, Ladakh

Leh, la ciutat principal de la regió de Ladakh, és un petit paradís dins l’Índia, més neta, menys contaminada, amb menys trànsit (tot i que cada vegada hi ha més jeeps), envoltada de muntanyes àrides i amb càntics budistes de fons.

Aquí la majoria de la població és de religió budista i de faccions tibetanes; cares amples, ulls ametllats i pell curtida pel sol. No en va, d’aquesta regió n’anomenen el petit Tíbet.

Ens ha costat adornar-nos de la bellesa de l’entorn, el mal d’alçada ens ha deixat fora de joc uns quants dies, ja que a 3500 m d’alçada com estem, hem patit tots els síntomes d’aquest mal: nàusees, cansament, mal de cap, falta d’oxígen al respirar, taquicàrdies, alteració del son, etc. Però un cop recuperats, més o menys, sí podem dir que aquest és un petit paradís que amaga joies en forma de gompes (monestirs) blancs penjats d’altíssimes muntanyes pelades amb banderetes d’oracions que el vent s’encarrega d’escampar per tots els racons, creant aquest ambient tan especial.

Leh, amb el palau al fons i el gompa Namgyal tsemo
encara més al fons 


Vista del gompa des del palau de Leh



Sala de meditació del palau de Leh


 
Senyores comprant al mercat de verdures de Leh
 
 
 
L'Ignasi beneït per les oracions,
a mitja pujada de l'estupa Shanti
 

6 comentaris:

pilar ha dit...

Renoi quines pujades!
Ignasi, ja fas bé d'anar amb aquests bastons, ja! caminaràs molt més equilibrat i l'esquena t'ho agrairà.
M'agraden les bandaretes d'oracions i els monestirs.

salvador ha dit...

aquí construíem castells per defensar-nos i aillant-se del món.
A Led, i molts altres llocs, construiexen 'gompes' per pregar, purificar-se, i també per aillar-se del món?. Els fa por el món?.-.
I vau ser tan agosarats de patir taquicardies i ofegaments al no fer les coses ben fetes?. Una cosa,
se us tornava blava la pell ?. Pels
comentaris que escrius sembla que el cervell no va quedar "del tot" afectat. Per tranquilitat de tots,
se sap que el 50% dels que pugen a 3500 mts., sense un mínim d'aclimatació reben la sotregada del mal de muntanya. El vostre cas es més greu ja que a Xile(?), vau tenir una petita experiencia d'aquestes. Bon Agost.

Yolanda ha dit...

Té raó el Salvador... ull!! amb el mal de muntanya... encara que hores d'ara ja esteu aclimatats...

Mireia i Ignasi ha dit...

Ja ho diuen, "l'home es l'unic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra". I els Rodamons ensopeguen dues vegades amb el mal d'alcada.
Pero no patiu, a hores d'ara estem perfectament aclimatats, ens atrevim a fer excursions i, fins i tot, a passar per un pas de muntanya de 5500m i seguim amb vida per poder explicar-ho!
Una abracada i fins la propera.

Anònim ha dit...

Un cop superats els 5000m ja només us falta fer l'Everest!

taram

Edu ha dit...

Acabo de tornar i ja em feu ganes de tornar a marxar cap allà :)

Sens dubte em queden les muntanyes pendents per un proper viatge.

Que us acabi d'anar molt bé tots els dies que us queden!

Una abraçada.